Va trucar a la porta i, en obrir me’l vaig mirar amb dubte. Feia tants anys que no el veia ... És el mateix, em vaig dir. La seva mateixa mirada d’ulls petits i oblics, el seu cabell negre i fort i el seu somriure feliç.
Avui ha vingut el notari a llegir el testament del pare. La mare, fa anys que és morta. Ja suposava quines serien les seves darreres voluntats. El nostre pare s’havia acovardit amb la mort de l’esposa estimada i, no havia sabut restablir la normalitat amb el fill subnormal, a casa. Li havia buscat, una residència especialitzada en nois amb problemes com el seus. Cada quinze dies el visitava i, tornava emocionat pels avanços del Sergi.
Mentrestant jo vaig continuar la meva vida. Treballo des de fa anys en una bona companyia. He naufragat en dues ocasions, en el procel·lós oceà del matrimoni. La primera dona, a l’assabentar-se del problema del meu germà i, aconsellada per la seva mare, de seguida va comunicar-me que no volia que els seus fills, poguessin heretar tal circumstància. Un matrimoni de tres mesos, si hi va arribar. La segona vegada, vaig ser jo, se’m va barrejar tot i, la ment no em va deixar en pau. L’estimava, però la vaig perdre per no ser prou home. Tal vegada, havia iniciat la nova relació sense haver aconseguit asserenar l’anterior.
El testament era ben clar. La casa, a repartir entre els dos per igual, però jo fent de tutor del meu germà. Sinó, l’hereu de la totalitat del patrimoni familiar seria per al Sergi. No em va estranyar sabent la manera de pensar del pare. Sincerament, jo no necessitava pas, cap llegat de l’herència. També, tinc el meu propi pis. Però la seva abraçada, al veure’ns, va sacsejar el meu interior. Malgrat tot, era el meu germà, tant de mare com de pare. No em va reprotxar res, de la meva absència durant tants anys.
Per acabar de trencar el gel, van trucar de nou a la porta. Vaig obrir i va treure el rostre, la Neus. La veïna del pis de sota, aproximadament de la mateixa edat del Sergi i, també amb seqüeles del síndrome de Down. Sempre ha estat cuidada pels seus pares, però durant cert temps havien estat companys de col·legi, fins la decisió del nostre pare. Al veure’s, va ser com si haguessin estat units sempre. Van posar-se a parlar. Tenien tantes coses a explicar-se ... I, m’he adonat que per damunt de les seves deficiències, entre ells, hi ha un amor, del que potser jo no n’he gaudit mai, en els meus matrimonis.
Vaig entrar en la cuina i, vaig adonar-me que el cubell de les deixalles era ple. Com que també, havia vingut a saludar el meu germà, la mare de la Neus, he decidit baixar les restes, al contenidor. En arribar l’ascensor al segon pis, dels dotze que té l’edifici, un crec sobtat em va sorprendre. Es van apagar els llums i, a al cap de poca estona, es van encendre un altre cop. Aleshores, fent estrebades la cabina va acabar de baixar. Fent força amb les mans, vaig poder obrir les portes. La portera em va ajudar a sortir. De seguida em va donar l’auricular i el número de telèfon dels responsables de l’ascensor.
Paraules obligades del relat
Hola –vaig dir- escolti’m ... és el número 9 del carrer del Dr. Fleming ... Si, exacte. Creu que em podria enviar algú tan aviat com pugui? Ara mateix? Ah! Molt amable.
Vaig pensar i em vaig asseure en la cadira que m’havia ofert la portera de la finca, a esperar amb paciència l’home que havia de venir de seguida a arreglar l’ascensor.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada