PARAULES... BOIRA.

Bon dia!!! Exclamo quan al matí em llevo del llit. Bon dia !!! Amb veu alegre ho torno a repetir per donar-me ànims a l’iniciar el jorn. Pujo la finestra i miro a l’exterior cercant el sol que posi una nota alegre al paisatge proper. 

Ostres! Mal comença el dia, tot és gris. Si d’un gris opac i apagat que no em deixa ni veure les plantes de la veïna casa.  

La meva mirada escorcolla la boira cercant una petita escletxa dorada com qui vol trobar un lleuger bri d’esperança a la vida. 

Finalment surto al carrer i marxo al treball. Camino lentament, sota la fina pluja, agafat al mànec del paraigua com si fos una taula salvadora.

 

Miquel Pujol Mur 

EL LLADRE. I

Pujo corrent l’escala. He plegat de la feina i m’espera la meva dona. Hem tingut una sort! Ens hem trobat dos que ens agrada gaudir l’un de l’altre. Sé que m’espera mig vestida: mal dit, mig nua; únicament coberta amb aquella camisa fina i transparent de tons vermellosos que m’encén ràpidament. I quan rasques el llumí que passa: que aviat surt la flama.  

Em vull explicar perquè potser molts no ho entendreu. La Marta fins fa poc era la meva xicota. Festejàvem des de fa temps. Fèiem el que podíem i quan podíem, en algun pis deixat pels amics. O quan els pares de l’un o de l’altra no eren a casa o se n’havien anat de vacances. Ara, fa pocs mesos la vida ens ha fet un bolc. Hem trobat un bonic pis en una zona residencial, molt a prop de la meva feina i ens hem casat. Us imagineu acabats de casar i lliures de fer-ho quan i com ens bé en gana. Doncs, estem en aquest període de la vida.  

Hi ha cops que aprofito una pausa al treball i m’escapo per passar una breu i lleugera estona amb la meva Marta. Quatre petons i quatre afalacs lleugers que no fan més que mantindré encesa la foguera del desig. Quan finalment acabo la feina ja us ho podeu imaginar. 

Bé, pujo l’escala ja tot engrescat afluixant-me el cinturó, quan arribo a la porta del nostre niu d’amor. Ostres! Exclamo sorprès. Com és això! La porta mig oberta. Caram! No pot ser. Serà una traïdora! Si ahir ens ho vam treballar fins el darrer sospir. No en tindrà prou amb mi! Se n’haurà buscat un altre? Com que és tan fogosa! 

Així desesperat i engelosit al màxim acabo d’obrir la porta i entro treient foc pels queixals. Els zels mossegant-me el fetge. Un fel agre em puja gola amunt. Però apurant el mal de cor camino silenciosament. Redimonis! Ja m’ho imaginava! Un home! I la Marta asseguda al sofà amb la camisa dels meus sospirs. Sí, curta i transparent, i mostrant pràcticament els seus tan bens posats atributs. Adúltera! Pròssia! Mala dona! 

Em veu entrar i em mira plorosa. No em commoc, pèrfida muller! Ostres quina mirada em fa el paio. No el conec, no l’he vist mai. Em somriu amb  sornegueria. Què es creu que el deixaré gaudir de la Marta. Tanco els punys i avanço enrabiat. Merda! Què és això! El negre forat del canó d’una pistola a la mà del visitant em mira sense pietat.  

Em paro ple de por. Una pistola al meu pis! Com és possible! M’agafa una fluixedat de cames i noto que tremolo. Noto una necessitat imminent a la part baixa i tímidament pregunto, com si no fos casa meva.

¾     Puc anar al lavabo?

¾     Sí- em respon l’home amb una veu suau, però tallant, manant-me a continuació - No tanqui la porta. El vull veure.  

Me la vol veure, per què? No serà un ... Home, petita no ho és, però tampoc tan gran com per anar fent exhibicions davant un estrany. A més, amb l’ensurt quasi em costa trobar-la.

¾     Assegui’s al costat de la seva dona. Marta, oi? Vostè, Joan?

¾     Sí- responc atemorit amb un fil de veu, veient com la pistola ens assenyala, ara l’un ara l’altre. 

Miquel Pujol Mur.

JOSUÈ I ELS FRUITS DEL CAMP.

El Josuè és adormit a casa seva. No és una gran casa, només un lloc per dormir, menjar i treballar. Tot amb el mínim espai. Les parets són de toves de fang i palla, fresques a l’estiu i càlides a l’hivern. En la plana davant de la casa té arrendades a l’amo Ananies una dotzena de quarteres de terra. Al patí hi ha la cort dels porcs i també cria un petit grup d’aviram. Just el necessari per a la vida familiar. La seva feina principal és treballar la terra i aconseguir pagar al propietari la seva part. 

Dolços cants el desperten de la letargia del son. Surt un xic espantat al pati i mira al cel nocturn. Aleshores veu llums i un àngel que anuncia amb veu dolça un succés mai vist.

 

¾     El Messies és nat! 

Observa com els pastors guarden els seus ramats i posant-se les seves gruixudes samarres  prenen un costerut camí cap on una llum meravellosa il·lumina el cel i atrau les mirades per la seva gran bellesa. 

Torna a ressonar el bell cant de les alçades celestials.

 

¾     El Messies és nat!!! 

Commogut fins a la part més íntima del seu ser, Josuè decideix veure d’a prop el prodigi. Havia escoltat al mercat del poble murmuracions d’un proper i gran esdeveniment. Aleshores ha agafat un sac i l’ha omplert dels productes dels seus hort i camps. Fica pastanagues, codonys, moniatos i castanyes a la part baixa i l’acaba d’omplir amb fruites de l’hort: peres, pomes i raïm. Carregant-se’l a l’esquena segueix als altres per l’estela de llum que condueix fins al pessebre. 

La seva càrrega és lleugera per un home acostumat al dur treball però no evita que alguna sotragada, a causa del mal camí, remogui l’interior del sac.

 

El raïm protesta amb veu airada:

¾     Em xafeu i arribaré sucós!

¾     Ai! A mi també em feu mal.- diuen amb veu carrinclona les peres- No veieu que arribarem tacades.

¾     Fot-te !- Li contesta la castanya.

¾     A mi què m’expliques!- intervé el moniato.- Som a sota de tot, us aguantem i encara protesteu.

¾     A més per que protesteu tant. Si encara us trauran les primeres. A nosaltres, hauran d’abocar el sac per fer-nos sortir.- Replica la castanya ja emprenyada.

¾     Sí, però tu ets dura.

¾     Home, poma. Sí, sóc una castanya forta, no una figaflor com tu. 

El raïm, que està molt enfadat al sentir les paraules de vanaglòria de la petita de pell fosca, respon amb veu aspra i mala llet:

¾     Sí, però a vosaltres us fotran a la foguera abans de menjar-vos.  

Quin batibull s’ha format dins el sac. Els codonys, les castanyes i els moniatos ataquen a les peres, pomes i raïm. Si un tira guitzes, l’altre escup amb ràbia i mala bava. 

Sort hi ha que el Josuè enlluernat per la llum, dins el seu somni despert de veure al Redemptor, només escolta la música celestial.  

A l’arribar en presència del nouvingut rei del cel i la terra, posant-se de genolls, ha obert la seva ofrena. 

Sabeu què? Les fruites són xamoses, tendres i oloroses. Les castanyes i els moniatos de sota també ofereixen la seva peculiar olor. 

El miracle de Nadal s’ha complert.

¾     El Messies és nat!!!

¾     Pau als homes i dones de bona voluntat!!! 

Miquel Pujol Mur.

PARAULES... VIOLES

La vida dels humans hauria de ser com una humil flor.

Sorgeix d’un minúscul boto. Aleshores com poncella delerosa cerca pel món mostrant els seus bonics colors. 

Fructifica, madura i lliura al món noves vides. Després sola lentament fineix. 

El seu record en el pensament hauria de ser com l’aroma d’un perfum que ningú hagués mai d’oblidar. 

Miquel Pujol Mur.

PARAULES, MOLTES PARAULES, POTSER MASSA PARAULES

CAMINS.

Els camins, com la vida, tant els uns com l’altra, en el  transcurs dels anys ens marquen l’existència.

Quantes cruïlles són només mostra de les nostres dèries.

En quants encreuaments deixem enrere la família i els amics. 

Fins aquell moment final, quan en el camí i en la vida, els nostres ulls s’enfosqueixen de divisar nous horitzons.

Miquel Pujol Mur.

LES ESTRELLES DE NADAL.

El nen mira la negra lona de la tenda. És un de tants refugiats en un campament a l’Europa de l’Est. No hi poso nom a ningú, ni de cap lloc, perquè la quantitat de persones desarrelades és prou important per no detallar noms. 

Amb el seu germà gran ha fugit del seu país. Fugit, potser no és la paraula adient, ha estat expulsats pel horror d’una situació que no entenen. En la seva terra, sota les ruïnes de les cases bombardejades pels uns o els altres ha quedat tota la família. Han mort soterrats avis, pares, germans, tiets i cosins. Només han sobreviscut a la massacre el seu germà gran, que ha perdut també dona i fills, i ell, el més petits de tots els germans. El seu germà gran exerceix de pare i a vegades dubte com cridar-lo.  

Aquesta nit de Nadal els grans han recollit a la mainada a la gran tenda enmig del campament. Tothom està neguitós. Les exigües provisions que els donen s’han acabat així com la que els fan arribar els voluntaris cooperants. Les dones amb quatre patates, una mica de verdura i arròs, i molta aigua han cuinat unes sopes que, barrejades amb farina, almenys apaivaguen la fam dels estómacs de tothom. Com son tants a menjar-ne han hagut d’afegir més aigua. Finalment ha estat només un glop d’aigua calenta amb una mica de gust a ... És tan difós el sabor que ningú endevina ben bé a que sap.  

El nen, observa com si la claror fos la d’una estrella que travessa la lona com una ombra difusa i un xic clara. Després dues, més tard quatre. Mig clapat pel son i la fam recorda que el seu pare allà en el seu país des de la teulada li mostrava les estrelles. Aquella Vega; l’altre, la constel·lació d’Orió,...i tantes més que lluïen en un cel blau i sense pol·lució. Estrelles visibles des del seu bonic país, ara assolat i destruït. Enyora, en el mateix instant, la terrassa i el notar el pare al seu costat. 

Però no, la llum, tal vegada les estrelles, a poc a poc davallen cap a la terra. El campament s’omple de gatzara. Mil veus clamant al cel i als homes de bona voluntat. 

Sona un crit unànime dit per moltes goles fa un moment desesperades.

¾     Els camions dels cooperants!!! 

Poc després entren els familiars a recollir la mainada. Alegres abracen als seus. El seu germà-pare fica entre les mans del nen un petit joguet.  

Poc després grans, joves i nens es reuneixen a la plaça central. Oblidant-se dels diferents credos, barrejades les creences, tots donen gràcies al Déu del cel i als seus emissaris, els voluntaris que treballen i els ajuden a sobreviure. 

Miquel Pujol Mur.

EN LA LÍNIA DE TRES PUNTS. Pasqual Alapont.

He llegit el llibre de Pasqual Alapont i malgrat fer dies que no en comentava cap en aquesta ocasió m’ha donat la dèria de fer un breu incís. 

L’edició que ha arribat a les meves mans pertany al Grup Editorial Luis Vives i crec esbrinar la col·lecció és Baula “ la llum del far” . Un petit volum de 109 pàgines d’agradable i fàcil lectura. 

Pasqual Alapont (Catarroja, 2 de febrer de 1963) és un escriptor, actor i director d'escena valencià. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València, ha seguit altres camins professionals, sempre que ha estat possible relacionats amb el món del llibre.  

Ha desenvolupat el seu treball a cavall de la literatura i el teatre, on ha fet d'editor, traductor, guionista i dramaturg, actor i director d'escena. A més de les obres infantils i juvenils, ha publicat una novel·la per a adults i ha estrenat cinc obres de teatre. La seva obra ha estat traduïda al basc, castellà, gallec, portuguès i a l’eslovè amb l'Infern de Marta. Ha aconseguit diferents premis per les seves obres escrites. 

En la línia de tres punts ens narra quan el món de Virgínia i Victor passa a de ser segur al trencament familiar. De cop i volta, del dia a la nit tot canvia: els seus pares es divorcien i ja res torna a ser igual. Nada puede ser igual. Res no pot ser igual. Víctor no entiende por qué su padre no puede regresar a casa o por qué su madre está triste; Víctor no entén per què el seu pare no pot tornar a casa o per què la seva mare està trista; «¿por qué?, ¿qué es lo que he hecho mal?», le pregunta a su hermana. «¿Per què ?, ¿què és el que he fet malament?», Li pregunta a la seva germana. Pero Virginia qué sabe. Però Virginia què sap. Ella quiere sacudir el mundo, aunque sus golpes de rabia rebotan una y otra vez contra su propio rostro. Ella vol sacsejar el món, encara que els seus cops de ràbia reboten una vegada i una altra contra el seu propi rostre. Este libro habla de algunas heridas morales de la infancia y la adolescencia, pero es sobre todo un canto a la ternura y al amor. Aquest llibre parla d'algunes ferides morals de la infància i l'adolescència, però és sobretot un cant a la tendresa i l'amor. 

Sincerament m’han arribat a impressionar els detalls i el desenvolupament de la història narrada. Suau, íntim i tendre. El món interior dels personatges i les reacciones de cadascun d’ells el trobo molt real. 

He gaudit al llegir-lo i l’he llegit quasi d’un cop. Allò de bo i breu, doblement bo, s’ha complert en aquesta ocasió.  

També m’ho passat bé amb el modismes del valencià que en una o altra paraula m’ha fet pensar el seu significat. Ja només en resta que cercar un altre llibre del Pasqual Alapont. 

No faig mai comentaris sobre una obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.