CARTA AL BISBE

 

El Bisbe, està assegut còmodament en el seu despatx. El sol il·lumina l’habitació, travessant els vidres de colors dels finestrals. El mobiliari, els quadres i els tapissos estan d’acord amb el càrrec que ostenta. El nostre personatge, hauria fet obrir una mica els finestrals, per deixar entrar l’aire que comença a transmetre la flaire de la propera primavera. Però els metges i, sor Maria, li ho han prohibit. Dient-li els metges i, amenaçant-lo la seva cuidadora amb aquestes paraules: Excel·lentíssim! Oblidi’s dels corrents d’aire. La primavera, arribarà aviat i, segons estigui la seva salut, obrirem els finestrals, de bat a bat. Encara, no! Si només haguessin estat els metges, segurament ja serien oberts. Però a la seva germana, majordoma i també religiosa, Sor Maria, li té un respectable temor. Deixa els diaris i, les ulleres damunt la taula. 

Aleshores, sona un lleuger truc a la porta i, entra el seu secretari.

¾    Digues.

¾    Veurà, senyor Bisbe, ens ha arribat una carta certificada. Cosa molt estranya i, va dirigida exclusivament al seu nom. Però, no és de cap parent seu.

¾    D’on ve? El remitent, vull dir.

¾    De Norià de Dalt. Una dona, Isabel.

¾    De Norià? Aquell poble, de quatre gats, a dalt de tot de les muntanyes.

¾    Sí. Senyor ... – No pot acabar el comentari, quan el Bisbe pega un violent cop de puny a la taula i, exclama emprenyat.

¾    Malparit! Ja ho ha tornat a fer. Això que m’ho va prometre. L’enviaré a clausura però a perpètua. A veure, llegeix: 

¾    Perdoni que sigui directa. Soc una dona, que als dotze anys, em van posar a treballar. Ja sap que aquí, dalt de les muntanyes, les coses són molt diferents. Treball, molt i, col·legi, poc. Als setze, els meus pares em van presentar l’Andreu. Un home que havia quedat vidu, sense fills i, propietari d’un mas. I, vint-i-cinc anys més gran que no pas jo. Un bon partit, em van aconsellar, tant el pare, com la mare. Treballador molt i, a més la veritat és que és molt garrepa. Moltes ordres, molt treball i, poques carícies, ni tampoc, paraules dolces. No hem tingut fills i, en unes proves va resultar que no servia, ni per la primera esposa, ni per a mi. Tot això és història, han passat ja uns vint anys.

Continuo:

El capellà de tota la vida, arribats quasi els noranta anys, no podia  ni dir la missa. El van enviar a Solsona i, ens han portat com a rector, a mossèn Guillem. Alt, ben plantat, viril, proper a la cinquantena però, fort i eixerit. No sabem d’on ha vingut, però, sap parlar de debò. Uns sermons perfectes, que enlluernen tothom. Sobretot a les dones, que som la majoria, dels assistents a missa. Pels comentaris de les xafarderes i les panxetes, que es veuen pel carrer, el nivell de dones embarassades, s’ha elevat enormement en el poble. L’alcalde està content, diu que el poble renaixerà. Però, la darrera notícia del prenyat de la seva dona, ens sembla que no el fa gens feliç. Segurament, va parlar massa de la “bona nova ciutadana”  i, ara haurà de callar.  

Em confesso: jo també vaig caure en el parany de les paraules dolces. Dels tocaments de mans i les comprensives paraules, al confessionari: Sí, pobre filla quan anys de patiment i, de treballs. Aleshores, m’acaronava la cara. I aquella seva veu profunda, plena, insinuant, de mascle coratjós, ressonava dins del meu cap. Finalment com qui no vol la cosa, una tarda, una visita a la sagristia, un gotet de vi de missa, que escalfa de valent, molta calor, massa escalfor, mig mareig. El seu consell, no et sufoquis, descorda’t la brusa i, després ... Una mica més. Tranquil·la, em deia: Ja saps que jo  soc un capellà.

Un Bisbe, malgrat tot, és un home i, ja sap el que passa, després.

Ara expliqui’m, com li faig cinc cèntims al meu home, de que espero al cap de tants anys i, no essent ell fèrtil, una criatura. Un miracle!    

D’aquesta carta, en guardo copia i, del comprovant del seu enviament, també. Si no em fa raons aviat, ho enviaré tot junt al Sant Pare. L’única solució que hi veig, és que em separi del meu marit i, em cassi amb mossèn Guillem, ja laic. O si no, com justifico el meu embaràs? 

Signat,

Isabel 

El Bisbe colpeja repetidament la taula. La seva ràbia és infinita. La suor li raja del front. La seva cara, es torna cada cop més vermella. Fins que, amb un fil de veu, assenyala els finestrons  i, mana:

¾    Obre’ls, abans que m’ofegui. Pesi a qui pesi. Cabronàs de nebot! Quants problemes més m’ha de causar el fill de la meva germana Lluïsa? Sempre, sempre, segueix un mateix  i únic timó, com a guia. 

Miquel Pujol Mur