PRIMAVERA- SOLEDAT. SOMNI- PRADELL. PAPALLONES-VIOLETES- PLANELL
El camí de pujada des del coll del Pradell m’ha costat bastant. Bé, posar bastant, és una forma suavitzada de la realitat. M’ha costat, molt. És ben cert. que els anys també han rovellat els meus genolls. Sí només fossin els genolls, segurament cantaria victòria, però tinc altres llocs del cos, en rebequeria.
Per fi he arribat al planell, sota els penya-segats del Cadí. La soledat m’ha omplert de sensacions estranyes. Por, no és la paraula adequada. Les connotacions, han estat contràries. Un somni de pau ha omplert la meva ment.
Són agradables els moments de solitud amb un mateix. Reflexionar sobre favors i enemistats. Sobre els amics de tota la vida i els recollits en la trajectòria vital. Els records, les vivències de tota una vida, de vegades emmascaren la realitat. Potser una companyia de sempre no compleix els mínims que actualment serien desitjables. Són amics que han quedat enrere i no han avançat, ni han fet realitat els somnis conjunts.
Em tombo al terra. Les herbes, verdes i altes, m’acullen com si fossin germans. Em sento bé. L’olor de les herbes, és el perfum discret i suau que acompanyen els bons records. La primavera de joia és plena. En tot, llueix la vida, com el color i, l’aleteig de les papallones. També persisteix l’aroma quasi oblidada, discreta i humil, de les violetes. Tot un preludi d’un estiu prometedor.
Mes que he de fer isolat en la natura? Quina força tinc, si no és la del viatger que corre i corre, sense destí? Retorno als meus pensaments. Pura rutina, i m’adono que com l’Edèn, aquest paratge no em pertany, ni a mi ni als companys humans.
He de retornar al meu lloc perdut en això que anomenen civilització. Malgrat que sigui un món de mentides i falòrnies, l’hem creat nosaltres, els humans i, en ell vivim i en ell procreem.
Nosaltres som els reis. I com a reis, senyors o poble batallem intensament per sobreviure.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada