“EL BOSC CREMAT”

Part d’aquest relat va ser escrit fa molt de temps, però en l’activitat de LECTURA EN VEU ALTA DE LA BIBLIOTECA DE GIRONELLA, vaig llegir-lo en el dia de Sant Jordi. 

Aquest relat són els records, de la sortida que vam fer, amb la Maria Rosa, la meva parella, a un bosc proper a Sant Feliu Sasserra. Feia pocs dies, s’havia o, l’havien encès. Vam quedat impressionats, per la destrucció total, de la natura que ens envoltava. 

El bosc cremat, els arbres caiguts com soldats, que han perdut la guerra. La cendra ho envaïa tot. L’aire, deixava un gust dolç a la boca. La terra era grisa, com qui ha perdut la vida i, els somnis de la joventut. La vegetació, només era un borrissol, que corria portat per una minsa i rastrera brisa. 

A l’alçada de la cara, ni un buf d’aire, tot era calmat i quiet. Les branques, no mostraven ni un bri de verd. La terra i les pedres, tot, lluïa el mateix color fumat, d’on havia fugit l’alegria del viure. 

No se sentia, tampoc, el més lleu brogit de la font seca, esgotada i, envoltada d’un color encara més negre, que la resta del bosc. No havia, cap ocell que alegrés l’oïda, amb els seus harmoniosos cants. 

De sobte, un soroll rere nostre ens sobresaltà, ens vam girar i veiérem com un arbre gran i, vell, trencant-se a prop de les arrels, queia, doblant-se i regirant-se, sobre si mateix. En tocar a terra, no es va aixecar ni tan sols un bri de pols o de cendra. Només, després de l’espetec, al trencar-se, una breu ranera, quasi com un sospir, a l’alleugerir el pes de la vida. 

L’arbre havia resistit el foc, ja què era l’únic que no havia cremat. Potser, perquè simplement ja era un tronc sense branques, d’una fusta vella, corcada i sense saba. Que ja no cremava. Ara, al cap d’anys de resistir tempestes i nevades, ara, finalment la seva ànima traspassava, després del darrer sospir. 

Aleshores, entenebrit el pensament, per la desolació que recollia la nostra mirada, en la buidor de l’espai mort, van albirar uns colors, que revolant dins el negre, mostraven la vida. Simplement, les ales multicolors d’un petit grup de papallones, que portades per un petit buf de vent, il·luminaven el bosc cremat. 

Segurament, aquest simple detall, era el principi de què no tot estava perdut. Hi havia l’esperança de reviure de nou. Les il·lusions no s’acomiaden mai. 

Han passat uns quants anys i, el verd torna a il·luminar el paisatge. Alguns arbres, d’arrels aprofundides en la terra,  tornen a brotar. Els ocells, han construït nous nius i, canten un altre cop. Ha tornat la vida. 

El nostre camí continua, vers unes cases, on en un petit jardí, un roser de vermelles flors, ens alegra amb la seva vivor. Roses vermelles, símbol d’amor en el dia joiós de Sant Jordi. Patró dels enamorats. Una cançó em ressona a la memòria o, potser el record del vell poema de Josep Carner.  

Tres noies

Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.

Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.

¡Oh nova glòria, ben tost memòria!
¡Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent! 

Tal vegada, cerquen la persona, que els faci gentil ofrena d’una formosa rosa vermella, en senyal d’amor i, respecte. 

Miquel Pujol Mur