El
record ennuvola el seu subconscient. El malparit la va atraure a la perdició
amb paraules dolces, malgrat que encara fos una quasi una nena. La va drogar,
en va aprofitar-se i després la va entregar a altres. Fins que la mare va poder
recollir-la a l’hospital i portar-la a casa amb la quasi vana esperança de que
revisqués. El pare, ja tocat del cor, no va resistir l’embat de la desgràcia i
va morir.
Tots
aquests fets enfosquiren la mirada i arrugaren el front del Ramon. Traient-se
de darrera del pantaló un gran ganivet de cuina s’hi va abalançar damunt. Una i
altra, i moltes més vegades el ganivet s’alça clavant-se sense misericòrdia en
les entranyes del desgraciat drogoaddicte. Sense compassió i no fent gens de
soroll, ja que la primera ganivetada va esser al coll, el ganivet va complir la
seva feina. Enfonsar-se en la carn tova. Tallar teixits, trencar ossos, tot el
que trobà al seu pas fins a convertir un pobre home en unes restes informes. Estranyat
va descobrir que interiorment el sàdic treball l’omplia de satisfacció. Finalment
amb gran esforç va recollir i llençar al clavegueram el cos de l’Eudald.
Trigarien a descobrir-lo i aleshores les bestioles de sota terra ja haurien fet
bona part de la seva labor.
Va
tornar a casa i va ficar dins la rentadora tota la roba ensangonada. A la mare
no li estranyaria gens. En moltes ocasions quan anava a la discoteca ho feia
per evitar el fum del tabac, la suor, algun perfum cridaner i alguna que altra
taca.
Però
no va saber trobar el mitjó tacat de sang. Escolta novament el soroll de la
rentadora. Llavors reviu el gest de complicitat de la Raquel i respira
profundament. Li neteja amb un mocador de paper els exsangües llavis i
agafant-li la mà s’ajeu al seu costat.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada