Ser vell o no ser vell? Aquesta és la qüestió. Amb certes variants, aquestes són les preguntes que es feia el nostre estimat Hamlet, en l’obra del mateix nom de William Shakespeare.
El seu pare, també Hamlet, havia estat mort pel seu oncle i, al mateix temps padrastre, Claudi. Això per haver-se casat a corre-cuita amb la seva mare la Gertrudis, una mala peça aquesta també. Sembla ser que ni vestir-se de negre, va poder fer.
Ell, Hamlet, amb la seva desnonada xicota Ofèlia, donaven voltes a tot aquest desfici i, no trobaven la raó. El seu oncle volia la seva mare, o només volia el reialme? Els interessos són els interessos, què redimoni, sempre, els calers són els calers.
Aleshores, els espectres parlaren amb Hamlet i li van fer cinc cèntims de tot el succeït. No sé d’on surten aquests espectres, potser de les boires marítimes. El pare d’Ofèlia, el Poloni, també està confabulat en tota aquesta història i, s’amaga per matar Hamlet, quan el noi – el príncep - volia matar al seu oncle, Claudi. Però en la batussa, és mort per l’espasa del venjador i desballestat nano.
L’Ofèlia, és una noia no gaire entenimentada, potser, massa jove. No entén tampoc tot aquest embolic, ja que els escolta a tots; els uns i els altres, i se li fa un garbuix mental. Donant-li trenta mil voltes al tema li agafa un mareig i cau a l’aigua, suposo que de mar i no gaire contaminada ( no hi havia naus amb motor, llavors) i s’ofega. Pobre noia, ningú se n’adona.
Hamlet i Laertes, germà d’Ofèlia i fill de Poloni, munten una conxorxa per matar a Claudi, el rei. Tot un merder, tot un femer, el Claudi vol matar a Hamlet amb una espasa enverinada o, fent-li beure una copa de vi, també enverinada. La copa de vi, se la veu per error - la reina Gertrudis, esposa de dos reis, mare i aficionada a la “bon mam”. El rei Claudi, mata a Hamlet. Hamlet, mata a Claudi.
Finalment morta tota la família reial, amb tots els cadàvers estesos al saló reial entra en escena el Fortimbràs, nebot del rei de Noruega i hereu, no sé per quina raó del reialme de Dinamarca. L’Honori, ara no recordo per on ha sortit aquest, de darrere d’alguna cortina de l’escenari, suposo. Que li entrega el poder. Clar, ja no quedava ningú.
Finalment m’adono que m’he perdut des del principi, del tema. Què té a veure tot això, amb la reflexió de la Mafalda: "Què importen els anys?. El que realment importa és comprovar que, al cap i la fi, la millor edat de la vida, és estar viu".
Quanta raó té despertar-te, llevar-te i començar un nou dia. Malgrat que els genolls, et diguin: Pren-t’ho amb calma que, allargarem una mica més la vida. I, visca el paracetamol.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada