ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA III

Petits escrits que han quedat pendents d’un taller. Fa calor i aclapara els pensaments.

 

EL RETORN  

Fa tants anys que és lluny de casa. La dona, ja vella, recull en el mocador unes llàgrimes, que recorren la seva galta arrugada dels anys viscuts. No vol mullar la carta de la bona nova. 

Però avui, és un dia important. La seva filla, retorna a casa després de vint anys d’absència. Quina alegria, la filla retorna a casa!! Prem el mocador, per obligar les mans a no tremolar. 

Per què va marxar? Intenta remoure els pensaments cercant els records, uns alegres i altres penosos. Però després de tant pensar, i recollint un altre cop alguna que altra llàgrima, decideix apartar tan llunyanes idees. 

La seva filla torna a casa i, a pesar de tants anys, la dona riu. Per fi, veurà la seva filla estimada i coneixerà el seu net. 

Recull la taula, neteja i guarda els estris de l’esmorzar i, puja a canviar-se de roba. Avui és dia gran, veurà la filla i el net. Fins i tot, estrena una bata nova. També les sabatilles, les altres eren massa velles, no feien per un dia com avui. 

Baixa les escales i s’asseu, espera inquieta. Algú truca a la porta. Per fi, la seva filla. Es pessiga les galtes, per que agafin un color més alegre i, somrient obre la porta. 

¾    Hola mamà! – Li diu aquella veu que recorda i enyora. 

No sap què dir, només sap abraçar-se amb força a aquella senyora que és la seva filla. Com ha canviat, aquella noia jove i esprimatxada, que va marxar fa vint anys cercant aventures, en terra estranya. 

Aparta desdenyosament els records i es diu:

¾    Gràcies, Senyor! Avui és un dia gran! – Riu i plora al mateix temps, com fa molts anys no ho ha fet. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA II

Petits escrits que han quedat pendents d’un taller. Fa calor i aclapara els pensaments.

Una cafeteria, en una taula, una dona i un home parlant. Sembla haver hagut certa intimitat entre ells,  però ara són asseguts, plens de rancúnia i sentiments trencats. Parla l’home: 

Isabel! Com pots fer-me tant mal, quan jo adoro la terra que trepitges? Jo, que admiro el teu posat, discret però, al mateix temps entremaliat. Com si un dimoni, disfressat d’àngel, visqués en l’interior del teu cos. Em vas abandonar, enmig del ball, com si fos un foraster desconegut. Fa anys que som l’un, de l’altre. Jo, anava a treure de la butxaca, una caixeta amb un anell per segellar el nostre amor. Sant Jordi, dia gran dels enamorats, havia de ser, el que no va ser. Isabel, per un moment pensa amb mi, el teu més humil servidor. Sempre, seràs present en el meu pensament, fins el darrer degotall de la meva vida. O, potser tot aquest temps, em vaig enganyar, jo mateix. Segurament, l’amor només existia en el meu cor. 

Pere! Tu has estat tot per mi. Però la teva darrera infàmia no la puc suportar. Com ha estat possible, que sentissis el més mínim interès, per la meva cosina. Ja ho sé, és juganera i divertida. Un xic, mentida, molt arrauxada i riallera. Però en tu, jo havia vist a un home recte, amable i seriós amb qui podia compartir una vida plena de sinceritat i amor. Ara no, em dol profundament, dins el cor, però t’haig de treure dels meus pensaments de la mateixa manera, com s’arranquen les males herbes, per molt arranades que estiguin a la terra. No intentis, no facis res, no t’acostis, ni tan sols per intentar remoure les meves idees. Prou, hem acabat, sense perdó possible. 

Continuen asseguts però, els seus rostres no demostren cap interès en refer la situació, vers l’opinió de l’altre. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA I

 Petits escrits que han quedat pendents de diferents tallers. Fa calor i aclapara els pensaments. 

