Aleshores
m’adono del color blau de les darreres lletres i d’un número de telefono que
comença amb 902, carrer de la Lluerna blava número 901 d’una ciutat molt
llunyana en el temps i de molt propera distància.
En la botiga del
carrer d’ aquell nombre la vaig trobar.
En entrar la
campaneta de la porta, una d’aquelles campanetes de lamines daurades, tal
vegada d’origen xinès, va sonar parsimoniosament. Potser el seu so era una
premonició. Llavors la porta del fons va obrir-se i la seva presència, només la
seva presencia, sense cap soroll va omplir l’establiment.
Petita com la
majoria de la seva raça, llavis molsuts i ulls ametllats. Els seus moviments
com d’una deessa, feien creure que no posava els peus a terra, semblava ben bé
com si volés, tal vegada com si danses i amb ella tot el que l’envoltava.
La seva veu
cristallina va preguntar-me:
¾
Que desitja el senyor?
No vaig saber
que respondre. Els meus pensaments eren buits. Les idees que manaven la meva
veu també tampoc tenien cap paraula per expressar.
A mes tenia por
que la meva veu sonés forta a la seva oïda. Aleshores la seva mà, d’àgils dits,
va acaronar la meva boca i vaig parlar. Només vaig poder dir el que sentia el
meu cor.
¾
Estimada de nom ignorat, de
presència etèria i pura que pot dir un home simple, un pobre espècimen humà que
només sap parlar de coses ordinàries.
Va somriure com
si les meves pobres frases omplissin de benestar el seu pensament. El somrís em
va fer ossat. Solament set lletres van sorgir de la meva boca.
¾
T’estimo!
I dins meu van
quedar moltes més paraules enamorades en les que volia expressar el meu amor.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada