DEIXA QUE ELS TEUS SOMNIS SIGUIN MÉS GRANS QUE LES TEVES PORS. II

 La dona se’l mira i pensa: malgrat tot sembla que no tingui gens de por. Té moltes ganes de xerrameca per haver-li anunciat  la seva mort. 

¾    Res, ni cinc. A nosaltres les Morts, només si fem bé la feina ens deixen viure per sempre. No val la pena! Al principi és molt trist, però després et professionalitzes i deixes de sentir.

¾    Ah! Sou moltes?

¾    Home! Tu creus que amb tanta gent que hi ha al món, amb una n’hauria prou. A més, després ens especialitzem. Cada mort es diferent.

¾    Caram! Quines coses arribo a saber quan no em servirà de res.

¾    Mira, m’has agradat. Almenys no fas cap escarafalls ni plores.

¾    Pensa que durant la meva vida m’han passat moltes peripècies. De vegades, m’hauria fet il·lusió que vinguessis a buscar-me, per acabar del tot.

¾     Sí, són coses que passen. Què et sembla si ens entretenim xerrant una mica. Que t’imposa la meva aparença?

¾    Home! Que vols que et digui. Molt blanca de cara, molt negre el teu vestit ...

¾    Com que estem amb els braços plegats, sense fer res. Mira, ens divertirem un xic. Com t’agradaria que fos? 

El Max queda pensatiu i finalment, mou el cap i comenta:

¾    Mira, com la Matildeta, la primera noia amb qui em vaig petonejar. Era bonica, tendra i dolça. Mai he trobat cap com ella. Per cert com està?

¾    Me la vaig emportar l’any passat. En tot cas us trobareu al refugi final. 

Poc a poc la Mort es comença a modificar. La blanca cara s’acoloreix. Els blancs cabells canvien de color convertint-se en rossos. Els ulls i els llavis endolceixen la seva aparença. Un mig somriure entreobre els seus carnosos llavis.

¾    Para! Para! Què pensarà la Matildeta, al veure un vell com jo.

¾    Redimonis! Sempre et mous entre les il·lusions i les pors. Noi, com que encara hi ha temps, et canviaré a tu, també. 

Poc a poc l’home retorna a l’aspecte del noi que va ser. La Mort també es reencarna en la noia. El noi avança, la noia també s’apropa i s’abracen amb la força i el desig de quan eren joves. Lentament els llavis s’aproximen i es fan un fort petó. 

L’endemà al matí l’assistenta va trobar el cos, d’en Max, sense vida i amb un  somriure feliç als llavis. 

Miquel Pujol Mur

DEIXA QUE ELS TEUS SOMNIS SIGUIN MÉS GRANS QUE LES TEVES PORS. I

 El Max és assegut davant del televisor. En la pantalla fan una sèrie moderna amb nois i noies que ballen. Està mig endormiscat, n’ha vist tantes de similars en la seva llarga vida que no li crida gens l’atenció. 

De sobte el sorprèn un soroll diferent a les veus i la música que surt de l’aparell. Sembla ben bé com si sonés a l’entrada i pensa dubtós si ha tancat prou bé la porta. Últimament ha tingut algun que altre ensurt per aquesta causa. 

S’aixeca per revisar la porta. Està ben tancada i s’apropa a la cuina per  omplir-se un got d’aigua. Retorna a la saleta. El sorprèn la presència d’una dona asseguda en una de les butaques.

¾    Ostres! Qui és vostè?

¾    No ho veus! Soc la darrera visita dels mortals.

¾    Ah, la Mort! Amb aquesta cara tan blanca i el vestit tan negre, llarg fins als peus no podia ser altra cosa. I la dalla?

¾    L’he deixat a la paraigüera. A l’entrada.

¾    Com ha entrat, si la porta era ben tancada.

¾    No siguis ingenu. Potser creus que necessito obrir portes. Només faltaria que hagués de trucar al timbre. Mai m’ha d’obrir ningú. La meva presència és etèria, lleugera i fàcil d’esmunyir-se per qualsevol lloc.

¾    Doncs si em vens a buscar és què ja ha arribat la meva hora.

¾    De què et pots queixar! Quasi noranta anys! Hauràs complert moltes il·lusions, durant tant temps.

¾    Si tens raó! Segurament, no em puc queixar. Però ves per on, em vens a trencar la darrera de totes.   

¾    Quina? Si puc fer-hi alguna cosa.

¾    Volia marxar la propera setmana a veure el meu net.

¾    Fes-li una trucada.

¾    No puc. Viu a Islàndia. El meu fill es va casar amb un noia d’aquell país. 

La dona es mira el canell com si portés alguna nota escrita. Li mostra i li diu:

¾    Veus, avui a tes quarts d’una, és el moment puntual de recollir-te per anar-te’n al repòs etern.

¾    Molt d’hora vens a dir-m’ho. Tot just són les set de la tarda.

¾    Si noi tens raó. Avui tenia poca feina. Quedar-me al carrer esperant em feia mandra. Altres dies que vaig atrafegada no els hi dic res. Els tibo i s’ha acabat.

¾    Que vas a preu fet? 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

FINAL DE CURS

 Aquest relat és de comiat per uns quants dies. Sempre per aquestes dates volem fer una certa reflexió i, cercar nova inspiració i, forces per continuar. Fins a la tornada. 

Molt bones a tothom, 

Avui “guateque”, sarau i trencar ampolles!! 

Després de tan de temps, per fi ens reunim per celebrar el final de curs. 

Això és de mentida perquè de col·legials fa anys que ho vam deixar de ser. Però per quins “repebrots”, no hem de gaudir d’un dia de disbauxa. 

Vinga a cridar i fer el brètol. Un dia a l’any hem de treure’ns la mascareta. 

Sí , sí, i demostrar que sota aquesta fina i lluent capa d’antiga educació encara brolla el poc seny de la joventut. 

Oé! Oé! Oé! Com brilla el sol rere els vidres! Ja ha arribat l’estiu! 

Com bé sabeu, bé us ho dic ara,  jo us volia fer una convidada de “xupitos” (ja ho sé M. Rosa, no és correcte) per alegrar l’ànim moix d’aquest parell d’anys. 

Però com que ara tot és virtual em fa basarda pensar com us haig de passar l’ampolla mitjançant la pantalla de l’ordinador. 

Bon final de curs per a tots, una abraçada forta i ben cordial. Que el proper curs ens puguem retrobar tots. 

Miquel Pujol Mur