MERCADET DE DISSABTE 

Camino dansant entremig de  la gent que passeja pel Mercadet del dissabte. No soc matèria, soc només un esperit vingut del no res. 

La meva il·lusió, és conèixer el tarannà de la gent, els seus goigs i els seus temors. 

Em detinc, observo les parades plenes de fruites i altres galindaines. Penso quanta riquesa, vers un altre món, ple de misèria. 

SANTUARI DE FALGARS 

Un lloc paradisíac. Un temple antic, curull d’anys i personalitat.  Una cova, com a refugi d’una verge trobada. 

Uns moments de joia viscuts, quan agafats de la mà, després de la dansa tradicional, fent rotllana ballàvem una sardana. 

Serra del Catllaràs, propera i, llunyana al mateix temps. Plena de racons inoblidables. 

Pau, silenci del bosc i una ombra on reposar i refrescar, l’ànima i el cos. 

Miquel Pujol Mur

CONFÚS RELAT, COM CONFUSA ÉS LA VIDA

 

Ser vell o no ser vell? Aquesta és la qüestió. Amb certes variants, aquestes són les preguntes que es feia el nostre estimat Hamlet, en l’obra del mateix nom de William Shakespeare. 

El seu pare, també Hamlet, havia estat mort pel seu oncle i, al mateix temps padrastre, Claudi. Això per haver-se casat a corre-cuita amb la seva mare la Gertrudis, una mala peça aquesta també. Sembla ser que ni vestir-se de negre, va poder fer. 

Ell, Hamlet, amb la seva desnonada xicota Ofèlia, donaven voltes a tot aquest desfici i, no trobaven la raó. El seu oncle volia la seva mare, o només volia el reialme? Els interessos són els interessos, què redimoni, sempre, els calers són els calers. 

Aleshores, els espectres parlaren amb Hamlet i li van fer cinc cèntims de tot el succeït. No sé d’on surten aquests espectres, potser de les boires marítimes. El pare d’Ofèlia, el Poloni, també està confabulat en tota aquesta història i, s’amaga per matar Hamlet, quan el noi – el príncep - volia matar al seu oncle, Claudi. Però en la batussa, és mort per l’espasa  del venjador i desballestat nano. 

L’Ofèlia, és una noia no gaire entenimentada, potser, massa jove. No entén tampoc tot aquest embolic, ja que els escolta a tots; els uns i  els altres, i se li fa un garbuix mental.  Donant-li trenta mil voltes al tema li agafa un mareig i cau a l’aigua, suposo que de mar i no gaire contaminada ( no hi havia naus amb motor, llavors) i s’ofega. Pobre noia, ningú se n’adona. 

Hamlet i Laertes, germà d’Ofèlia i fill de Poloni, munten una conxorxa per matar a Claudi, el rei. Tot un merder, tot un femer, el Claudi vol matar a Hamlet amb una espasa enverinada o, fent-li beure una copa de vi, també enverinada. La copa de vi, se la veu per error - la reina Gertrudis, esposa de dos reis, mare i aficionada a la “bon mam”. El rei Claudi, mata a Hamlet. Hamlet, mata a Claudi. 

Finalment morta tota la família reial, amb tots els cadàvers estesos al saló reial entra en escena el Fortimbràs, nebot del rei de Noruega i hereu, no sé per quina raó del reialme de Dinamarca. L’Honori, ara no recordo per on ha sortit aquest, de darrere d’alguna cortina de l’escenari, suposo. Que li entrega el poder. Clar, ja no quedava ningú. 

Finalment m’adono que m’he perdut des del principi, del tema. Què té a veure tot això, amb la reflexió de la Mafalda: "Què importen els anys?. El que realment importa és comprovar que, al cap i la fi, la millor edat de la vida, és estar viu". 

Quanta raó té despertar-te, llevar-te i començar un nou dia. Malgrat que els genolls, et diguin: Pren-t’ho amb calma que, allargarem una mica més la vida. I, visca el paracetamol. 

Miquel Pujol Mur