Apreciats amics:
L’altre dia caminava pel passeig a
la vora del riu. La majoria de vosaltres ja coneixeu prou la meva ruta
habitual. Fa tants anys i panys que caminem junts pel camí de la vida terrena.
Perdoneu el temps em fa desvariar un xic. Torno enrere, passejava –deia - quan
vaig trobar-me la Cèlia. He d’admirar que malgrat la seva edat, ja passats els
noranta, camini sempre tan ràpida i lleugera. Al veure’m, va aixecar el cap i
mirant-me amb els seus ulls blaus, quasi inexpressius, ja que l’edat no perdona,
va preguntar-me amb la seva veu, un xic vacil·lant:
¾
Quin
és l’amor millor, el més perfecte? Aquell sentiment que arrela dins el cor i del
qual és impossible lliurar-se. Malgrat sàpigues que no és gens convenient.
La pregunta de la Cèlia va clavar-se
dins el meu cervell. A la nit, desvetllat, vaig quedar amb els ulls esbatanats.
Molt més confós, ja a la matinada, encara em preguntava: “El millor amor”. De bon
matí, excepcionalment, vaig sortir a voltar pel carrer. Actualment no ho faig,
prefereixo la vesprada. Quan el sol ponent i les primeres ombres em permeten
gaudir del dia passat.
Vaig veure una parella que
s’acomiadava al portal de casa seva per anar a treballar. Hi havia tal desig,
tantes ganes de l’un per l’altre, tanta passió en els seus petons, que no vaig
poder deixar de pensar en les paraules de la Cèlia: Amor terrè, amor sexual,
desig carnal.
Continuant el meu camí vaig observar
davant meu una parella ja gran. Agafats de la mà, caminaven lentament, com
arrossegant els peus. S’assenyalaven mútuament els fets que els cridava
l’atenció. Quasi no parlaven, però s’endevinava en el seu tarannà la seva bona
entesa. Afegí al meu pensament: Amor ja
gran, camaraderia, goig d’una vida viscuda amb estimació.
Vaig observar una noia molt jove que
alletava el seu fill. Ambdues cares mostraven una tendre simfonia d’això que li
diuen amor. Era somrient i dolça la cara de la mare. També el rostre del nen
expressava la seva satisfacció. El petit bellugava els braços amb les mans
closes, fregant-se suaument els ulls i expressava en el seu somriure els seus
sentiments. Sincerament, un espectacle de l’amor de la mare i el fill.
Continuant el meu camí, vaig veure
una nena jugant amb un gatet petit. La petita acaronava la panxeta de
l’animaló, que satisfet llepava la mà de la seva jove mestressa.
Continuarà...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada