APRECIATS AMICS:

PER UNS DIES DEIXARÉ DE PUBLICAR.

A CERTS MOMENTS  HEM DE TRENCAR EL RITME

PER PODER RETORNAR MÉS ENDAVANT.

FINS A FINALS DE JUNY

UNA ABRAÇADA CORDIAL

MIQUEL

BIBLIOTECA GIRONELLA. PRIMAVERA ROMÀNICA

 Visita guiada al Monestir de Santa Maria de Serrateix.

Historiador: Josep M. Badia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

VISITA GUIADA AL PATRIMONI DE MONTMAJOR. BERGUEDÀ

 SANTA MARIA DE LA TORRETA

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

LA DARRERA VISITA II

Aleshores mira una fotografia familiar i comenta: 

¾    Sempre ho he dit a tothom. Has estat una bona mare. Tres nens i que macos. Ho dic i ho repeteixo, dones com tu n’hi ha poques. Pel que recordo el teu marit també t’estimava molt. Ja ho sé sempre treballant: els fills, la fàbrica, feina a dojo. Cuinar, rentar, tenir cura de tots. Sobretot del Jan, el petit, que va agafar aquelles febres. Per la foto veig que les ha superat. Està fort i valent i, quins nets més trapelles. Són trapelles els nens petits, els d’ara, més. Amb tantes novetats d’aquest món.

¾    Si, ara són més moguts i, un xic desobedients. És culpa dels pares. Quan jo o el meu home, manàvem una cosa , es feia, malgrat caigués el cel. 

M’anava animant en la conversació. Aquella dona ho sabia tot de nosaltres.

¾    Treu-te la temença de cap. El teu home no et va enganyar mai. Mira que pensar malament d’ell, si eres la nineta dels seus ulls. La veïna, havies d’haver vigilat, quina peça. L’hi anava al darrera, el volia fer seu.

¾    La Paula? Mai no m’ho hauria pensat. Tan amigues com érem.

Aleshores, em vaig recordar dels ulls blaus. Lluïen, al costat del meu marit, la nit que va morir:

¾    Què em vens a buscar? Ara et reconec. Però, vas força canviada, un vestit blanc  amb flors. Quines flors són?

¾    Són crisantems. Noia, també s’ha de canviar. Vestida de negre, em coneixia tothom. Ara vaig més camuflada i, espanto menys. Em caus bé, però ja ha arribat l’hora. Quants en tens? Noranta i ...

¾    Noranta i prou!

¾    Presumida, mira que traient-se anys a aquesta edat. On vols arribar?, Ja no valdràs a res. No creus que una mort digna, no és vàlida? Has gaudit d’una bona salut. Què vols? Marxar, després dels teus? No val la pena, t’ho asseguro, patiràs força. Molt. Mira t’acotxo amb la manteta, t’adorms tranquil·lament i, ja no hauràs de preocupar-te del demà.

¾    Però, hauria de recollir la cuina. Què dirien les meves joves?

¾    Que n’ets ... Au! Descansa. Ja sé el camí de sortir, tancaré la porta.    

EN RECORD DE UNA FAMILIAR ESTIMADA I  CUMPLIDORA .  

Miquel Pujol Mur                                                                

LA DARRERA VISITA I

Estava asseguda davant del televisor, quan de sobte, va fer pampallugues. Cosa habitual en una casa com la meva, que no ha tingut una renovació total, de la xarxa elèctrica. Estic sola a casa, com fa força temps que passa. Els fills, han creat les seves famílies i, prou ocupats estan per recordar-se de la vella mare. He de dir, que quan venen tots, el meu cap s’esvalota. En moltes ocasions quan venen, desitjo que marxin aviat, per a aconseguir posar-me a to.

Bé, sona el timbre de la porta i, vaig a obrir arrossegant el peus. La primera impressió, és que no la conec pas, aquella noia. Alta, prima, vull dir quasi escanyolida, i plana, com mai els homes del meu temps, haurien triat una xicota. Vesteix un vestit llarg fins els peus, com una túnica blanca florejada. No sé endevinar, de quines flors. Porta posades una sandàlies de pell marró fosques. 

Penso que deu ser alguna Testimoni de Jehovà, o d’alguna raó social que vol fer sectarisme o, demanar almoina. Dic: 

¾    No estic interessada en res. Miri, soc molt vella i, només visc d’una petita pensió. No puc fer cap dispendi extra.¾     

Però, els seus ulls em desarmen. Blaus, com si fossin les aigües d’un estany profund. Em miren fixament i, malgrat cerco en la seva mirada alguna sensació amistosa, no la trobo. Són formosos i lluminosos, però al mateix temps freds, gèlids, sense cap expressió. No demostren, ni un sentiment. Tampoc, cap animadversió. 

¾    No em coneixes? Jo, ja he estat a casa teva. Fa uns anys

¾    Una amiga dels meus fills? No la recordo pas. Això, que em recordo de quasi tots. Els veig al baixar al passeig o de compres. 

Un xic desorientada, la faig passar al racó del menjador on hi ha el vell televisor i, un sofà de tons clars. Abaixo la persiana, m’adono que tanta claror molesta el seus ulls clars. Ja assegudes, continua la seva conversa amb veu amable i distesa. La interromp un instant,, recordant-me de les paraules de la meva mare: Sempre que rebis una visita convida-la amb el millor que tinguis a casa teva. Li ofereixo cordialment: 

¾    Unes galetes, tal vegada un cafè, un refresc. Va no em dirà que no?

Com m’ha vist tan disposta, i tement molestar-me, finalment ha acceptat un xarrup d’aromes montserratines.

PARAULES OBLIGADES

 PRIMAVERA- SOLEDAT. SOMNI- PRADELL. PAPALLONES-VIOLETES- PLANELL

El camí de pujada des del coll del Pradell m’ha costat bastant. Bé, posar bastant, és una forma suavitzada de la realitat. M’ha costat, molt. És ben cert. que els anys també han rovellat els meus genolls. Sí només fossin els genolls, segurament cantaria victòria, però tinc altres llocs del cos, en rebequeria.  

Per fi he arribat al planell, sota els penya-segats del Cadí. La soledat m’ha omplert de sensacions estranyes. Por, no és la paraula adequada. Les connotacions, han estat contràries. Un somni de pau ha omplert la meva ment. 

Són agradables els moments de solitud amb un mateix. Reflexionar sobre favors i enemistats. Sobre els amics de tota la vida i els recollits en la trajectòria vital. Els records, les vivències de tota una vida, de vegades emmascaren la realitat. Potser una companyia de sempre no compleix els mínims que actualment serien desitjables. Són amics que han quedat enrere i no han avançat, ni han fet realitat els somnis conjunts. 

Em tombo al  terra. Les herbes, verdes i  altes,  m’acullen com si fossin germans. Em sento bé. L’olor de les herbes, és el perfum discret i suau  que acompanyen els bons records. La primavera de joia és plena. En tot, llueix la vida, com el color i, l’aleteig de les papallones. També persisteix l’aroma quasi oblidada, discreta i humil, de les violetes. Tot un preludi d’un estiu prometedor. 

Mes que he de fer isolat en la natura? Quina força tinc, si no és la del viatger que corre i corre, sense destí? Retorno als meus pensaments. Pura rutina, i m’adono que com l’Edèn, aquest paratge no em pertany, ni a mi ni als companys humans. 

He de retornar al meu lloc perdut en això que anomenen civilització. Malgrat  que sigui un món de mentides i falòrnies, l’hem creat nosaltres, els humans i, en ell vivim i en ell procreem. 

Nosaltres som els reis. I com a reis, senyors o poble batallem intensament per sobreviure. 

Miquel Pujol Mur               

LA CAPSA DE VIDRE

 

Removent a les golfes, he trobat arraconat un bagul, molt antic. Tant, que no he pogut esbrinar, a quin ancestre podia pertànyer. Tal vegada, després de molt pensar, he suposat que potser podia ser d’aquell rebesnet, del besavi. Una llegenda familiar, deia que  havia tingut fama de bruixot. O més llunyà encara, la seva mare, que també ho havia estat. Pobre parenta, la van cremar per bruixa i, el noi es va salvar, per un pèl de mico. 

L’he obert amb por. M’ha costat molt, mostra que en el pas dels anys, a ningú l’havia mogut cap interès, per saber què contenia. Finalment, una forta estrebada i, la tapa ha sortit mig arrancada. He mirat en el seu interior. He quedat al·lucinat, una caixa de vidre resplendia suaument. Us ho podeu ben creure, al mateix temps, m’ha semblat escoltar una música, com si fos una nova i estimada  troballa.

 Un sense fi de colors m’han saludat: blavosos, rosacis, verds i daurats, que il·luminaven totes les cares del dau. Els tons, es reflectien en la meva cara com si volguessin hipnotitzar-me. Jo, badoc per naturalesa, no podia deixar de guaitar-la. Ella, amb els seus sons em convidava a agafar-la. No sé finalment quines paraules va utilitzar, ni quin encanteri va crear que les meves mans, sense la meva voluntat, van afanyar-se per prendre-la de dins i, posar-la en una taula propera. El seu tacte era tebi i amorós. 

En un instant aquelles ruïnoses golfes, van brillar com si de cop s’haguessin convertit en un palau. Les parets, eren pintades de nou, amb un color blanc resplendent. Uns quadres, que representaven antigues escenes de caça, lluïen en les parets. Els cortinatges, deixaven passar la tènue claror del dia. Un llum, penjava del sostre i, els seus cristalls la reflectien com si fossin gemes. I jo, assegut en un còmode sofà, observava fascinat la caixa de vidre, plena de llums. Al meu costat, una copa de fi cristall de Bohèmia, contenia el suau elixir dels deus. 

En aquest ambient, inigualable de riquesa i elegància, de sobte la caixa va elevar-se mig metre de la taula de caoba. Va començar a girar sobre si mateixa i, en cada costat vaig veure escenes idíl·liques, en tots els sentits i, de tots el temps. 

Eufòric i feliç, en un estat de suprema il·lusió, un pensament va traspassar com un lleuger llamp, pel meu cap. Només, va ser un rampell, sense continuïtat. 

De cop, tota la meravella recreada en les golfes va desaparèixer. Tot va ser com abans. Estris vells, cadires coixes, cortines estripades i, pols molta pols. Esparverat, vaig mirar amb temença la capsa de vidre. Havien desaparegut els colors. Era tota negra, amb la foscor d’un sepulcre. Vaig escoltar com un gruny i, va enfonsar-se, amb un cop sec, altra vegada al fons del bagul. 

Com podia haver tingut aquell mesquí pensament: Quant podia valer aquell objecte? 

LA FELICITAT MAI POT SER  COMPRADA 

Miquel Pujol Mur