Tot l’espai és fosc, només ressalta la llum de la meva taula. Reprenc les carpetes de damunt la taula per afegir-hi les anotacions pertinents. Tot és silenci. Només algun raig de llum de carrer il·lumina l’estança i, dona un mica de vida a les taules d’estudi.
Silenci, com sempre silenci, però al mateix temps, l’amic de sempre. Fill de bibliotecaris, pare i mare, el silenci ha estat la premissa més important de la meva vida. Els pares, s’estimaven i al mateix temps m’estimaven. Però la meva dubte sempre ha estat, sinó preferien més la buidedat del so.
Detinc la meva feina un instant, he sentit un estrany soroll. M’adono que no es això, sino una suau melodia que emergeix del sector dels llibres de música. Suau, com el silenci, però al mateix temps portadora d’un gotim de vida. Poc a poc, la música envaeix tota la biblioteca i, ressona de dalt a baix omplin tota la sala. De cop, calla i, el silenci torna a imperar.
Aixeco el cap els veig. Dos llibres, sortits de diferents espais, són damunt la taula com si esperessin un alumne desitjos d’aprendre. Aleshores, és transparenten, com sorgits de les mateixes pàgines, les figures dels seus autors. Semblen fantasmagòrics espectres, que em volen explicar els seus escrits.
S’alça el Bram Stoker i, amb la seva veu rogallosa, m’explica la causa de perquè va voler escriure el llibre. No calla i, les paraules m’envaeixen. Paraules i frases i paràgrafs, trenquem el silenci, el meu silenci.
La Mary Shelley, també intervé i, trenca la conversa del seu company, començant la seva versió del seu llibre. La història de l’home lliure i pur, que vol començar a viure en una societat que no l’admet.
La Mary s’impacienta al veure que el
Bram no calla. Finalment emprenyada pica de peus a terra a terra i, li diu.
¾
Però,
com t’atreveixes a parla d’un monstre, que l’única gràcia que té es xuclar la
sang, de les seves víctimes.
¾
Ara
parla la dona suposadament romàntica.- exclama el Bram.- Mira que parlar del
Prometeu d’una nou món. Com? Mitjançant, la imatge d’un home creat per un
somniador. Un ésser, construït de retalls de persones sense vida. Què volies
que sortís d’aquest nyap?
¾
Nyap,
li dius! El meu era un home que estimava la pau. Va ser perseguit pels homes
que només entenien el que els interessava: El poder uns, la por els altres . El
teu només els cercava per donar-los la mort.
¾
La
mort, dius? Tu no ho has llegit amb profunditat, o tal vegada no has entès res.
El comte els estimava i, els hi volia donar una vida eterna. Ells o elles, ho
van acceptar. Es van sotmetre de bon grat. L’estimaven.
¾
Veus
com tu somnies. La vida eterna no, els donava la mort eterna despertar-se i, morir
cada dia.
¾ Els humans, amb les clàssiques idees marcades pels anys, no ho enteneu. Com tampoc, ningú va comprendre el fill de la teva imaginació.
Van continuar batallant i defenent les seves idees contradictòries. Ells no callaven i, el meu cap bullia ple de paraules que no podia expressar. Vaig aixecar-me de la cadira i vaig fugir. Aquesta, va ser l’única vegada en la meva vida que vaig tancar la porta amb una ràbia incontrolada i, tot l’edifici va gemegar.
Havia tantes paraules, dins meu, que al trobar-me al carrer, vaig començar a parlar amb tothom. El meu silenci, de tota la vida va esmicolar-se. Totes les meves paraules, volien explicar els fets de l’existència. Volia esplaiar-me. Comunicar-me amb aquest món que no entenia. Desitjava dir les meves dubtes i, els meus desitjos i, aconseguir un món nou on les persones fossin lliures, sense prejudicis ni obligacions no desitjades.
Fa formar-se un grup de gent al meu voltant i tots volien parlar dels seus sentiments i les seves frustracions.
Glòria a un món comunicatiu de persones, amb persones.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada