Temari: “El Biel amb l'avi van al parc infantil, sempre que el cuiden els avis vol anar-hi . Mentre puja al tobogan, l'avi cau desplomat, grup de gent ... l'ambulància se l'emporta. El nen, als seus quatre anys, al baixar busca l'avi i no el el troba. A la tarda els pares encara no han trobat al nen...."
La dona des del balcó observa el
parc infantil on juga la majoria de la canalla del barri. El seu lloc és
privilegiat ja que recolzada a la barana pot veure des de la porta d’entrada
fins el petit llac. Comenta amb veu alta:
¾
Mira
el Biel i el seu avi. Com cada tarda baixen a passar l’estona. El nen a jugar
en les andròmines del parc. També en les altres nois i noies del barri. És maco
el Biel, Enriqueta.
Una veu respon des del saló:
¾
Sí,
Lola.
¾
Veus,
l’avi s’asseu, com sempre, pobre Amadeu. Si el recordessis de jove. Era actiu,
amable i gentil. Totes les noies del poble anàvem rere seu. Ara, pobre home, no
pot ni arrossegar el peus. S’ha fet gran, també. Tots ens fem grans. Jo, també
era força “pimpollosa” i, alegre. Veritat, Enriqueta.
¾
Sí,
Lola.
¾
Ai!
Que li passa que es retorça i es desploma a terra. Ai! Amadeu, segurament el
cor. - Aleshores crida fortament des del balcó per a què la gent se n’adoni. - L’Amadeu
s’ha caigut!!!
Un grup de gent s’hi apropa i mira
d’alçar a l’home. La dona des del balcó va cridant.
¾
No
us apropeu tant. Deixeu-lo respirar. Truqueu a l’ambulància. El
desfibril·lador. Demaneu la guàrdia.
Acut la guàrdia i una infermera i,
auxilien a l’Amadeu. Però, ella des de dalt no deixa de donar instruccions.
¾
Vigileu
el cap. Feu li si convé el boca a boca. Un massatge cordial, potser li seria
bo.
Finalment la infermera és gira i li diu:
¾
Escolti,
per favor, calli que ja estic aquí i treballo en la clínica Quiran.
La dona, es gira i parla a dins el
menjador.
¾
T’has
fixat Enriqueta, quin mal tracte. Jo, només volia ajudar. És que el jovent
d’ara, només van a la seva. I no són
amables amb la gent gran, com jo. Bé, no tan gran, més d’una voldria estar com
jo. Que diries tu, Enriqueta.
¾
Sí,
Lola,
El Biel plora al costat de l’avi. Ve
una ambulància i s’emporten a l’Amadeu. El nen, queda sol i mira a tots costats,
sense conèixer a ningú. Aleshores escolta que el criden des del balcó.
¾
Biel,
puja que et donaré pa i xocolata, mentre tant venen els teus pares.
El Biel, que ja la coneix, puja
ràpidament fins el pis, La dona li
eixuga les llàgrimes. Li dona el promès berenar i el fa entrar al menjador.
El nen mira tot el petits detalls de
la habitació i de cop es fixa en un pal i un bitxo gris de pic encorbat, que el
mira curiós.
¾
Oh!
Un lloro, com es diu?
¾
Enriqueta.
¾
És
noia?
¾
No,
és un mascle però, quan me’l van regalar, uns veïns que van marxar, em van dir
que atenia per Enriqueta
¾
I
què sap dir?.- pregunta encuriosit.
¾
Sí,
Lola
El lloro a l’escoltar-ho mou les
ales, s’estarrufa i crida fortament
¾ S´ÍÍÍÍ, LOLA.
El Biel surt al balcó i mira interessat quan venen els pares. Mentre pensa: Deu estar boja. El lloro mascle, li diu Enriqueta. I a ella, que és diu Carme, segons em va dir l’avi, el lloro li parla l’anomena Lola. No ho entenc. Cosa de vells. O potser una d’aquelles coses que em duien el pares, quan veiem la televisió, quan siguis gran ja ho comprendràs
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada