Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimecres, 12 de setembre del 2018

EL PIP, EL DE LA RODA I

El Pip quasi sempre es pujat dalt de l’arbre menjant cireres. Ell encara és un mono petit que necessita de la mare per viure. La mare sempre l’acull i el protegeix però, quan camina per terra i recull les herbes i els arrels per alimentar-se, el Pip s’ha d’estar amagat entre el brancatge, protegit de les feres que amb una queixalada el devorarien en un tres i no res.

Però un dia el Pip, una mica ja més crescut i com sempre molt inquiet va baixar de l’arbre en un descuit de la mare. La Lia s’ha distret festejant amb un mono alt i barbut, que després el Pip va esbrinar que era el seu pare. I mentre la bona mossa cridava l’atenció del gentil mono, esperant petits regals, perdé de vista al petit. El fort mono sempre li porta unes pedres blaves que troba en una cova. Ella com és molt hàbil i al mateix temps una bona artesana s’hi fa collars, arracades  o braçalets.

Però el Pip que és força tafaner va començar a observar el còdols que donen voltes per la riba del riu. Agafa un entre les mans i observa que també rodola damunt la terra. Bé, més que rodar dona tombs. Però al petit això li agrada, i el fa donar voltes i voltes entre en les seves mans. No imita al seus companys més grans que aprofiten les pedres per llançar-se-les els uns als altres i aleshores riure’s quan una ressona amb un “cloc” sec al cap del desventurat que rep el cop. El jove mono s’aparta de la colla. Recull un caragol i nota l’espiral de  la seva closca. Mentre se’l menja cru mira el bonic que és quan volta traçant una trajectòria que també rodola.

Caram! A la terra és poden fer moltes coses noves. Aquí baix pot veure meravelles que des dalt del refugi de l’arbre no pot veure. Amb un punxo de canya treu els cucs de la fusta d’un arbre caigut. Què són de saborosos, tan tendres i tan frescos acabats de collir. Llavors s’adona que el vell tronc també fa rotllanes concèntriques.

Poc després la mare del Pip el torna al refugi de les branques no fos que algun carnívor el devori. La nit el Pip la passa dormint molt malament i només veu rotllanes que volten. Estava neguitós sigui per què la nova aventura, sigui per que algun dels cucs no era el més adequat per la seu estómac. N’hi ha d’esperitosos que emborratxen. L’endemà de bon matí baixa de l’arbre i agafant la mà d’un mono vell de barba blanca li fa un dibuix al terra amb un pal.

Aquest sembla que ho entén i crida al pare del Pip, que és un dels més forts del clan i l’ensenya. Com el pare sembla una mica remís a fer l’obra del seu fill, massa petit diu, el vell mono li mostra els ullals disposat a donar-li una bona mossegada. El vell mono és el cap de la tribu, i al cap se l’ha de obeir sempre, i malament van les coses sinó se l’obeeix.  

Quin desori succeeix llavors en la petita tribú entre els partidaris i el contraris a la idea. Un mono tan xic no pot tenir nous i bons pensaments. Fins ara sempre han arrossegat, carregat  a braços o a l’esquena el menjar fins a sota els arbres.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

dilluns, 10 de setembre del 2018

CASTELL DE LES. VALL D’ARAN

La nostra curta estada a l’Aran va ser una demostració de com un ésser microscòpic pot enviar a norris els plans més ben elaborats. Aquesta ressenya és la curta història de la nostra visita.

Del cartell explicatiu:


Conegut al país com a Castell de Pijoert, per la seva situació al mall (roca sortint, al cim d'una muntanya) del mateix nom, i temps enrere com la Casa dels Moros, o també la Torre de Pompeu, ídem a altres llocs, segons la tradició llegendària pirinenca.

Torre i runes del que devia ser la plaça forta de la senyoria de Les, emparentada amb altres senyories gascones medievals, que es troba damunt un mall gairebé a 100 m. a dalt de tot del cap de la vila de Les, o barri de Saviela.

Datat del segle XI, sembla ser que fou cremat ja a la fi de segle XV i abandonat poc després, fins que s’hi va fer la primera intervenció arqueològica el 1994. Va ser catalogat i fotografiat des de 1884-1885. De nens ens explicaven un munt d’històries sobre els seu túnels i tresors amagats.


Jaume I va fer-hi una visita reial el 1265, i els barons de Les van ser-ne els hereus i propietaris fins que van marxar del país al segle XIX.

Catalogat per llei i protegit,  com tots els castell, és Cultural d’Interès Nacional.

Es conserva una torre quadrada i restes de murs.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 7 de setembre del 2018

LA CAPSA DE BOMBONS XOCOLATA II


Ostres! No sé què em passa, tan parlar dels fills i la vida. Deu ser un principi de menopausa, però encara no és hora, falta temps. Estic tan atribolada. De veritat el que passa és que la capsa de bombons, que estava plena i era intocable, ara és mig buida. Ara venien el cosins del poble a donar el condol i jo els volia invitar amb els bombons. És que aquests dies que la iaia no ha anat a comprar la casa és un desgavell.

He quedat malament amb els parents, però vull indagar qui ha estat el golafre. A veure començo per la Núria:
¾     Nena, Núria, has agafat bombons?- pregunto inquisidora, mentre oloro la seva boca, però no fa gens d’olor de xocolata.
¾     Que dius, mare. El bombons engreixen i al Roger no li agraden les noies grasses. Quina pregunta de fer-me.- i marxa en escoltar un clàxon.
¾     Ramon, fill, per casualitat no has pres algun bombó.- amb aquest has d’anar en compte al preguntar, no sigui que t’enviï a rentar plats, amb alguna paraula gruixuda.
¾     Jo, mare, no. Perquè, si fos alguna cosa estimulant potser, però xocolata, cosa de criatures i dones.- contesta menyspreatiu.-  Els homes com jo volem coses més fortes. Més de mascles.
A la Laura  tancada a la seva habitació la crido a través de la porta. No em sent a causa del volum de la música. Pico amb la mà. S’entreobre la porta, mostra la cara i em fa cara d’interrogació.

¾     Laura, has agafat algun bombó de la capsa.
¾     Jo, què et creus!- I ha tancat amb un cop que fa tremolar l’envà.

Dubto de tothom, fins i tot, de mi mateixa. M’assec a la cuina, miro la caixa quasi buida. I si anés a preguntar-li al Gerard, el meu home, però sé de sobres que no li agraden. Torno a mirar l’interior de la caixa, quatre, només quatre miserables bombons. I si me’ls mengés, s’hauria acabat tot.

En aquestes noto la presència del Peter, s’asseu davant meu i, preocupat mira la meva pansida i trista cara.
¾     Què et passa mama?
¾     Mira- i li ensenyo la caixa buida.
¾     T’agraden també, mama?
¾     Sí, però n’hi falten molts
¾     A la iaia també li agraden. Com que em vau dir que anava a fer un viatge molt llarg li’n vaig posar uns quants a dins la caixa perquè s’ho passés bé. Vaig fer bé, no mama. Quant te’n vagis al viatge llarg ja te’n posaré, molts, molts. Per què tu ets la meva mama bonica.

Què podia fer, res més que desembolicar els quatre bombons i repartir-los entre el meu fill i jo.

Miquel Pujol Mur

dimecres, 5 de setembre del 2018

LA CAPSA DE BOMBONS XOCOLATA I


Sincerament estic desesperada. Dos dies després de l’enterrament de l’avià i la casa és un desastre total. No hi ha res en ordre.

En aquests moments és quan aprecio la dedicació i el treball de la meva mare. Aquella santa dona que ens ha deixat sense ni un sospir, ni una paraula més alta que l’altra. Aquella bona dona que ha estat sempre cuidant-nos, tant als fills com als néts.

Som el meu home i jo, i els quatre fills, dues noies i dos nois. La iaia tenia cura de tot. Amb tanta família no podia ser menys. El meu home, treballa lluny de casa, a la capital propera. Jo, en el poble em cuido del centre mèdic. Procuro que tot estigui en ordre, perquè cap metge en cap moment trobi a faltar qualsevol cosa necessària.

A més faig un curset de teràpia assistencial que m’ocupa força temps. Alguna vegada si surto d’hora faig una xerradeta amb les amigues i prenc alguna beguda al bar. Després, vaig a esperar el meu home que arriba en tren. Passejant tranquil·lament tornem a casa.

La casa sempre ha estat ordenada, cada cosa en el seu lloc. Fins i tot, els nens. La noia gran, estudiant a la seva habitació, quan no amb el xicot. Que aviat comencen ara els joves!

El noi gran, el segon, també estudia o ho fa veure. No sé per què sempre fa olor de tabac i de gasolina. Ai! Les motos!

La tercera és una noia. Encara es deixava dominar i col·laborava en alguna necessitat. Però, renoi, des de la mort de l’avià sembla que ha fet un canvi total i això que només fa dos dies.

La sento murmurar: Per aquesta merda tant treball, vés la iaia, sempre calladeta, sempre prudent, sempre treballadora i silenciosa. Ni un sospir, ni una queixa, mai. De cop i volta, un ai i un sanglot i, s’ha acabat tot. Una caixa negra, un parell de corones de flors, unes llagrimetes i els quatre familiars de sempre a donar la condolença i a fer la convidada a costa dels que queden vius. Sincerament escoltar la meva filla tercera em fa terror. El dia del sepeli deia: per a això, em faig monja o millor puta.

El quart és el Peter, el sol de casa. El seu nom és Pere, però nosaltres li diem sempre així Peter, tal vegada un record a Peter Pan. El petit, sempre enganxat a les faldilles de l’avià. Només té quatre anys. Va ser concebut, allò que passa sovint en les parelles. I després ... No ens sap gens de greu, és tan bonic, tan entenimentat, tant dolç.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

dilluns, 3 de setembre del 2018

TAULA DE PÍCNIC SANT SALVADOR DE TORROELLA. NAVÀS



A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.
Dita catalana.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 31 d’agost del 2018

LA NIT DE SANT JOAN


Tronem els petards. S’omple el cel de mil noves estrelles. Rere el soroll de l'explosió del coet s’obren multitud de palmeres i rodolins que pinten el firmament de múltiples colors.

Lluny és veuen focs que cremen. També hi ha una foguera a prop, al patí. Les fogueres cremen deixant gran quantitat de guspires i flames de colors ataronjats. La mainada, i no tant mainada, ballen, corren, i salten al seu entorn. Tot és llum, tot són colors. Tot és alegria. Amb la cara vermellosa pel reflectir del foc, intento somriure. Només és dibuixa una ganyota a la meva boca. 

Algú posa un tros de coca a la meva mà. Menjo de mala gana, sense cap desig. El gust dolç de la fruita em recorda altres temps llunyans. Però només és un petit esborrany. Moltes molles cauen a terra. Algú les espolsa i les recull.

Em posen una copa de cava en els dits i me’ls premem. Fem un esforç bec, seguidament estossego, les bombolles em piquen i em molesten a la gola.

Deixo caure la copa. Pacientment la meva cuidadora, la recull i neteja el terra. No miro, per què, ho he fet malament, ja ho sé, però ara no puc.

El darrer espetec i un rosa de foc de mils colors il·lumina el cel de llums vermelles i blaves que s’escampen i cauen suaument portades pel vent.

M’agafa’m professionalment i portant-me a la meva habitació i m’acotxen al llit. Una veu a les fosques em diu amablement:
¾     Bona nit! Fins demà!

Fins demà? Quin demà? I si fos avui? Tanco els ulls.

Miquel Pujol Mur

dimecres, 29 d’agost del 2018

ANTIC TREN DEL CREMALLERA DE MONTSERRAT. MONISTROL.



Segons panell explicatiu:

Construit per la Compañia de Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes, S.A. (FMGP), el primer cremallera de Montserrat va funcionar entre el 1892 i el 1957, i es fa fer molt popular. El tren exposat aquí ens permet recordar com eren les seves locomotores de vapor i els seus cotxes de fusta.

La locomotora va ser construïda per la Société Française de Construccions Mécaniques des Anciens Établissements Cail de Denain al 1982, amb el número de fàbrica 2353. A l’iniciar l’explotació, 1892, portava el número 2 i el nom Monistrol. Va ser retirada del servei el 1956, quan feia poc que se li havia posat el número 4 i el nom Víctor Balaguer.

El cotxe va ser construït el 1928 pels tallers de la firma Enrique Quintana, de Barcelona, a partir del bastidor i els rodaments aprofitats d’un cotxe mixt de primera i segona classe, construït el 1892 per Shweizerische Industrie Gesellchaft (SIG) de Neuhausen amb Rheinfall (Confederació Helvètica). Va funcionar fins el tancament de la línia el 1957.

Aquest tren va ser adquirit per Ramon Carreras i Clotet el 1973, que el va conservar a la Torre Bacus de Monistrol, finca que abans havia estat també propietat de FMGP. El 1983 el tren va ser adquirit per Ramon Font i Ginesta i Carme Besora i Soler, que el van traslladar a la seva finca privada de Balsareny.

Gràcies a les gestions de l’Associació d’Amics del Cremallera de Montserrat, el 2016 el tren va se cedit gratuïtament a FGC per les filles del matrimoni Font i Besora perquè pogués ser exposat a l’estació de Monistrol. FGC vol fer constar el seu agraïment.

Miquel Pujol Mur de la visita a Montserrat.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau