Se n’era una vegada, una ploma estilogràfica que no podia parar d’escriure. Unes vegades, eren coses assenyades, altres disbarats, més o menys grossos i, també formoses paraules, que obrien el camí al cor.
Però ella, treballava a preu fet: escrivia i dibuixava. Malgrat que algun que altre garagot sortia del seu plomí.
Res, no podia parar les paraules, les frases, els paràgrafs i algun que altre rodolí que transcrivia, en el blanc paper.
Tot, s’acumulava en el seu pensament,
no podia o no volia deixar espai per buscar noves paraules. Sempre es deia, que
el gran defecte de l’escriptura i,
encara més de la parla eren limitar les paraules.
Quantes en queden obsoletes, per antigues o arcaïtzants, oblidant-nos absolutament de la seva raó de ser.
Ara, obedients a les modes fem servir noves paraules, generalment de procedència estrangera i, abandonem a la paperera, les pròpies de la nostra llengua.
Poc a poc, la tinta de la ploma s’esvaneix i, tota altra paraula queda esborrada del pensament.
Ara sí, com s’ha acabat la tinta, aquest semi conte, també ha finit. Que mai ens manquin les paraules per l’enteniment de les races humanes.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada