RETRAT DE DONA

 Han passat prop de trenta anys i, encara ens estimem. Com aquell primer dia que va obrir la porta de l’aula.

M’han canviat d’Institut. Ha estat una pensada del meu pare, que diu que en aquest nou, amb una ensenyança més moderna aconseguiré millorar les meves notes. No es que siguin dolentes, però el meu pare, militar de professió, sempre exigeix el màxim, dels seus subordinats. A casa meva, tots som obedients als seus mandats: dona, fills i, fins i tot. la tieta, un xic revolucionària. No diguem res de l’àvia materna, el seu gendre és el seu ídol. Per tant, la potestat del meu pare s’inicia en la família i continua sense diferència amb la tropa, sense saber ben bé, quina és la diferència, ni quina és la prioritat.

El primer dia de classe, un company, no en recordo el nom, m’ha dit:

¾    Tenim professora nova.

¾    Ah! Sí? - He contestat distret.

¾    És el número 1 de la seva promoció. Excel·lent professora, i molt, però molt, formosa.

¾    Caram! Vaig pensar.

En aquest moment es va obrir la porta i va entrar la nova professora. Amb un gest amable, ens ha manat asseure’ns.

Ja asseguts a les nostres taules ha passat llista. Sí, la seva aparença era meravellosa. El monyo ferm, i sense cap cabell que s’escapés de la seva rodonesa. La boca de llavis plens, em van fer pensar en les belleses romanes vistes al Museu del Louvre. Però, si tot era excepcional, a l’escoltar la seva veu, dolça i ben modulada, tot, en el meu interior ha esclatat d’admiració.

Quants anys pot tenir aquesta excelsa criatura? Quinze anys més que jo. M’era igual. Em vaig fer la ferma promesa que aquell àngel, en forma de muller, seria la meva esposa. Quan ha pronunciat el meu nom al passar llista, no vaig saber respondre, estava perdut, obnubilat i ofuscat. Un company va fer-me una empenta  i finalment, vaig remugar alguna cosa. Quan sortíem em va dridar:

¾    Escolta que tens algun problema d’oïda? M’ha semblat com si estiguessis absent, a la classe, al passar la llista.  

Déu meu! Com vaig gosar respondre-li  i, com vaig estar capaç de dir-li el que vaig dir?

¾    No, no tinc cap problema .- Vaig contestar.

De sobte com un rierol desbordat per una pluja torrencial, vaig afegir, sense saber ni que deia. Van sorgir de dins meu, com una explosió, aquestes paraules. - És que l’estimo. Em vull casar amb vostè.

Va riure i va dir: Ai, noi com corres. Encara no has arribat a la jovenesa i somnies amb una dona que podria ser la teva mare. En tot cas et presentaré la meva filla, més d’acord amb la teva edat. Mes a  la seva veu, hi havia una inflexió de comprensió i dolcesa.

Ni filla ni res. He continuat enamorat i els meus sentiments han creat un vincle a la seva ment, com per plantar la llavor del nostre amor. No tot ha estat una lluminària festiva. Hi ha hagut molts alts i baixos. Un dels més ferms opositors és el meu propi pare que en l’assabentar-se’n l’ha denunciat.

L’han acomiadat de l’Institut. Malgrat les meves imploracions, el tribunal l’ha condemnat a la presó. Els seu home se n’ha divorciat. Però finalment, plantant cara al meu pare i al món ens vam casar. Gràcies, tieta revolucionària! Tu has estat el motor que ha dirigit el nostre camí. 

Miquel Pujol Mur