La veïna se n’ha anat a viure a la residència i m’ha regalat el seu lloro. Jo, sincerament, no sé què fer, amb aquest animaló. El bitxo és eixerit i, el seu plomatge grisós és força vistós. Gira i gira, mentre mira atentament per tot el pis, com volent conèixer i recordar, tots els racons. Buscant dades, m’assabento que aquests ocells, poden viure molts anys, quasi cent. Aleshores començo a fer comptes. Si la veïna m’ha dit que fa uns trenta anys que el va comprar, encara petit.
Faig números i em dic de trenta a
cent van setanta. Jo setanta-cinc més setanta, igual a cent quaranta-cinc.
¾ Ospes!! Llavors, a qui el deixaré?
Agafant la llista de companys i
familiars he iniciat l’operació per esbrinar a qui llegar-li, com herència.
Aquesta nit no he dormit pensant, pensant ...
De bon matí m’aixeco fent una cara horrible plena de son i males idees. Quan surto al menjador i li trec la funda de dormir de la gàbia, la primera paraula que escolto és:
¾ Hola, preciós! Bon dia! Què aquesta nit se t’han enganxat els llençols? Tu, no saps la calor que fa sota aquesta tela. Malgrat tot, bon dia maco.
Després d’aquesta salutació tan amable i amistosa he deixat de pensar en donar-lo. Cada dia, no trobes algú que et saludi de forma tan cordial, de bon matí.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada