Déu! Senyor de l’Univers! Que veuen els meus ulls? És ell! L’home dels meus somnis. Alt, ben plantat, la cara somrient, malgrat la barba que cobreix el seu rostre. Ell, la meva darrere il·lusió, feta realitat i, convertit en un home real. Però, per què fuma? D’això n’haurem de parlar. Un vici com fumar s’ha de corregir. I qui millor que jo, la seva muller, per reconduir-lo al bon camí? I la barba, tal vegada, més retallada li quedaria millor. Així s’acostaria més, al meu ideal masculí.
M’apropo i, mirant-lo als ulls quedo meravellada. Quins ulls! Semblen, ben bé, un reflex de les vistes idíl·liques de l’Edèn. Ulls verds, que albiren un nou món, on viurem junts, per sempre, tots dos.
M’aproximo més. Llavors un negat de l’amor m’empeny. Vaig a raure en els seus forts braços. Em mira i, m’agafa. Suaument, em prem contra seu, com protegint-me. Escolto el palpitar del seu cor. No puc més. Em retiro un xic, només una mica i crido a l’aire: Gràcies!! És el meu home.
Baixa la dolça mirada i els seus ulls i la seva boca em fan, la mateixa pregunta, sense esperar resposta: Sí! Si! Per fi has arribat. Per què has trigat, tant de temps. Estava delerós, per trobar-nos. Per fi, tu i jo, junts. Dolçament els nostres llavis s’ajunten i, el resplendor de la veritat em cega. No pot haver-hi, res millor en aquest món.
Tots els dubtes han fugit del meu intel·lecte. Ni àngel, ni dimoni: és un home. Té defectes i, té veritats. Com tothom, com jo mateixa. Agafant-nos fortament, com si fóssim una mateixa, una única persona, marxem seguint el ritme de la multitud.
Miquel Pujol Mur
No intenteu canviar la persona estimada. Accepteu-la i amb el temps se'n donarà compte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada