Em dic Sergi i estic estressat, les matemàtiques no han estat mai el meu fort. Però si vull assolir els punts suficients per entrar a la Universitat, necessito un aprovat com a mínim. Soc sol a casa, els meus pares treballen. Ells diuen que en soledat, és més fàcil concentrar-se. Els nervis, em dominen i l’estrès, com un neguit impossible de dominar em pertorba. Tot això de l’àlgebra i la trigonometria estan fora del meu abast.
Pico de peus a terra, em retorço les mans amb força, buscant fer-me mal. Però, encara noto que dintre meu, puja i puja ... el maleït estrès. Crido un “mecàsum Déu”. Sí ho sentissin els pares! No els agraden els renecs, diuen que són de gent ordinària. Foto un cop de peu a la cadira i, finalment tanco el llum. Em trec les ulleres de llegir, amb una tibada. Vaig a la cuina i, a la nevera, a buscar una cervesa. M’assec a prop del finestral i observo el carrer.
Me n’adono que el carrer, és com una obra de teatre. Observo la gent, va de pressa. M’imagino un escenari i, em pregunto si fos una obra de teatre quin nom li posaries. No en trobo cap de més adient que: “ESTRÈS”. I els humans, som els actors, meres figuretes de pessebre.
Surt una figureta d’executiu, corre amb la portafolis a mà, desesperat, cerca un taxi. Li noto està estressat. Un home, demana almoina, una crossa al seu costat, mostra li manca una cama, o ho sembla. Mira amunt i avall a veure qui li posa alguna moneda. Si veu una persona ben vestida, deu creure que el bon vestir la fa més cristiana i generosa. Aleshores, suplica amb la coneguda lletania: Una ajuda a un pobre coix. La gent no li fa ni cas i es remou al terra. El pobre home, està estressat. Surt un xavalet, que fa de cambrer al bar de la cantonada, va a un client a demanar la comanda, aquest li parla en francès. No sap ni que fer amb la safata, se li nota; està estressat.
L’avià amb el carret de comprar corre sense fixar-se si atropella algú. Clar, s’ha entretingut parlant amb les amigues i ara, estressada corre a recollir els nens a la escola i a la guarderia.
Aleshores, apartant la vista miro l’interior de casa meva. Observo els mobles, els llums , els quadres, els guarniments; estan bé sense luxe però, ben triats. I reflexiono: El pare es lleva a les sis del matí, agafa el cotxe i per una carretera col·lapsada. fa cinquanta quilòmetres per anar a la fàbrica, a treballar. Torna, per la mateixa carretera col·lapsada, a la nit. Pràcticament sopar i dormir. Avui arribarà més tard, tenen la reunió del sindicat. Total, quan arribi a dormir. La mare, fa d’infermera a l’Hospital. Torn, rere torn. Quan arriba a casa, cau desplomada al llit, sense esma de res. El meu germà, diu que ha trobat una bicoca a noranta quilòmetres de casa. Ja no ve mai a dormir. Quan arriba, tot just, deixa la roba bruta per rentar i, se’n va a veure la xicota. Només un bon dia i gràcies. Es queda a casa la noia. Clar no es veuen en tota la setmana, tot just, enraonar per telèfon. Els pares d’ella, estressats, comenten amb els meus que no “passés” qualsevol cosa i, tinguin un ensurt, Aquest parell, es desestressen de no veure’s, en tota la setmana. Els diguem-ne sogres, estan esparverat dels xiscles i rialles, a la habitació. Ai, joventut!
Esgotat de tan pensar, recullo els llibres ben desats, miro la cartera. Tinc diners. Decideixo marxar de farra i “botellón”. Tal vegada, trobaré alguna estressada, per oblidar aquest món estressat.
Ben pensat, diré als pares que he decidit agafar un any sabàtic. Res de quedar-me a casa. Encara em voldrien donar feina. Agafaré la motxilla, les botes, i els diners, que em va regalar l’àvia. A veure món, alegrament. Potser la Marta, que també està avorrida i estressada de tant estudiar sense profit, m’acompanyarà a veure món. Allò de la Polinèsia, mar blau, platges daurades i gent amable, seria un bon destí. Si manquessin diners, els demanaré als pares: segurament els resultarà més econòmic que si estudiés.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada