ADAGI EN G MENOR D’ALBINONI.

Treball del taller d’escriptura. Escriure amb paraules mentre s’escolta una música. 

La melodia ressona a la meva oïda suau i plaent com el record d’un instant de pau. 

Tal vegada un jardí oblidat on els arbres creixen lliures. Aquell màgic moment quan el sol a la matinada il·lumina amb llampades daurades les finestres on reposa.

Lluny del desig, enamorat de l’instant, però volent gaudir intensament la seva presència en la balconada. Llueix pura, quan tota vestida de blanc rep el sol que arranca reflexes dels seus cabells. 

Com en un quadre tot respira pau i dolcesa. Solament trenca el silenci el despertar dels ocells. Com una melodia de fons s’escolta el lleu soroll d’ales que cridades per reflexes matutins ixen del seus nius a la recerca de l’aliment  diari. 

Tot és vida i amor entrellaçats per sempre en la matinada d’un dia joiós. 

 

Més tard  altres sorolls trencaran el silenci dels arbres al despertar el jorn. Després el sol s’alçarà brillant i l’encant matinal serà desfet.

 

El record del despertar d’aquell nou dia quedarà gravat per sempre en un recondit amagatall de la memòria. 

 

Miquel Pujol Mur.

DIVAGACIONS DE DEIXAR-SE ENGANYAR COM UN XINO.

Per què sempre ens diuen que ens han enganyat com a un “xino”. 

Aquesta curiosa expressió em fa pensar molt i segurament no en treure l’entrellat. 

Tal vegada donant-hi voltes al seu significat he escoltat unes paraules d’una companya i prenent-les com meves desenvolupo el tema (segurament mal desenvolupat). 

Quan a Amèrica del Nord van construir el ferrocarril per travessar d’est a oest el continent, gran part de la mà d’obra va ser xinesa. 

Molts xinesos van marxar del seu país atrets per la promesa dels contractistes americans. Suposo que també hi va intervenir alguna màfia, o triada, com s’anomeni al grup de facinerosos que dominen el baixos fons i manipulen als pobres obrers. 

La promesa va ser fàcil: “et porto a Amèrica, et dono treball i menjar,  dintre de cert temps podràs portar la teva família”. Els pobres xinesos, creient en aquells que els manaven i la promesa d’una vida millor van creuar l’Oceà Pacífic. Molts van deixar la pell entre el rails i les travesses de les vies ferroviàries. Com la seva compressió de l’idioma anglès americà (ianqui, en aquesta ocasió) era nul·la miraven amb la seva cara d’expressió, moltes vegades, inescrutable les ordres dels capatassos. 

Van ser enganyats com a “xinos” Nosaltres quan compren un article que no entenem, no sabem fer servir o que no ens serveix per a res, també mostren la mateixa expressió de cara. 

Quanta gent és enganyada com a un “xino” Tal vegada molta. Gent de diverses ètnies tant de països d’Europa, Àsia, Àfrica o Amèrica son portades a terres estranyes a canvi de pagar molts diners majoritàriament manllevats,  i endeutant-se per vida. Quan arriben al seu destí moltes de les dones han d’exercir professions deshonestes i immorals. 

També, quan fugint de la guerra i el caos en el propi país travessen terres i mars per anar a raure a camps de concentració (es podria dir enganyats con xinesos) a terres amb gent que tampoc els vol. 

Ara com això és molt seriós i aquestes divagacions són molt cruels passaré a explicar una historieta. 

El Manel havia trobat la dona de la seva vida. La va trobar en un bar- cafeteria una nit que plovia. Van iniciar una conversa i van adonar-se que tret d’alguna petita variant podien ser dues ànimes apropiades per portar una vida paral·lela. 

Tot anava bé, va costar-li força temps perquè pugues al pis on vivia i més difícil convèncer-la per passar una estona al llit. 

El Manel, encès, volia gaudir d’aquells moments sexualment agradables. A la fi un dia, perduda ja la raó, va llençar-se definitivament al riu i va demanar-li casori. 

Quants somriures, quantes dolces paraules, quan amor destil·lava la seva relació. Mai, el Manel, havia trobat tant l’ànima bessona com en aquesta ocasió. El món era tot entre rosa i blau cel. Ni tempestes ni cap sortida de to. La seva vida era una mar blava i blana. I un dia va arribar el màgic moment del sacrosant  sagrament. 

El Manel esperava davant de l’altar. Aleshores va aparèixer la núvia vestida de blanc i escoltada de dos formoses criatures, nen i nena, també vestits de blanc. El nen portava les arres i la nena els anells. Una imatge inoblidable, el Manel mai la va oblidar. 

Després van dir-se el sí, i és clar, fer-se el petó reglamentari. Ja ben casats va recorre el tram que els separava del cotxe. El Manel va asseure’s al volant. Mentre la seva flamant esposa va fer pujar els nens a darrere. 

Això va mosquejar una mica al Manel. Quan ella també va pujar-hi i va asseure’s va preguntar-li:

¾     On els deixem?

¾     Caram! A casa. On els vols deixar?

¾     A casa!?- va preguntar sorprès.

¾     Clar. Són el meus fills. 

El Manel en aquell moment va veure nítidament que l’havien enganyat com a un “xino”. 

Miquel Pujol Mur.

LES PROHIBICIONS (Relat negre)

Tanco la porta amb un cop sec. La paret retruny sorollosament. Talment com si fos una queixa dolorida. El crit del pare expressa indignació. “ Què és aquest cop!?” La mare és plany. “No sé a qui se sembla aquest xicot”. 

Malparits! Què es creuen que m’han de contradir contínuament? Total per què vull sortir fins tard amb els amics. Desgraciats! Clar, com tenen el control dels diners! D’això se’n valen! Quan els hi demano, la mare sempre és la primera a dir ploriquejant. “Per què vols sortir. Sí, a casa estàs molt bé. Tens la teva habitació. El teu ordinador. Els teus jocs. Jo, quan era jove només tenia una mala nina de drap. I res més! 

El pare sempre posa la cullerada donant-li la raó. “Masses coses, aquest xaval. Massa mimat. Córrer rere la pilota, hauria de fer. L’esport allunya el dimoni. Masses collonades modernes! 

Dono un cop de cap a la paret. Contesto a les seves  sabudes frases amb un ferotge. “Deixeu-me en pau!” Escolto gemecs de la mare. També renecs del pare. “Mala peça”, sona rere la porta. La tinc ben tancada amb clau. 

Amenaço: “Lluny de la porta. O surto i us faig una cara nova!” Els seus passos s’allunyen. La volguda pau del solitari omple el meu cau. 

Em despullo totalment. Em deixo caure damunt del llit. Vull sentir dolor físic. La seva negativa, mentalment m’ha enfonsat. Em pessigo fins a fer-me mal. Fins a marcar-me la pell. Em retorço la carn més sensible fins a plorar. Per què no em puguin escoltar, clavo les dents damunt els llavis fins a sagnar. 

Maleïts! Somnio, desitjo, no ho sé! Agafo un ganivet. Entro a la seva madriguera. Els hi clavo fins a travessar-los, un i altre cop. 

Amb ràbia furgo el lloc on vaig ser concebut. La còlera em domina. La meva cara està tan vermella, com la sang que regalima de les meves mans. El somni, és potser un desig no complert?  

No deixar-me sortir de nit. Vull ser igual que tots els meus companys. Mossego el coixí fins a sentir cruixir la mandíbula. Plorant dono un cop de puny a la capçalera. El dolor tenalla la meva mà. Una escuma blanca surt de la meva boca. Caic derrotat i esllanguit al terra. 

Una mà reposa en la meva front. La mare farfalleja. “Pren-te aquesta tisana i aquest calmant. Reposa fill meu. Pobre nen! Descansa, petit meu”. 

Han utilitzat la clau prohibida. M’han vestit. M’han posat damunt el llit. M’han acotxat. Per un instant el meu instint vol mossegar la flonja mà. Més la intel·ligència em recomana: no és el moment. Més endavant.  

Miquel Pujol Mur.

REFLEXIONS D’UNA CIRERA.

On va aquest boig amb aquesta sulfatadora! Uf! Quin fàstic em fa aquesta metzina! Després em diran que és bona per la meva salut. Però si encara se m’ha posat més la carn de color groc. Fins que em posi vermella falten dies. 

Si continua aquesta pluja i aquest fred tal vegada em posaré negre i aleshores es planyeran. 

Caram que bé! El darrers dies de sol m’ha fet sortir els colors. Llueixo vermella, brillant i molsuda. Estic per ser menjada. Quina por que em fa caure dintre d’una boca i ser mossegada. Però malgrat tot manquen dies. 

Però que fa aquest animal! Ha lligat el tronc de l’arbre, el meu pare, amb un estri, com un braç de ferro, que surt d’una màquina. Quina forma de sacsejar-nos! Finalment acompanyada de les companyes i moltes fulles he caigut de la branca. 

Ves per on, això de banyar-nos és força agradable. El darrer líquid (he escoltat diuen que és per conservar) no m’ha satisfet. Ni que fos una noia a qui maquillen la cara.  

M’encaixen amb altres companyes i ens munten en un gros camió. Visca! Faré turisme. 

Ostres! Després del viatge no ens deixen ni descansar. Caram! Quin idioma més estrany parlen aquesta gent. No hi entenc res. Sembla alemany, per que les paraules són molt llargues i guturals. 

Ha passat el que em pensava he anat a parar a una boca. Sí, una boca alemanya. 

Ara sí que sóc internacional. 

Ai! Glop! No hi ha més història. Bon profit! 

Miquel Pujol Mur.

EL DARRER ADÉU.

La porta s’obre lentament i l’home entra silenciosament. A la sala contigua s’escolten paraules pronunciades en veu baixa d’amics i veïns que donen el condol a la família. Damunt el llit hi ha un taüt ja tancat. Sobre la tauleta de nit unes papallones d’oli il·luminen amb llum tremolosa l’estança. Una llum en un costat, mig tapada, traspua una tímida claror. Qualsevol mostra de color ha estat eliminada. Sembla ben bé que la senyora de negre regni entre les ombres. L’home, el Pere, vesteix rigorosament de dol. Només la nota blanca de la camisa dona una mica de color a la seva trista cara. Agafa una cadira i l’acosta a l’improvisat túmul. Aleshores lentament, com si tingues por de despertar a la Maria, mou la tapa del fèretre i mira dintre.  

Sí, és la seva Maria de sempre, però els seus ulls blaus són tancats. Ell, els admirava devotament quan al matí s’obrien delerosos de vida. Ara ja no els veurà més. La cara de la seva dona està una mica més demacrada a causa de la malaltia però mostra la serenor i la fermesa de sempre. Les llàgrimes acudeixen al seus ulls, però fent un moviment amb la mà les aparta pesarós. NO, NO. Li deia la dona, si alguna vegada durant l’estada a l’hospital, veia que els ulls de l’home s’humitejaven. 

Sense llàgrimes, però amb els ulls aquosos, mira la companya de molts anys que abans d’hora ha emprès el camí. Ha marxat a un món perdut i llunyà. Tal vegada la suau llum, potser la plorera, fa que cregui que la seva dona mou els llavis parlant-li. Assegut a la cadira avança la mà fins a tocar el cos fred. Primer, les mans que tant havien treballat a la casa. També havien sabut ser acaronadores en els moments desitjats. Després, poc a poc, com si fos un sacrilegi la puja fins a tocar els llavis que tant havia estimat. També són freds.  

Tanca els ulls i no pot reprimir que unes petites gotes líquides davallin galtes avall. Tot és finit, ressona en el seu pensament. I egoista com dintre de tot és l’esser humà, un pensament; de pena, mig de ràbia, tal vegada de commiseració; sorgeix impenitent del fons de la seva ànima: Què serà de mi?  

Aïllat en la cambra obscura la seva memòria recorre els anys passats junts. El nuviatge, el casori, els fills, tants goigs i tants treballs passats per pujar-los, i finalment els néts. Sempre amorosa, sempre amable i sabent quina paraula era l’adequada a cada ocasió. Era ella qui portava la nau familiar. Ell, com la majoria d’homes, s’havia posat damunt de l’esquena, a vegades simplement com una excusa, aquelles paraules de: l’home a treballar i guanyar-se la vida per mantenir la família.  

Si ja ho deia el capellà, el mossèn de tota la vida: Déu va dir a l’home: guanyaràs el pa amb la suor de la teva front. I a la dona: pariràs el teus fills amb el dolors del teu ventre.  Seguint aquesta regla, la Maria i el Pere, han viscut durant els anys de la seva existència conjunta. 

Sobtadament escolta un remor dins la cambra, potser un soroll arribat de fora, tal vegada l’aire que bufant remou les teules de la casa. Però al Pere li fa l’efecte, amb els ulls tancats, que era la Maria que volia parlar-li per darrera vegada. Continua amb els ulls clucs i escolta; més amb l’oïda de l’ànima, que amb les orelles; altre cop la veu de la seva dona en la darrera conversa. 

No Pere, ara no somiquis. No series l’home que he estimat. Podies haver estat millor, més galant, més amable, tant amb mi com en els fills. Però ara Pere, no. Trencaries la imatge ferma i forta que he venerat. Més d’una vegada podies haver deixat abans el bar per vindré més aviat a casa. Però no és el teu tarannà ni els de molts altres homes de la nostra època. Ja ho sé, em podies ajudar, però segons tu no era necessari, jo ho sabia fer tot. Com deies: encara faria nosa.  

Però ves per on, jo vaig sempre estimar aquest home, el meu home, malgrat fos un xic egoista. Ara ja és tard, la meva vida s’acaba i no pots solucionar cap dels teus errors. Segurament jo idolatrant-te amb excés també n’he comès. Vaig posar-te en un pedestal malgrat saber que la figura tenia els peus de fang. 

Mes ha estat així, i jo t’he estimat essent d’aquesta forma. No, ara no vull portar-me a l’altre món la visió dels teus ulls plorosos. Jo, sempre he estat pràctica i fins ara al darrer moment ho vull ser. Aixeca el cap i siguis tu. No mostris mai feblesa i continua la teva vida com sempre has fet.

No, no vull tampoc que et deixis manegar ni pels fills ni per les nores. Tal vegada en nom de l’amor filial acabaries sent un ninot a les seves mans. 

Surt com sempre has fet. Torna a moure’t i a viure. Mira amb nous ulls aquest món tan bonic. Potser en un racó oblidat del camí trobaràs una nova companya. No t’estimarà tant com jo, segur. Però potser serà l’amiga que agafats de les mans comparteixi les rialles dels darrers anys. No vull veure llàgrimes als teus ulls.  

Poques paraules més, va pronunciar la Maria abans de caure en el somni dels sedants. Però al Pere li han quedat com gravades en foc en el pensament. 

El Pere, s’adreça i posa l’esquena dreta. Fa un darrer petó primer a la front, després als llavis que tant va estimar, ara ja freds i impersonals. Fent un esforç, posa de nou la tapa al fèretre no sense deixar dintre una petita margarida. La flor més estimada per la Maria, i surt de l’habitació.  

Dret, seriós però disposat a continuar essent l’home de sempre. L’home de la seva Maria.

Miquel Pujol Mur.

UNES SABATES.

La nit ha estat moguda i triomfal, almenys en el meu pensament. Sóc un pintor de quadres. De quadres que no es venen. Però sempre he sentit dir que la fama dels artistes sovint és reconeguda després de la seva mort. Aleshores no en tinc cap de preocupació. 

El pare, tot exigent, em va desheretar. Desheretar totalment, ni un petit penic per malviure. Les seves paraules van ser dignes d’un pare com cal. Si no vols estudiar ni treballar, només vols donar-te la bona vida no serà amb els diners guanyats amb la suor i la sang dels teus ancestres.  Com si jo no sabés que aquests famosos antecessors, van ser pirates que van fer fortuna portant esclaus a les plantacions americanes. Però el pare és el pare, i no va donar-me ni un xíling més. 

Finalment, ple de deutes vaig abandonar la meva enyorada terra anglesa, vaig travessar el mar i em vaig refugiar a París. La capital dels artistes, el cau del pintors i la major cultiu intensiu de la bohèmia mundial. La pobra mare i l’àvia vetllant per la meva salut i per la meva vida, sovint, molt sovint certament, m’envien bones quantitats de diners. Donat l’ambient en que em moc són suficients per viure no del tot malament. A més sóc un individu alt i fort. Desitjat per la majoria per les dones que m’envolten. També  més d’un mascle em mira amb lascívia. Altres amb enveja.  

La nit va començar en un bistrot de mala mort. Érem una petita colla d’homes i dones artistes. El menjar malgrat les ínfules culinàries de la mestressa era molt deficient. Però, tenien un vi de Bordeus que passava suaument gola avall. Davallava deixant al paladar un agradable gust a vinya fresca i a mar. De tiberi, el justet. De beure, almenys dues ampolles per cap.  

Passada la mitjanit sortíem al carrer. Les llombardes mullades per la humitat del Sena reflectien el llum dels fanals. Quin espectacle per un pintor bohemi com jo, malgrat sigui dolent. Una vegada admirat els llums i els seus reflexes què podíem fer. Només eren les dues de la matinada. Els nostres estomacs, plens de bon vi, enviaven un missatge pletòric d’eufòria a la nostra ment.

 

El Fred va dir:

¾     Ara, les artistes del Moulin Rouge, tant si han pescat algun peix gros que els pagui, com si no, van al Nostredamus.

¾     Aquell forat negre i greixós!- va exclamar una del grup.  

A pesar de tot, un crit d’alegria i també per què no dir-ho d’embriaguesa va ressonar com una trompeta enmig del carrer. De les finestres, com boques obertes, van ressonar mil malediccions de la pobre gent que s’ha de despertar d’hora cada matí per anar a treballar. Sincerament, pitjor per ells. Pelacanyes de mala pell! 

Agafats per les espatlles i omplin tota l’amplada del passeig, també cantant en veu alta vam davallar fins a les portes de l’antre. Si va ser gloriosa la nostra entrada, també va ser fabulosa la benvinguda. Vam ser el nous proveïdors d’argent (bonica paraula francesa) per continuar la gresca.  

Crec que van de ballar tot: Can-can, sirtaki, bossa-nova, samba, a tot ens atrevíem. Alguns, fins i tot, és movien al ritme de la dansa del ventre. Altres, molts pocs, ballaven rodant amb el cap per terra. Anava bé, així els hi queien les poques monedes que els  quedaven a les butxaques.  

La barra del bar, desprès de depositar suficients diners els més afortunats,  va restar oberta. Si eren capaços de ballar de tot, també vam ingerir tota mena de licors. Des de la “suau” ginebra fins a l’absenta, fabricada per fer oblidar als més sonats, van ser degustades per les nostres boques. 

Beure, ballar, beure, beure, ballar, estimar i petonejar sense saber a qui, ni de quin sexe era l’amant de torn.

Una nit inoblidable, per oblidar. A les nou del matí pujava, a quatre grapes, fins la mansarda on dic que exerceixo la meva professió de mestre pintor. Amb un gest bufonesc, mentre  em treia els pantalons dempeus al llit, vaig cridar:

¾     Visca la mare i la iaia!  

Perdut el poc equilibri que em restava em desplomava damunt el jaç.  

L'endemà a la tarda poc a poc em desperto. Miro sense esmà el rellotge del proper clocher. Són les set de la tarda. L’estómac em fa un buit. Em puja encara un efluvi de vi. Tanco la boca per què no s’escapi. D’un prestatge agafo un tros de pa. Està dur, molt dur, no sé de quan és. Tampoc sé si les rates s’han passejat per damunt.  

Quin mal de cap! Tot rodola! Vaig al rebost i per animar-me em bec a raig d’ampolla un traguet de vodka. Mà de sant! El cel s’aclareix immediatament, malgrat les estrelles comencin a sortir en el firmament. Em vesteixo. 

Miro al llit i busco, trobo finalment les meves sabates. Òndia! Òndia! Unes altres sabates i no són meves.  Per la mida són de dona! Quina? L’Ester, la Raquel, l’Annette, la Carina o tal vegada la Míriam. Ai! No em recordo quina d’elles! O va ser una altra? I va deixar les sabates? Per què? 

No aguanto més, la meva bufeta vol buidar-se. Obro la cortina de la banyera disposat a fer un bon sortidor i...

¾     Cargols! Qui és aquesta dona que dorm dintre el meu bany. 

Passada l’estupefacció xisclo espaorit. Maleïda sigui, m’he de canviar els mullats pantalons. Vatua l’olla! Ostres! Que faig amb aquesta paia que no recordo qui és? Casum Judes! A veure està viva? Sí, respira. Carall! Encara deu estar trompa! Després d’un munt més d’imprecacions prenc la millor decisió possible, almenys per mi. Agafo la mossa, les sabates i la roba que hi ha escampada, la mig vesteixo, la carrego a les espatlles i la baixo per l’escala.  

Ospa! Que llarga se’m fa l’escala. Molt pitjor que ahir en pujar. Finalment arribo a l’entrada. Busco un raconet rere la porta i la deixo per què acabi de dormir la seva borratxera. Culleres! Se’m fa tard! M’esperen per la ronda noctàmbula d’avui.  

Miquel Pujol Mur.

BAIXA DE L’ARBRE GANDULAS!

Baixa de l’arbre gandulas!

No veus que no tens edat per aquestes coses.  

Aquestes paraules d’un llibre de Pere Calders serveixen de fil conductor d’aquest escrit segurament de molt diferent motivació a les del autèntic autor. 

La nit és fresca. El captaire ha encès un foc en un racó de la plaça, força amagat de la gent i de la policia. Després de voltar pidolant, tot el dia pels carrers del poble, vol descansar. Li agrada la llibertat i no vol dormir en l’asil per la gent pobre. Ell en poca cosa es conforma. Una manta, tal vegada una grossa caixa de cartró i la roba que vesteix un dia rere l’altre. L’aprofita al màxim fins que troba en els contenidors una en millor estat.  

La seva jornada es composa de captar durant tot el dia. Al carrer, a la porta de l’església, de bar en bar, no hi ha persona a qui no estengui la seva bruta mà. Si el dia ha estat bo menja, manllevat o no, un tros de pa, es beu quatre barreges i a campar-la. El món és gran i encara hi ha gent compassiva.  

A la nit cerca un aixopluc en el parc, en una casa buida o en altres llocs que ja coneix per la seva experiència d’anys. Total, per a ell, i el seu famolenc gos, poc espai es necessari. 

Però aquesta nit ha estat especialment desgraciada. Amb quatre calers ha comprat una arengada. Un civil se’n deia abans. La seva olor, saborosa i forta li fa venir d’aigua l’estomac. La boca se li omple de salivera. També ha comprat una barra de pa i una ampolla de vi. Pensa donar-se un bon festí, curt però ple de plaer. 

Ha encès foc, té els queviures preparats damunt un banc. Fan un goig! En aquestes un vell, sec i sarnós gat negre ha saltat damunt els preparatius. Al primer bot ha agafat l’arengada i al segon ha trepat a un arbre proper.  

Ara el captaire renegant omple d’improperis el gat malandrí. 

Baixa de l’arbre gandulas!

No veus que no tens edat per aquestes coses. 

Més el gat, des de les protectores alçades de les branques més altes, solament se’l mira amb aquells ulls rodons i grogs propis dels gats negres. Les seves potes retenen el peix, mentre els seus fins canins proven d’arrancar el tresor de la carn seca.

Desesperat l’home espeternega, plora, crida i llança pedres. Fins i tot, el fidel company de fatigues borda per recuperar la part que li correspon, simplement l’espinada de l’arengada.  

Si ets de pocs diners, no deixis lluny de la mà les teves pertinences. Sempre pot haver-hi un gat negre a l’aguait.  

Miquel Pujol Mur.

QUAN EL CONTE ÉS CONDICIONAT. 2a. part.

En aquestes entra l’alumne expulsat i dirigint-se amb veu moixa, però amb una mica de retintin, a l’Ambrosi li diu:

¾     La directora m’ha dit que no sap on ficar-me i que torni a classe. 

L’Ambrosi, enmig de l’estrada, demana silenci, fa un gest a l’alumne per que torni a la seva cadira, i comença a enraonar:

¾     Amics, ara el drac és un dinosaure, no sé quin, n’ha hagut tants. La princesa és la ventafocs. Modernament algú he escoltat li diu la cendrosa. Les roses sortides de la sang del drac, que tampoc hi és, s’han convertit  en un mata de verdures, suposo que de bledes. I per acabar aquest cúmul de despropòsits, segons la Constitució, aquest és un país laic. Per tant, Sant Jordi, ara només és el senyor Jordi. Estranya aventura la d’aquest dit senyor de Capadòcia de qui ningú sap que va fer. Malgrat tot, és el patró de diferents països d’Europa.

Algú xiuxiueja: també d’Etiòpia. 

Les noies i els nois és miren bocabadats al vell professor. Aleshores, continua parlant, entremig de sanglots:

¾     Mireu, els dinosaures és van extingir fa milions d’anys abans de l’aparició de la humanitat.

¾     La ventafocs és un conte. La versió mes coneguda és la de Perrault, segle XVII.

¾     Les roses boniques i perfumades cada dia ens omplen de goig. Heu llegit la poesia “Preneu les roses” el dia mundial de la poesia.

¾     El Jordi, ja dubtós com a sant, també ho és com a persona i com cavaller. Ni tan sols va donar un petó a la ventafocs. Tal vegada una cendrosa no mereixia el reconeixement d’un senyor. Un fariseu classista. 

Per un instant la seva mirada s’alleugereix. Mira amb simpatia als alumnes. Però, una espurna un xic venjativa brilla a la seva mirada quan els hi recomana:

¾     Després de tot això, foteu al camp. Atenció, nois sigueu amables, cavallerosos i simpàtics. Malgrat les arranqueu del jardí del col·legi,  regaleu roses a les vostres companyes. Potser si sou com heu de ser us faran un petó. Ep! A la galta. No us penseu ni us creieu que sou els reis del “mambo”. No us preocupeu, que la directora ja pagarà les noves flors, el jardiner i les destrosses dels parterres. 

Quan tots han marxat, l’Ambrosi s’asseu a la tarima i comença à donar-li forts cops amb puny per ofegar la seva ràbia. Quan s’allibera de la seva profunda ira pel menyspreu rebut, pensa: si la directora s’enrabia molt potser en donarà la tan somniada jubilació i podré gaudir dels anys que em queden de vida. No sap que l’Anna, ofesa també en el seu amor per les roses es diu a si mateixa: fins que els rosers no estiguin com estaven, el maleït Ambrosi farà classe amb aquest institut. 

L’amor és un aroma subtil i eteri que perfuma la relacions dels humans. Amar no és posseir, és estimar.  La venjança també té un aroma subtil però més difícil de respirar.

Miquel Pujol Mur.

QUAN EL CONTE ÉS CONDICIONAT. 1a. part.

L’Ambrosi és un vell professor de l’institut. Li manca un parell de cursos per jubilar-se d’una llarga carrera com a mestre. Multitud d’alumnes han passat per les aules on ha impartit classe i tots guarden un grat record de les seves ensenyances. El seu món ha estat sempre dedicat a la Literatura. El seu tarannà i tal vegada potser els anys li han fet incompatible el coneixement de les noves tecnologies. Però puntual com sempre cada dia acut a l’institut. Aquest any acadèmic ha hagut un canvi de directora. La nova, ve amb bones intencions, però decidida a renovar l’estil del col·legi. L’Ambrosi és per ella el granet de sorra que impedeix que el nou tren de la cultura avanci ràpidament cap a la cultura del segle XXI.   

Per això l’ha relegat a funcions purament de segon ordre. La principal és donar classe de Literatura. Malgrat el molt interès del professor pocs alumnes ho trobem interesant, submergits com estan en el seu món de mòbils de nova generació. També quan hi ha una conferencia pels alumnes, estrictament pels alumnes, que cap altre professor té ganes de donar delega a l’Ambrosi la tasca educativa. 

L’Ambrosi, el conferenciant de sempre, entra a l’aula i pujant dalt de l’estrada és dirigeix als alumnes congregats.

¾     Apreciats alumnes, ahir em va cridar la directora per a què vingués a explicar un conte a les noies i als nois d’aquesta classe. Com som la setmana de Sant Jordi vaig creure que el més a propòsit seria narrar la famosa i mai oblidada llegenda de Sant Jordi. Per tant, he passat la nit estudiant la història i prenen notes del cavaller, de la princesa i del drac. També, del significat de la rosa dins el context humà i oníric de la flor. Però amics meus, la felicitat mai és complerta. Quan he entrat al col·legi he trobat a la directora. Sí, a l’Anna, la que sempre va carregada amb una grossa bossa plena de llibres i quaderns. Al veure’m feliç i content per tenir la lliçó ben apressa m’ha cridat al seu despatx i m’ha dit: Ambrosi, només unes paraules. Miri el conte que ha de glosar és el de Sant Jordi, però amb alguna variant. La princesa, no és la princesa, és una ventafocs. El meu cor ha fet un retruc. Però ella ha continuat mortificant la meva ànima. El drac tampoc és un drac, està massa vist, és un dinosaure. Ja sap que els alumnes admiren aquests animalons antediluvians.  El meu retruc interior encara ha estat més fort. I quan pensava que havia arribat al fons del sac de la humilació, m’ha dit la darrera condició. Per a més inri, ho ha dit en aquella dolça, però inflexible veu seva. Ah! I les roses no són flors son un manat de verdura. Aleshores, ja no m’he trobat el cor, jo crec que per un instant se m’ha aturat. Sense deixar-me ni replicar, m’ha donat una empenteta i fent-me fora del despatx, ha tancat la porta davant dels meus nassos.  

L’Ambrosi mira detingudament a la callada classe i veu un somriure mofeta a la cara d’un alumne i prossegueix emprenyat:

¾     Ara, infame criatura!- adonant-se que s’ha passat, rectifica- Perdoneu estic bastant eixelebrat per aquesta situació. Tu el del somriure sota el nas ves a explicar-li a la directora que et fa tanta gràcia. Amb el vostre permís, repasso la documentació i començo la meva dissertació. 

Encén el llum del faristol, posa un plec de papers damunt la postada. Agafa el primer, el mira, fa una piloteta i la llença a la paperera. Un crit d’ànim  surt de l’alumnat.

¾     Basquet! 

Continua llegint ràpidament les notes, les arruga, fa pilotes i les llença. Unes vegades, encerta i altres no, en el broc generós de la improvisada cistella. Finalment, no queda cap paper davant seu. Tanca el llum i passeja capcot amunt i avall de la tarima. Les alumnes i els alumnes mentrestant juguen a tot el què és pot jugar en una classe. Hi ha una noia que plora de la tibada de cabells que li ha fet una companya. Un noi està marejat. Un altre noi, fa traguets d’una petaca de licor. Fins i tot, un grupet situat als darrers bancs de la classe canta en veu baixa: Asturias pàtria querida”. 

Continuarà....

 

Miquel Pujol Mur.