Mossèn Albert, va raure al poble a causa del seu idil·li, amb una jove abadessa. El Tribunal, va tenir en compte les seves immillorables argumentacions. També, algun que altre secret que sabia de certs membres del Jurat. No era l’únic amant del convent. En sabia, d’altres passions més dissimulades i més grans, que una simple xafarderia. Aleshores, pel bé de tots, van decidir canviar-lo de poble.
L’altre element d’aquest relat, en Jaume, un pocavergonya de marca, recrescut per la influència del pare, també fa d’escolà. Aprofitant la bona entesa familiar, ha acompanyat a seva mare, que ha de parlar amb el capellà, sobre les properes festes litúrgiques.
Voleu que continuï o, ja n’hi ha prou?
Ja sabia el jove, com anava la cosa. En la visita de la mare, poques coses de missa, es volien parlar. Altres, de més carnals i plaents, eren la causa de la trobada. En Jaume, volia una moto, el pare havia dit que sí, només li mancava el consentiment de la mare. Una ocasió com aquesta, podria ser el sí definitiu. Es va quedar a l’aguait.
La Visi i el mossèn, quan van creure que el vailet havia marxat, de seguida van abraçar-se. La dona, ajudada per l’home, es va despullar mostrant els seus secrets més íntims i apreciats. Mentre, els llavis luxuriosos, es menjaven, els uns als altres. Feia dies que la dona, necessitava sentir les carícies de l’home, en el seu cos. Els pensaments del seu cap, en gaudien fa dies. Aleshores, van abraçar-se, desitjosos de sentir el frec a frec, d’un cos damunt l’altre. Va tibar de la sotana i, aquesta com si fos la pell d’un plàtan, es va esquinçar. El Jaume, va posar-se la mà a la boca, per no cridar esparverat. Ara sí, que ho entenia tot. Allò, era quasi insuperable. Avergonyit, va agafar una caixeta que havia a la porta de la sagristia i, que necessitava per a la feina d’engalanar el temple.
Aneu bé? Això s’acaba!
Quan la parella estaven més enroscada, quan no se sabia qui era l’un o l’altre, el mossèn va buscar el motiu d’aquest relat. No n’hi havia cap al despatx, va recordar-se que n’havia comprat al poble veí i, els havia deixat en una postada a la porta. Ostres! No n’hi havia cap, ni tampoc la caixeta on els havia deixat amagats. La cosa, va minvar ràpidament, no es podien arriscar. Van vestir-se i van anar, a veure com havia quedat el recinte religiós, per a l’endemà.
A l’obrir la porta van quedar aterrits. Tota una filada de globus inflats decoraven l’altar. Suposo que ja sabeu què eren. Escrites en els mateixos, amb un retolador força gruixut, unes paraules, deien:
“EL MOSSÈN, SÍ, LA TÉ MOLT GROSSA”
Tot plegat, no va passar res. El Jaume, autor de la malifeta, va haver de retirar-los tots. És tan gran l’ànsia de la parella, ja perduda tota vergonya, que, agafant-ne uns del que quedaven a la caixeta, van emprendre de nou el seu joc. Pocs dies després, corria una moto nova pel poble. La dona de l’alcalde i el mossèn va continuar la seva entesa. L’alcalde, ara amb el suport pel mossèn, fa complir el seu desig, poder fer molts diners i gaudir d’una bona posició política.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada