El TIÓ EMPRENYAT

Sóc a dalt de les golfes somniant amb el pare arbre i la mare naturalesa. Quant els trobo a faltar! Aquells rierols que canten en davallar serenament entre les pedres. Aquella tènue boira, que de bon matí cobreix, com una suau manta, tota l’arbreda. No puc tampoc oblidar la resplendor vermellosa del sol que cada matí s’aixeca lentament en l’horitzó. I ara què, només un tros de tronc escapçat i oblidat.

Ja hi tornem a ser. Com cada any per aquestes dates escolto la veu de clarinet de l’àvia pronunciant com sempre les mateixes paraules. Sembla ben bé, que fossin les cornetes del setè de cavalleria dient: A la càrrega!!

Des de les golfes, on passo la major part de l’any, sento el crit que trenca la meva tranquil·litat:

¾     Nens i nenes!!! A buscar el tió!! On és el tió? El nostre tió? Va nens que l’hem d’atipar de bones coses i ens deixarà moltes llaminadures i algunes joguines.

Poc després dels clarins de la mort, una tropa, o mainada, desorganitzada de criatures mocoses i ploraneres fa trontollar les escales.

¾     Jo el vaig veure aquí.

¾     No, era allà.

¾     Ja el tinc.

¾     Deixa`l, que el baixo jo

¾     Per què ?

¾     Sóc el més fort.

¾     Jo també en sóc, de fort.

¾     Però menys. Rodolaries pels esglaons com l’any passat.

Finalment posades les paus entre ells amb alguna pessigada que hi ha hagut entremig, m’han baixat, mig arrossegant-me, fins a la cuina.

La iaia m’ha mirat  i seguidament ha fet mala cara. Prou vella que és ella i arrugada a més. Cada any més! Aleshores li sento dir a la seva tropa, que em mira  amb cara de voler treure`m fins i tot la vida:

¾     Ha perdut el nas. La barretina és bruta. No somriu. Ui, quanta feina hem de fer perquè la nit de Nadal sigui profitosa.

I ha començat la guerra. M’han clavat un nou nas vermell, com si fos un borratxo. El petit, innocent criatura, em vol netejar la boca amb un raspall elèctric i pasta de dents. Finalment, el més gran m’ha pintat la boca amb un retolador. Però com que mirava, de mostra, una foto de la Marilyn Monroe us podeu imaginar quins llavis més grossos i vermells m’ha fotut. Semblo ben bé una pepa. La nena m’ha fet els ulls però com que està obcecada pels anuncis de rímel de la tele, diu que he de tenir unes pestanyes molt, però que molt llargues; ha tallat pels de l’escombra i me’ls ha enganxat i encolat. La iaia  finalment m’ha guarnit amb la barretina neta però esclarissada i la manta del gos. Maleït animal! Si, fins i tot, té puces.

Així engalanat m’ha guardat a l’armari de la cuina. Els xics em portem menjar cada dia, si una mica de pa, que una mica d’aigua, que porta-li arròs. Tot això, acaba a la panxa del malparit del gat que s’ho cruspeix tot i s’aprofita de mi per esmolar-se les ungles. Ai, quin mal!!

Així arriba el gran dia. Això per vosaltres els humans, que per a mi representa una garrotada rere l’altra. Tots s’atreveixen des dels grans fins el més petits. Tots, vinga a picar-me l’esquena i cantar: Caga Tió! Caga Tió!

Després la trampeta d’aixecar-me la manta. Rialles i moixames a dojo. I tornem a començar, que els cops no han estat res. Més i més garrotades, i més i més cantarella. Caga Tió! Caga Tió!

Però aquest any m’he pres la justícia per la meva mà. Com estic cansat del famós joc, ho he humitejat tot, ajudat pel gat i el gos. Crec que a la canalla no els ha agradat els més mínim. El pare m’ha fotut a la llenya per cremar.

Però us ho prometo, el dia que em cremin faré un pet tan gros a la xemeneia que n'hauran de fer una de nova. Serà el meu comiat final, però que se n’assabentin !!

Mira que abusar així dels pacífics troncs que no fan mal a ningú!

Miquel Pujol Mur