QUINA COSA POT SER LA MÉS BONICA?

En un taller d'escriptura va sortir aquesta pregunta com a tema de treball aquesta va ser la meva resposta.

Hi ha moltes coses boniques a la vida i recordar-se d’una en especial és molt difícil. Segurament és que a causa dels anys viscuts es van acumulant els bons moments. Quan vols treure alguna de determinat comences a veure records que et fan pensar que la vida en té molts de bons, potser barrejats amb altres d’oblidables.  

Ara una relació de bells instants:

·        Rebre una joguina el dia de Reis. Amb la innocència que pertany a la infantesa.

·        L’abraçada els pares al portar bones notes de col·legi. O també al Nadal amb aquelles felicitacions amb un simple dibuix i unes frases majoritàriament dictades.

·        Aquell primer petó fet amb el candor de la joventut que obre el parèntesi d’una relació.

·        Una cosa molt senzilla i natural, rebre als braços la criatura acabada de néixer.

·        L’acomiadament dels éssers estimats malgrat saber que és una constant en l’escala vital.

·        El retornar a anys enrere quan la petita mà que acarones ja no és la del propi fill, si no que el nouvingut és el nét. 

Quina és la cosa més bonica és difícil de determinar però considero que preferentment aquella on dominen els sentiments. 

Mentre el cor bategui i el cap estigui clar encara hi ha moltes experiències boniques i entendridores. 

Miquel Pujol Mur.

VACANCES DE SETMANA SANTA. II

El Pere fregant-se els ulls i fent un badall, s’aixeca i corre al monestir. Després de la mala experiència recull les bosses i quasi sense  acomiadar-se, marxa d’estampida. Potser és millor escoltar la xerrameca de les dones que tornar-se boig en el fossar d’un monestir a la muntanya, per molt tova que sigui l’herba.                                        

Poc després descendeix per la carretera del lloc muntanyós on està ubicat el monestir. El dia és agradable i veu a curta distància el que no havia vista el dia anterior. La bellesa de la vall, els camps amb els colors vius de lavanda, la costa i les petites poblacions amagades entre camps, arbredes. Tor un espectacle visual que ofereix la terra a la visió del enquimerat Pere. 

En un mirador de la carretera aparca el cotxe i una sensació de benestar l’omple el cos. Sent els pulmons respirar amb delectança l’aire carregat dels olors de la primavera. Per un moment la seva ciutat i la feina queden oblidades, millor dit ofegades, per les ones marines que veu arribar a la llunyania a la costa. No ressonen en les oïdes els retrets de la mare, ni els silencis i les mirades del pare. No escolta a les ensucrades germanetes quan interessadament li demanen ajuda. La  xicota i els seus pares han marxat al poble de la mare per reunir-se amb el parents i sap ben bé que la mossa s’aprofitarà dels balls particulars que fan les seves amigues. Tal vegada potser trobarà un noi que si vulgui casar sense esperar. 

Aleshores se’n recorda del golfo del Tomàs i les seves paraules: - Si no saps que fer jo vaig a la costa francesa de càmping. M’ho passo molt bé i les francesetes són molt obertes i simpàtiques. També hi ha d’altres països, alemanyes, noruegues, etc. 

Busca el mòbil que ha deixat dins el cotxe i fa una trucada. De seguida escolta la veu de l’amic, emmascarada per una sonora música de fons i els xisclets engrescadors d’unes noies. Ràpidament queden d’acord i el Tomàs li dóna l’adreça, quedant per trobar-se a l’entrada després dels quaranta minuts que pot trigar a arribar. 

Aquest Tomàs es sap prendre la vida bé. De treballar, no pot dir-se que sigui el millor, per el seu bon humor és proverbial. Sempre explica històries que la majoria no li creu, però les diu en un aire de versemblança extraordinària. 

En poca estona, eren força ben ajustat el temps per arribar. es troba a la recepció del càmping. Observa que està força tancat, no veient-se les instal·lacions interiors. Però com ja l’havia recomanat l’amic, malgrat el seu mal francès, el tràmit ha estat breu i concís. 

Del viatge i la calor nota el malestar de la camisa entresuada. Carregant les bosses fa el darrer pas i, obre la porta. Una gran cridòria omple les seves oïdes i quins riures mofetes assenyalant-lo. Ja què era l’únic que anava vestit. Immediatament va adonar-se que era una platja i càmping nudista. 

Amb els ulls esbatanats  i mirant a tort i dret, es decideix a fer com els demès. Sempre serà una experiència més plaent que mortificar-se en un monestir dalt d’una muntanya. 

A més pot ser un interessant intercanvi cultural amb Europa, ara que tots en som d’europeus.   

Miquel Pujol Mur

VACANCES DE SETMANA SANTA. I

El Pere, aquestes vacances de Setmana Santa, vol aprofitar-les per fugir del nerviosisme del treball i el neguit de la ciutat. Buscant en les ofertes del núvol internauta, finalment li sembla haver trobat el reducte adequat per les seves poques ganes de fer res. 

Ha llegit a la pantalla, unes paraules màgiques que li han donat una senyal d’atenció. 

Convent no religiós per fer meditació transcendental sobre la vida i la mort.

Desdejuni, dinar i sopar amb bufet obert.

Resta del dia, lliure, per enfonsar-se amb pensaments profunds i així obrir-se a nous camins per al desenvolupament personal.

Recerca de la pròpia estimació i  de la felicitat.

De 10 a 11 h. classe magistral, no obligatòria.

Cursos en diferents setmanes per dones i homes. La transcendència del viure no ha de barrejar-se amb possibles lligams afectius. 

El preu s’ajusta a les seves possibilitats econòmiques i malgrat sigui a França, la distància no és gaire llunyana. 

Pensa, una setmana tranquil·la sense escoltar els retrets de la mare. Sense el gorrer maneflejar de les germanes. Sense allò que tant el crispa, les paraules, cada cop menys dolces, de la xicota i dels seus pares, preguntant-li: I quan ens/us caseu? Ja comença a ser hora! 

Arribat a l’antic convent, promptament és aposentat en una cel·la. Bé, la calefacció manté una temperatura agradable en l’habitació. El llit, és una mica dur. La muda, mig ensotanada, que li entreguen per vestir, es pot portar. Quants sacrificis són necessaris fer per aconseguir uns dies assossegats. 

El primer matí fuig de parlar amb ningú, decideix que cadascú aguanti les seves cabòries. Desdejuna i marxa al pati cercant un racó solitari. Finalment en troba un d’adient, l’antic cementiri, veritablement un lloc de pau. 

El jaç, durant la nit, ha resultat ser massa dur. L’herba verda, atapeïda i xamosa convida a estendre’s i reposar. El Pere s’ajeu i pocs instants després el seu cos comença a recuperar-se del malson nocturn. Observa davant seu i guaita a poca distància un niu de formigues vermelles, que es mouen ràpides recollint provisions. 

Poc després, veu eixir del forat una formiga alta i prima que porta al seu costat, una de baixeta i rodanxona. Ambdues, van cavalcant damunt d’uns cucs que fan joc amb els seus respectius genets. El del formigot escanyolit i alt és macilent i ossut. El del gros està ple i reforçat. Aleshores dins el seu somni escolta la conversació dels dos éssers. Diu el grassonet:

¾    Senyor Quix! Vostè creu que aquesta primera sortida ens portarà res de profitós?

¾    Jo et dic, benvolgut San, que les nostres aventures il·luminaran el forat de les formigues vermelles.

¾    Però, senyor, portem pocs queviures per a tant camí a fer.

¾    Jo et dic, amat San, que Déu proveirà. Serem més famosos que Mambrino.

¾    Mambrino, dieu? Que és algun parent vostre.

¾    Ai, infeliç San! Ben bé es veu que no t’has inspirat en el llibre del cavaller dels cavallers, d’Amadís de Gaula.

¾    Benvolgut Don Qui. Jo de l’Amadís no en sé res. Jo, amb el rostoll de la meva Santina en tinc prou.

¾    Prosaic amic i escuder! Tu no saps prou com palpita el meu cor per la meva excelsa dama, la Dulci.

¾    Potser teniu raó, sóc molt rutinari. Una bona menjada, un bon catre i la meva rodoneta Santina, em porten al cel.

¾    Fixa't amic, estem a punt d’iniciar la nostra més gran batalla. Aquella que serà enaltida pels segles dels segles.

¾    On, senyor?

¾    No veus com belluguen les llances, els covards bergants, reptant-me a singular lluita.

¾    Jo, només veig les tiges del fenàs.

¾    Pobre i curt amic els mags t’han encaterinat. No t’adones que són cinc-cents enemics que insulten la memòria de la meva Dulci. Dóna’m d’immeditat la llança i aparta't. No vull que en l’escalfor de la guerra resultis ferit. 

Clavant les potes posteriors en el pobre i famèlic cuc li arrenca un curt i breu  galop. Una bufada de vent remou sobtadament tot l’herbei i el cavaller formigot rodola transportat per l’aire. El cuc, el bri d’herba i el senyor voleien pel terra i el fang.  

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

UNA ESTRANYA SENSACIÓ. II. Relat negre.

La meva criatura literària és a punt de néixer. Sobtadament escolto altre cop la veu, suau, però insistent i tallant alhora, amb molta més força que fa una estona. No com fins ara que era una insinuació, ara airada exclama una ordre:

¾    No! Només dues pagines!!!

El meu cap i el meu cos  es revolten, girant-se d’un costat a l’altre. La meva criatura, no acabada de néixer, plora mentre fineix entre els signes blaus de la pàgina. 

Una vegada i un altra en aquest moment de desesper noto l’aire gèlid que omple l’habitació com una premonició de la curtedat de la vida. Sobtadament una figura estranya és asseguda davant meu, a l’altre costat de la taula. El seu rostre sense expressió en fita cara a cara. La seva pell és blanca com la del que viu sempre a la nit, la part fosca de l’existència. En els seus ulls, clars i freds com l’aigua d’un estany glaçat, no trobo gens de misericòrdia. Només em mira, com si fos simplement un objecte qualsevol. El seu somriure estereotipat tampoc denota cap desig d’amistat, simplement és el d’un ésser, un esguerro, que compleix una missió mil vegades realitzades sense sentir cap penediment. 

Mirant-me fixament com si volgués gravar les seves paraules en el meu cervell a foc roent em diu:

¾    Per acomiadar-te, vaig dir en el meu missatge sense paraules, que només dues pàgines i tu vols enganyar-me. 

L’aire gèlid torna a omplir la petita oficina. El meu cos, abandonat per la inspiració, llisca del seient i retorçant-se de boja fúria queda esllanguit damunt el terra. El nadó de la meva creació fuig sense destí. Novament m’assec a la taula. Aleshores, un full de calendari cau entremig dels dos amb un trist epitafi escrit amb tinta negra:

¾    Queda poca estona, ja. 

El miro, com suplicant una mica més de no sé què, potser de tot, esperant tal vegada trobar un breu somrís en el seu inexpressiu rostre. Només mou una mà i el seu dit escardalenc assenyala el full i mirant-me sense mirar-me parla:

¾    És compleix l’hora. 

Intento negociar una mica més de temps. Sense donar cap resposta i quasi sense moure l’aire de l’estança desapareix la negra figura. Només queda el seu olor ranci i una certa fredor. Esperançat vull entendre que se’m permet acabar el meu missatge a la posteritat. A qui em vull dirigir quan sé que el meu seguici serà curt.  

Reunint les minses forces que mantenen en vida el meu esperit prenc novament la ploma i posant-la damunt el paper escric. Només una ratlla tremolosa ressegueix el full en una trista davallada cap el marge inferior. Lentament doblo el cap i el meu cos queda lassat sobre la fusta.

Miquel Pujol Mur.

UNA ESTRANYA SENSACIÓ. I. Relat negre.

Sóc assentat a la cadira giratòria davant de l’escriptori. La llum és minsa, només una mica de claror em deixa albirar el blanc full de paper. Tot en l’habitació és foscor, ja que tinc por de què les idees en un ambient lluminós escapin del meu pensament. 

Sento una veu aguda com el tall d’un bisturí que xiuxiueja rere meu. Suau  ressona, malgrat tot, amb un to de peremptòria ordre. Cada vegada que l’escolto una fredor m’estreny el cap com si una argolla de ferro, freda com el gel, em premés el crani.  

Poc a poc, començo a moure la mà, millor dit, a fer lliscar amb suavitat la ploma. Seguidament el paper s’omple d’estranys signes cabalístics. La mà mentre escriu, nota el tacte fresc del paper, impulsada pel desig de donar vida a totes les frases. 

Sento una porta que xerrica com a preludi de la presència no volguda. Al mateix temps aquest esser visitant deixa l’aire impregnat d’una melancolia que vol transmetre al meu cervell, junt amb vells pensaments. No puc més, m’he posat neguitós, només les paraules martellegen dins meu. Em dono un cop a la templa com si d’aquesta violenta forma pogués fer callar totes les dubtes que m’omplen. 

Posat dempeus miro a un costat i l’altre. Tot resta fosc i en silenci. Només una ranera dèbil com la d’un moribund en el darrer moment trenca amb el seu so, les ombres i la negre foscor. Un vent bufa suaument rere meu. És com un aura amenaçant que refreda, glaça i gela les meves idees. L’estranya sensació en fa tremolar. Els meus cabells, pocs i grisos, s’ericen amb senyal de temor. Les ulleres em patinen damunt el nas com a mostra d’indefensió.

¾    Quin serà el meu trist destí? 

Finalment, malgrat que espaordit i tremolós torno a seure a la cadira. Els meus ulls esbatanats girem a tort i dret mirant el tenebrós habitacle dels meus somnis inquiets. Amb por, una irrefrenable por, prenc novament la ploma i retorno a dibuixar gargots. Primer una a; després la pe; fent un esforç la recaragolada r;  a continuació aquella que la mare em deia mentre cridava la meva atenció, la e; i així fins acabar tota la paraula: aprensió. Una forma menys barroera de dir por i potser també repugnància.  

Els dits posats al voltant de la ploma em queden garratibats i com garfis s’entrecreuen en el cos de l’estilogràfica. Lentament avanço, noves lletres omplen l’espai impol·lut i novament trèmolo. La veu, però, tallant torna a repetir la frase que refreda el meu entusiasme. Obedient al seu mandat escric, prou. Prou que ho sé, però necessito més. Aleshores, la incomprensible barrera que componen el temor, la inspiració i la insatisfacció, fa que torni a emplenar de signes rars el full blanc i eteri. 

El meu cos es recaragola com posseït pel dimoni. El meu ventre s’infla de noves idees i noto les contraccions del dolor del part. Un mal cruel que com  punta de llança travessa el meu cos. La sensació punyent corre per tots els meus sentits, des de baix fins el punt més profund del meu cervell. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

CAMINANT PEL RIPOLLÈS. SANT PERE D’AÜIRA.

Per fi complíem el desig de visitar l’església de Sant Pere. Força temps enrere donàvem voltes pel poble de Campdevànol. Vam fotografiar l’església parroquial sota l’advocació de Sant Cristòfol. Aleshores ens adonarem d’un rètol que ens indicava el camí de l’església i l’Espai de la Natura de Sant Pere d’Aüira. Curiosos de mena, aficionats a conèixer velles esglésies, si pot ser romàniques, i al mateix temps aprofitar per caminar una estona, vam decidir visitar-la.

 

Per fi un diumenge del mes de març deixàvem aparcat el cotxe en un carrer proper del centre i proveïts dels estris habituals per caminar iniciàvem el nostre camí. 

Al principi i seguíem les indicacions del rètol travessàvem el pont per damunt de la via. Per unes escales de pedra i formigó pujarem fins el primer replà. 

Aquí vam tenir una mica de desconcert o potser va ser una manca de senyalització. Però demanàvem ajuda a dues persones que eren en un hort proper i amablement van orientar-nos. Havíem de pujar al cementiri dalt d’un pujol que domina Campdevànol. 

Ja en un pla superior una amable geneta al veure’ns cercar el camí ens va indicar la ruta. Una pista de terra que al cap de munt és tornava cimentada suposem que per evitar que la pluja deteriori el camí i la forta pujada. 

Al costat mateix del semi derruït casalot del cim trobàvem novament senyals grogues i un xic més endavant ja les blanques i vermelles del GR3. El camí puja per uns antics camps fins que superada la vessant arribàvem a un pla on ens orientava un altre rètol. L’indicador ens deia per un costat la ruta de Sant Pere i un altre camí que davallava a l’antiga “vella” església de Sant Cristòfol. Buscant informació vam saber que són les restes d’una església dinamitada durant la Guerra Civil i que tenia unes antigues pintures murals. 

Però com no sabíem com es desenvoluparia el tros de camí per fer, per tant, vam decidir anar-hi en un altra ocasió. Deixant el planell enrere novament pujàvem fins unes cases abandonades i mig caigudes , que no ho sé de cert, potser podien ser les anomenades de cal Xandri. Un parell de cotxes 4x4 hi eren aparcats.

 

 

Després de fotografiar l’entorn i xafardejar dins les restes repreníem el senderó amunt. Rodejats d’arbres i natura i trepitja’m la blana ruta poc després trobàvem una pista més ampla que baixava entre pedres i pedres, però transitable, malgrat tot. 

Quasi avall de tot novament trobàvem un cartell que a més d’indicar-nos el camí a seguir ens informava de les característiques del bosc i les especies animals que hi vivien. Una particularitat que ens comunicava és què el pi roig és un arbre que va a menys i comença a millorar la presencia del roure que era la primigènia varietat que correspon a la natura arbòria del lloc.  

Travessàvem una pista de terra per vehicles motoritzats i pujàvem altre cop per un camí entre arbres i amb forta pendent. Com les penes i els treballs tots tenen el seu final, davant nostra s’aixecava les parets de l’església de Sant Pere d’Aüira. L’església està en bones condiciones. Un grup de persones de Campdevànol amb el nom de Amics de Sant Pere d’Aüira tenen cura de la seva conservació física. També de la part moral, el record, per la qual raó cada any s’hi celebra un aplec.   

Situats aproximadament a 1200 m. d’altitud la panoràmica és meravellosa. El Pedraforca a la distància ens mostrava els seus pollegons i la part central, corresponen a la tartera, coberta amb una llengua de neu. Núria per l’altre costat ens mostrava les blanques cimes de les seves muntanyes. 

Només ressonava el cant d’una puput a la distància. Des de força temps ens  acompanyava en gran part del nostre pelegrinatge. Algun que altre lladruc sorgia entremig del boscam. La sensació de solitud era complerta. A vegades quan arribes a un lloc com aquest et fas la mateixa pregunta: Què podia haver en un lloc tan abandonat per a què es construís una església. La resposta només pot ésser: gent, importància de l territori, poder d’alguna casa o marcatge d’espai. Però actualment no veus quina és la seva importància.

 

Moltes idees han canviant en el transcurs dels segles. 

Ja arribats al punt desitjat només es mancava tornar al punt d’inici. Però vam trobar un altre indicador del circuit de l’Espai de la Natura que ens va menar per un altre caminoi més planer. 

Una bona caminada, complir el desig de conèixer la església i fer exercici. Havíem complert la nostra il·lusió. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CONTE: EL FILL DEL GUARDABOSC. III

Els dos nens van jugar força estona. Un manava i l’altre obeïa. L’educació de classes comença des de petits. L’Abel, s’adonà ràpidament que ell era sempre el que recollia les joguines entregant-les a l’Adam. Cada cop que s’hi acostava per donar-li un joguet o altre, admirava aquelles sabates brillants amb cara d’enveja. Finalment l’Adam també se n’adonà, però, no va dir res. 

Feia ja temps que jugaven quan va presentar-se el majordom. Doblegant l’esquena amb una reverència va saludar al marqueset i va dir-li. – Senyoret, es l’hora de dinar. – A sí - va contestar el noi. Aleshores l’Abel va observar com el criat agafava en braços a l’Adam i aixecant-lo s’anaven cap l’interior de la casa. – Para, Ramon, un moment – digué el jove noble. - Girant-se preguntà a l’Abel: - Vols venir a jugar demà amb mi. – No faltava més, senyor. Vertaderament no havia vist mai a la seva vida tants, i tants, bonics joguets. – Ramon dóna-li de menjar a l’Abel, el fill del guarda del bosc. També entrega-li aquelles sabates que en venen grosses. 

L’Abel pujà molts dies a la mansió. Va jugar força amb l’Adam. Fins i to, van sortir a passejar pel bosc. Aquella era la gran casa de l’Abel. Li ensenyava al seu amic els gorgs, els arbres, l’herba i els animalons boscans. Sempre, amb els sospirs d’enveja del ric nen invàlid. 

Van saber crear una gran amistat que va durar per sempre, malgrat la diferència de classes. Els  marquesos van acceptar al pobre fill d’un dels seus guardes com una part del seu. Aquella part que li donava vida i alegria per viure. 

L’Abel, va comprendre que tenir sabates sense poder caminar era pitjor que corra descalç però lliure.

 

¾    T’ha agradat, Isidre.

¾    Està força bé! Caram! I dius que no saps explicar contes.

¾    Va, Isidre. Tornem a casa que és tard.

¾    Sí, avi Miquel. Però, després em contaràs un més.

¾    Un altre dia! Roma no és va fer en un dia. Ah! Em mancava la darrera frase: Vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte s’ha fos.

¾    Això vol dir, avi, que més tard m’explicaràs un conte d’animalons. També m’agraden. Visca!! 

Marxen  cap a casa, agafats de la mà, mentre l’avi mou el cap tot dient.

¾    Aquest nano no acaba mai! 

Miquel Pujol Mur.