EL CALLAT DIA DEL DARRER ADÉU (RELAT CURT DE POR)

Tot és silenci, tot és foscor.

Ni un bri d’aire ni un cant d’ocell.

Les parets em protegeixen, del tot i del res.

Ni un mínim espai em permet moure’m.

Ni llum ni sol, tot buit i sense enyor.

Clucs els ulls no veuen.

No bateja gens el meu cor.

Les meves oïdes no senten gens.

L’ànima lluita desesperada per escapar.

Fuig per la petita escletxa de l’infinit.

Descanso per sempre més.

La vida ha escapat fa temps.

Per què cridar, si el món humà ja va fugir.

S’escolten les palades de terra damunt el taüt.

Miquel Pujol Mur