LA CAPSA DE VIDRE

 

Removent a les golfes, he trobat arraconat un bagul, molt antic. Tant, que no he pogut esbrinar, a quin ancestre podia pertànyer. Tal vegada, després de molt pensar, he suposat que potser podia ser d’aquell rebesnet, del besavi. Una llegenda familiar, deia que  havia tingut fama de bruixot. O més llunyà encara, la seva mare, que també ho havia estat. Pobre parenta, la van cremar per bruixa i, el noi es va salvar, per un pèl de mico. 

L’he obert amb por. M’ha costat molt, mostra que en el pas dels anys, a ningú l’havia mogut cap interès, per saber què contenia. Finalment, una forta estrebada i, la tapa ha sortit mig arrancada. He mirat en el seu interior. He quedat al·lucinat, una caixa de vidre resplendia suaument. Us ho podeu ben creure, al mateix temps, m’ha semblat escoltar una música, com si fos una nova i estimada  troballa.

 Un sense fi de colors m’han saludat: blavosos, rosacis, verds i daurats, que il·luminaven totes les cares del dau. Els tons, es reflectien en la meva cara com si volguessin hipnotitzar-me. Jo, badoc per naturalesa, no podia deixar de guaitar-la. Ella, amb els seus sons em convidava a agafar-la. No sé finalment quines paraules va utilitzar, ni quin encanteri va crear que les meves mans, sense la meva voluntat, van afanyar-se per prendre-la de dins i, posar-la en una taula propera. El seu tacte era tebi i amorós. 

En un instant aquelles ruïnoses golfes, van brillar com si de cop s’haguessin convertit en un palau. Les parets, eren pintades de nou, amb un color blanc resplendent. Uns quadres, que representaven antigues escenes de caça, lluïen en les parets. Els cortinatges, deixaven passar la tènue claror del dia. Un llum, penjava del sostre i, els seus cristalls la reflectien com si fossin gemes. I jo, assegut en un còmode sofà, observava fascinat la caixa de vidre, plena de llums. Al meu costat, una copa de fi cristall de Bohèmia, contenia el suau elixir dels deus. 

En aquest ambient, inigualable de riquesa i elegància, de sobte la caixa va elevar-se mig metre de la taula de caoba. Va començar a girar sobre si mateixa i, en cada costat vaig veure escenes idíl·liques, en tots els sentits i, de tots el temps. 

Eufòric i feliç, en un estat de suprema il·lusió, un pensament va traspassar com un lleuger llamp, pel meu cap. Només, va ser un rampell, sense continuïtat. 

De cop, tota la meravella recreada en les golfes va desaparèixer. Tot va ser com abans. Estris vells, cadires coixes, cortines estripades i, pols molta pols. Esparverat, vaig mirar amb temença la capsa de vidre. Havien desaparegut els colors. Era tota negra, amb la foscor d’un sepulcre. Vaig escoltar com un gruny i, va enfonsar-se, amb un cop sec, altra vegada al fons del bagul. 

Com podia haver tingut aquell mesquí pensament: Quant podia valer aquell objecte? 

LA FELICITAT MAI POT SER  COMPRADA 

Miquel Pujol Mur