SI VAIG CAURE, ÉS PERQUÈ ESTAVA CAMINANT

 

Dalt de la muntanya de l’Olimp,  Filipides, assegut en un petit tron, observa els moderns Jocs Olímpics. Està tranquil. Els seus llavis mostren un somriure sardònic. En aquesta se li apropa Heròdot, fa cara de cansat a causa de la darrera rampa de la pujada. S’asseu, bufant, al costat i comenta:

¾    Què? Entretenint-te observant com ho fan aquests èmuls teus?

¾    Bé! Sí! Per què no? Malgrat tot, em faig un fart de riure.

¾    Per què? No ho fan bé?

¾    Sí! Però si jo hagués portat aquestes sabatilles que no pesen, aquestes samarretes que transpiren, una andròmina al braç, que no sé ben bé què és ... Se la miren i de vegades afluixen el ritme. Els  donen aigua i, una espècie de barretes. Que tampoc sé què són.  Gent animant-los. Això i la meva carrera no se semblen  res.

¾    Mira, Heròdot, no sé el que vas escriure. Uns diuen que vaig morir en arribar a Atenes. Altres que hi vaig entrar victoriós i, vaig ser premiat, tant per Milciades, el Jove, el meu general, com pel Consell d’Atenes.

¾    Para! Para, Filipides, fa molts anys de tot això. Anys he dit.  No sé, he perdut la memòria, en tants segles. Noi, és que van ser cinc segles abans de Crist. Imagina’t, si ha plogut. Ara, dos mil cinc-cents anys després, vol que me’n recordi.

¾    Sí, tens raó, han passat segles. Però, ara he llegit unes paraules d’un poeta uruguaià que han estat com un reflex de la meva marató. Són aquestes: "Si vaig caure, és perquè estava caminant. I caminar val la pena encara que caiguis" (Eduard  Galeano).

¾    Està ben trobada.

¾    Sí, perquè vaig caure moltes vegades, però em vaig aixecar i, vaig continuar corrent o, caminant segons les meves forces i per fi ho vaig aconseguir.

¾    La teva gesta ha estat mil cops recordada.

¾    M’hi vaig deixar la pell. Tot, per portar la bona nova de la victòria en la lluita contra els perses.

¾    Sí! - respon Heròdot. - Mira com salta, aquella noia, sembla una gasela del desert.

¾    Que en parlarien, de malament, els nostres patricis, si la veiessin vestida d’aquesta forma

¾    Els temps canvien malgrat nosaltres estiguem ancorats en la nostra llegenda.

Finalment el filòsof tanca la conversació. 

Miquel Pujol Mur