Tanco la porta amb un cop sec.
La paret retruny sorollosament. Talment com si fos una queixa dolorida. El crit
del pare expressa indignació. “ Què és aquest cop!?” La mare és plany. “No sé a
qui se sembla aquest xicot”.
Malparits! Què es creuen que
m’han de contradir contínuament? Total per què vull sortir fins tard amb els
amics. Desgraciats! Clar, com tenen el control dels diners! D’això se’n valen!
Quan els hi demano, la mare sempre és la primera a dir ploriquejant. “Per què
vols sortir. Sí, a casa estàs molt bé. Tens la teva habitació. El teu
ordinador. Els teus jocs. Jo, quan era jove només tenia una mala nina de drap.
I res més!
El pare sempre posa la
cullerada donant-li la raó. “Masses coses, aquest xaval. Massa mimat. Córrer
rere la pilota, hauria de fer. L’esport allunya el dimoni. Masses collonades
modernes!
Dono un cop de cap a la paret.
Contesto a les seves sabudes frases amb
un ferotge. “Deixeu-me en pau!” Escolto gemecs de la mare. També renecs del
pare. “Mala peça”, sona rere la porta. La tinc ben tancada amb clau.
Amenaço: “Lluny de la porta. O
surto i us faig una cara nova!” Els seus passos s’allunyen. La volguda pau del
solitari omple el meu cau.
Em despullo totalment. Em
deixo caure damunt del llit. Vull sentir dolor físic. La seva negativa, mentalment
m’ha enfonsat. Em pessigo fins a fer-me mal. Fins a marcar-me la pell. Em
retorço la carn més sensible fins a plorar. Per què no em puguin escoltar,
clavo les dents damunt els llavis fins a sagnar.
Maleïts! Somnio, desitjo, no
ho sé! Agafo un ganivet. Entro a la seva madriguera. Els hi clavo fins a
travessar-los, un i altre cop.
Amb ràbia furgo el lloc on
vaig ser concebut. La còlera em domina. La meva cara està tan vermella, com la
sang que regalima de les meves mans. El somni, és potser un desig no complert?
No deixar-me sortir de nit.
Vull ser igual que tots els meus companys. Mossego el coixí fins a sentir
cruixir la mandíbula. Plorant dono un cop de puny a la capçalera. El dolor
tenalla la meva mà. Una escuma blanca surt de la meva boca. Caic derrotat i
esllanguit al terra.
Una mà reposa en la meva
front. La mare farfalleja. “Pren-te aquesta tisana i aquest calmant. Reposa
fill meu. Pobre nen! Descansa, petit meu”.
Han utilitzat la clau
prohibida. M’han vestit. M’han posat damunt el llit. M’han acotxat. Per un
instant el meu instint vol mossegar la flonja mà. Més la intel·ligència em
recomana: no és el moment. Més endavant.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada