Us he de dir que la meva mascota, la vaig heretar de la tieta Conxita. Ui, la tieta Conxita! Aquesta, sí que era una bona garsa. La deshonra de la família. Però, mai li van poder criticar res, perquè mai va demanar res a ningú. Com s’ho va fer, ningú ho sap. Però al morir-se, ja molt gran, encara ens va deixar un bon grapat de calers. La tieta Conxita era, cupletista. Després, que feia en el seu temps lliure, ves-t’ho a saber. Tenia tot el dret a distreure’s. La vida és tan estressant, ara i llavors.
Però, era intel·ligent, va viure com una reina. Els senyors, els tenia als seus peus, suplicant-li ... Callo quines coses eren, perquè encara em posaria vermell. N’hi ha tantes de coses, en la vida, que més val callar. Va fer el que va fer, però posaria la mà al foc, dient-vos que sempre va ser honrada. Tal vegada, els senyors, aquests de qui parlaven, no n’eren prou. Però això, són temes, que més val no saber-los.
Ai, la meva mascota, sí que n’és de juganera i múrria. Corre i salta alegre com un brivall. Juga amb tothom que se li acosta o, sinó el va a buscar. De vergonyosa, no en té res. Murri, te n’adones després que ha passat. Però punyetera, si et descuides sempre et torna amb més ganes de sarau.
Que com la tieta, d’això viu, dels amics i dels enemics. I no li fan fàstic, ni els blans ni els negres. Ni els de dretes, ni els d’esquerres. Demòcrata, cent per cent. Tampoc és priva de cap sexe, siguin homes o dones. Ni alts o baixos. Ni prims, ni grassos.
Ai, estimada mascota, que bonica i graciosa, ets. Sobretot, quan saltes airosa en alegre pirueta, cercant una galindaina ben dolceta.
Salta i brinca, ben alegre, com sempre, PUCETA meva.
Malparida! M’has torna a picar. Si t’atrapo.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada