Els dos nens van jugar força estona.
Un manava i l’altre obeïa. L’educació de classes comença des de petits. L’Abel,
s’adonà ràpidament que ell era sempre el que recollia les joguines
entregant-les a l’Adam. Cada cop que s’hi acostava per donar-li un joguet o
altre, admirava aquelles sabates brillants amb cara d’enveja. Finalment l’Adam també
se n’adonà, però, no va dir res.
Feia ja temps que jugaven quan va
presentar-se el majordom. Doblegant l’esquena amb una reverència va saludar al
marqueset i va dir-li. – Senyoret, es l’hora de dinar. – A sí - va contestar el
noi. Aleshores l’Abel va observar com el criat agafava en braços a l’Adam i
aixecant-lo s’anaven cap l’interior de la casa. – Para, Ramon, un moment –
digué el jove noble. - Girant-se preguntà a l’Abel: - Vols venir a jugar demà
amb mi. – No faltava més, senyor. Vertaderament no havia vist mai a la seva
vida tants, i tants, bonics joguets. – Ramon dóna-li de menjar a l’Abel, el
fill del guarda del bosc. També entrega-li aquelles sabates que en venen
grosses.
L’Abel pujà molts dies a la mansió.
Va jugar força amb l’Adam. Fins i to, van sortir a passejar pel bosc. Aquella
era la gran casa de l’Abel. Li ensenyava al seu amic els gorgs, els arbres,
l’herba i els animalons boscans. Sempre, amb els sospirs d’enveja del ric nen
invàlid.
Van saber crear una gran amistat que
va durar per sempre, malgrat la diferència de classes. Els marquesos van acceptar al pobre fill d’un
dels seus guardes com una part del seu. Aquella part que li donava vida i
alegria per viure.
L’Abel, va comprendre que tenir
sabates sense poder caminar era pitjor que corra descalç però lliure.
¾
T’ha
agradat, Isidre.
¾
Està
força bé! Caram! I dius que no saps explicar contes.
¾
Va,
Isidre. Tornem a casa que és tard.
¾
Sí,
avi Miquel. Però, després em contaràs un més.
¾
Un
altre dia! Roma no és va fer en un dia. Ah! Em mancava la darrera frase: Vet
aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte s’ha fos.
¾
Això
vol dir, avi, que més tard m’explicaràs un conte d’animalons. També m’agraden.
Visca!!
Marxen cap a casa, agafats de la mà, mentre l’avi
mou el cap tot dient.
¾
Aquest
nano no acaba mai!
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada