El Pip quasi sempre es pujat dalt de
l’arbre menjant cireres. Ell encara és un mono petit que necessita de la mare
per viure. La mare sempre l’acull i el protegeix però, quan camina per terra i recull
les herbes i els arrels per alimentar-se, el Pip s’ha d’estar amagat entre el
brancatge, protegit de les feres que amb una queixalada el devorarien en un
tres i no res.
Però un dia el Pip, una mica ja més crescut
i com sempre molt inquiet va baixar de l’arbre en un descuit de la mare. La Lia
s’ha distret festejant amb un mono alt i barbut, que després el Pip va esbrinar
que era el seu pare. I mentre la bona mossa cridava l’atenció del gentil mono, esperant
petits regals, perdé de vista al petit. El fort mono sempre li porta unes
pedres blaves que troba en una cova. Ella com és molt hàbil i al mateix temps una
bona artesana s’hi fa collars, arracades
o braçalets.
Però el Pip que és força tafaner va
començar a observar el còdols que donen voltes per la riba del riu. Agafa un
entre les mans i observa que també rodola damunt la terra. Bé, més que rodar
dona tombs. Però al petit això li agrada, i el fa donar voltes i voltes entre
en les seves mans. No imita al seus companys més grans que aprofiten les pedres
per llançar-se-les els uns als altres i aleshores riure’s quan una ressona amb
un “cloc” sec al cap del desventurat que rep el cop. El jove mono s’aparta de
la colla. Recull un caragol i nota l’espiral de
la seva closca. Mentre se’l menja cru mira el bonic que és quan volta
traçant una trajectòria que també rodola.
Caram! A la terra és poden fer moltes
coses noves. Aquí baix pot veure meravelles que des dalt del refugi de l’arbre
no pot veure. Amb un punxo de canya treu els cucs de la fusta d’un arbre caigut.
Què són de saborosos, tan tendres i tan frescos acabats de collir. Llavors s’adona
que el vell tronc també fa rotllanes concèntriques.
Poc després la mare del Pip el torna
al refugi de les branques no fos que algun carnívor el devori. La nit el Pip la
passa dormint molt malament i només veu rotllanes que volten. Estava neguitós sigui
per què la nova aventura, sigui per que algun dels cucs no era el més adequat
per la seu estómac. N’hi ha d’esperitosos que emborratxen. L’endemà de bon matí
baixa de l’arbre i agafant la mà d’un mono vell de barba blanca li fa un dibuix
al terra amb un pal.
Aquest sembla que ho entén i crida
al pare del Pip, que és un dels més forts del clan i l’ensenya. Com el pare
sembla una mica remís a fer l’obra del seu fill, massa petit diu, el vell mono
li mostra els ullals disposat a donar-li una bona mossegada. El vell mono és el
cap de la tribu, i al cap se l’ha de obeir sempre, i malament van les coses sinó
se l’obeeix.
Quin desori succeeix llavors en la
petita tribú entre els partidaris i el contraris a la idea. Un mono tan xic no
pot tenir nous i bons pensaments. Fins ara sempre han arrossegat, carregat a braços o a l’esquena el menjar fins a sota
els arbres.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
