CAMINANT PEL RIPOLLÈS. SANT PERE D’AÜIRA.

Per fi complíem el desig de visitar l’església de Sant Pere. Força temps enrere donàvem voltes pel poble de Campdevànol. Vam fotografiar l’església parroquial sota l’advocació de Sant Cristòfol. Aleshores ens adonarem d’un rètol que ens indicava el camí de l’església i l’Espai de la Natura de Sant Pere d’Aüira. Curiosos de mena, aficionats a conèixer velles esglésies, si pot ser romàniques, i al mateix temps aprofitar per caminar una estona, vam decidir visitar-la.

 

Per fi un diumenge del mes de març deixàvem aparcat el cotxe en un carrer proper del centre i proveïts dels estris habituals per caminar iniciàvem el nostre camí. 

Al principi i seguíem les indicacions del rètol travessàvem el pont per damunt de la via. Per unes escales de pedra i formigó pujarem fins el primer replà. 

Aquí vam tenir una mica de desconcert o potser va ser una manca de senyalització. Però demanàvem ajuda a dues persones que eren en un hort proper i amablement van orientar-nos. Havíem de pujar al cementiri dalt d’un pujol que domina Campdevànol. 

Ja en un pla superior una amable geneta al veure’ns cercar el camí ens va indicar la ruta. Una pista de terra que al cap de munt és tornava cimentada suposem que per evitar que la pluja deteriori el camí i la forta pujada. 

Al costat mateix del semi derruït casalot del cim trobàvem novament senyals grogues i un xic més endavant ja les blanques i vermelles del GR3. El camí puja per uns antics camps fins que superada la vessant arribàvem a un pla on ens orientava un altre rètol. L’indicador ens deia per un costat la ruta de Sant Pere i un altre camí que davallava a l’antiga “vella” església de Sant Cristòfol. Buscant informació vam saber que són les restes d’una església dinamitada durant la Guerra Civil i que tenia unes antigues pintures murals. 

Però com no sabíem com es desenvoluparia el tros de camí per fer, per tant, vam decidir anar-hi en un altra ocasió. Deixant el planell enrere novament pujàvem fins unes cases abandonades i mig caigudes , que no ho sé de cert, potser podien ser les anomenades de cal Xandri. Un parell de cotxes 4x4 hi eren aparcats.

 

 

Després de fotografiar l’entorn i xafardejar dins les restes repreníem el senderó amunt. Rodejats d’arbres i natura i trepitja’m la blana ruta poc després trobàvem una pista més ampla que baixava entre pedres i pedres, però transitable, malgrat tot. 

Quasi avall de tot novament trobàvem un cartell que a més d’indicar-nos el camí a seguir ens informava de les característiques del bosc i les especies animals que hi vivien. Una particularitat que ens comunicava és què el pi roig és un arbre que va a menys i comença a millorar la presencia del roure que era la primigènia varietat que correspon a la natura arbòria del lloc.  

Travessàvem una pista de terra per vehicles motoritzats i pujàvem altre cop per un camí entre arbres i amb forta pendent. Com les penes i els treballs tots tenen el seu final, davant nostra s’aixecava les parets de l’església de Sant Pere d’Aüira. L’església està en bones condiciones. Un grup de persones de Campdevànol amb el nom de Amics de Sant Pere d’Aüira tenen cura de la seva conservació física. També de la part moral, el record, per la qual raó cada any s’hi celebra un aplec.   

Situats aproximadament a 1200 m. d’altitud la panoràmica és meravellosa. El Pedraforca a la distància ens mostrava els seus pollegons i la part central, corresponen a la tartera, coberta amb una llengua de neu. Núria per l’altre costat ens mostrava les blanques cimes de les seves muntanyes. 

Només ressonava el cant d’una puput a la distància. Des de força temps ens  acompanyava en gran part del nostre pelegrinatge. Algun que altre lladruc sorgia entremig del boscam. La sensació de solitud era complerta. A vegades quan arribes a un lloc com aquest et fas la mateixa pregunta: Què podia haver en un lloc tan abandonat per a què es construís una església. La resposta només pot ésser: gent, importància de l territori, poder d’alguna casa o marcatge d’espai. Però actualment no veus quina és la seva importància.

 

Moltes idees han canviant en el transcurs dels segles. 

Ja arribats al punt desitjat només es mancava tornar al punt d’inici. Però vam trobar un altre indicador del circuit de l’Espai de la Natura que ens va menar per un altre caminoi més planer. 

Una bona caminada, complir el desig de conèixer la església i fer exercici. Havíem complert la nostra il·lusió. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.