LA DARRERA VISITA I

Estava asseguda davant del televisor, quan de sobte, va fer pampallugues. Cosa habitual en una casa com la meva, que no ha tingut una renovació total, de la xarxa elèctrica. Estic sola a casa, com fa força temps que passa. Els fills, han creat les seves famílies i, prou ocupats estan per recordar-se de la vella mare. He de dir, que quan venen tots, el meu cap s’esvalota. En moltes ocasions quan venen, desitjo que marxin aviat, per a aconseguir posar-me a to.

Bé, sona el timbre de la porta i, vaig a obrir arrossegant el peus. La primera impressió, és que no la conec pas, aquella noia. Alta, prima, vull dir quasi escanyolida, i plana, com mai els homes del meu temps, haurien triat una xicota. Vesteix un vestit llarg fins els peus, com una túnica blanca florejada. No sé endevinar, de quines flors. Porta posades una sandàlies de pell marró fosques. 

Penso que deu ser alguna Testimoni de Jehovà, o d’alguna raó social que vol fer sectarisme o, demanar almoina. Dic: 

¾    No estic interessada en res. Miri, soc molt vella i, només visc d’una petita pensió. No puc fer cap dispendi extra.¾     

Però, els seus ulls em desarmen. Blaus, com si fossin les aigües d’un estany profund. Em miren fixament i, malgrat cerco en la seva mirada alguna sensació amistosa, no la trobo. Són formosos i lluminosos, però al mateix temps freds, gèlids, sense cap expressió. No demostren, ni un sentiment. Tampoc, cap animadversió. 

¾    No em coneixes? Jo, ja he estat a casa teva. Fa uns anys

¾    Una amiga dels meus fills? No la recordo pas. Això, que em recordo de quasi tots. Els veig al baixar al passeig o de compres. 

Un xic desorientada, la faig passar al racó del menjador on hi ha el vell televisor i, un sofà de tons clars. Abaixo la persiana, m’adono que tanta claror molesta el seus ulls clars. Ja assegudes, continua la seva conversa amb veu amable i distesa. La interromp un instant,, recordant-me de les paraules de la meva mare: Sempre que rebis una visita convida-la amb el millor que tinguis a casa teva. Li ofereixo cordialment: 

¾    Unes galetes, tal vegada un cafè, un refresc. Va no em dirà que no?

Com m’ha vist tan disposta, i tement molestar-me, finalment ha acceptat un xarrup d’aromes montserratines.