Diverses mostres d’amor: l’humà i la
dependència animal –amor, potser?. Però tot això, és l’essència del més excels
sentiment humà? Les expressions, en ambdues ocasions, mostraven la més gran
estimació?
Tot el dia les idees deambulaven
sense parar dins el meu pensament. Amb elles turmentant-me vaig anar a dormir.
Eren tals les meves cabòries que no vaig ni sopar. Finalment, després de voltes i voltes
neguitós damunt el llit, em vaig despertar sobresaltat. A les fosques, amb els
ulls oberts i grossos com a taronges, vaig veure clarament, com si fos de dia,
la veritat.
No hi ha amor més excels que el de
qui ens va crear. Aquell Ésser Superior que va donar el punt de partida a la
humanitat. Aquell Suprem, que al cap de
poc temps, va haver de castigar-nos per la nostra supèrbia i va haver
d’expulsar-nos del Paradís.
Aquell que va veure amb vergonya la
nostra violència. Sí, la violència dels fills creats a imatge seva. Sentint-ho,
com a Pare, va haver d’escarmentar la majoria, guardant només la bona llavor
per crear un nou món. El Diluvi va ser la destrucció de la maldat del gènere
humà.
Però no va acabar tot així, segles
després hi va haver de nou discòrdia i guerres. El mercadeig, la usura i
l’ambició van escalar els cims de la corrupció humana. Va sorgir tota una
gernació fosca, traïdora i sense escrúpols, que feia esclaus al seus propis
germans. Gent llibertina que gaudia carnalment en festes paganes. L’esperit de
les taules de Moisès, aquelles taules de la llei de Déu entregades als homes
per ser honorades, eren nostrades i trepitjades.
I que fa fer aquest Ésser admirable?
El màxim exemple de la generositat. Enviar-nos en forma humana el seu fill. Sí
amics, el seu propi fill, i al mateix temps una part de la seva trilogia celestial.
I aquest Ser diví patí com home el
martiri, les injuries i va ser mort a la creu. Però abans de morir va ensenyar
i va estendre pel món la bona nova. La nostra religió, perquè els homes i dones
de bona voluntat salvessin les seves ànimes.
Amics, no he pogut trobar mostres
més clares, més palpables, més patents com per definir el millor, el més gran
amor. L’amor de Déu, és infinitament més gran, més poderós i més misericordiós
que qualsevol amor humà.
Acabada la meva al·locució vaig girar-me
cap als primes bancs i dirigint-me a la Cèlia vaig preguntar-li:
¾
Cèlia,
respon això la teva pregunta?
Una veu prima, fina, i malgrat els
anys una mica entremaliada, va cridar des del primer banc.
¾
Mossèn,
vostè la sap molt llarga.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada