Petits escrits que han quedat pendents d’un taller. Fa calor i aclapara els pensaments.
Una cafeteria, en una taula, una dona i un home parlant. Sembla haver hagut certa intimitat entre ells, però ara són asseguts, plens de rancúnia i sentiments trencats. Parla l’home:
Isabel! Com pots fer-me tant mal, quan jo adoro la terra que trepitges? Jo, que admiro el teu posat, discret però, al mateix temps entremaliat. Com si un dimoni, disfressat d’àngel, visqués en l’interior del teu cos. Em vas abandonar, enmig del ball, com si fos un foraster desconegut. Fa anys que som l’un, de l’altre. Jo, anava a treure de la butxaca, una caixeta amb un anell per segellar el nostre amor. Sant Jordi, dia gran dels enamorats, havia de ser, el que no va ser. Isabel, per un moment pensa amb mi, el teu més humil servidor. Sempre, seràs present en el meu pensament, fins el darrer degotall de la meva vida. O, potser tot aquest temps, em vaig enganyar, jo mateix. Segurament, l’amor només existia en el meu cor.
Pere! Tu has estat tot per mi. Però la teva darrera infàmia no la puc suportar. Com ha estat possible, que sentissis el més mínim interès, per la meva cosina. Ja ho sé, és juganera i divertida. Un xic, mentida, molt arrauxada i riallera. Però en tu, jo havia vist a un home recte, amable i seriós amb qui podia compartir una vida plena de sinceritat i amor. Ara no, em dol profundament, dins el cor, però t’haig de treure dels meus pensaments de la mateixa manera, com s’arranquen les males herbes, per molt arranades que estiguin a la terra. No intentis, no facis res, no t’acostis, ni tan sols per intentar remoure les meves idees. Prou, hem acabat, sense perdó possible.
Continuen asseguts però, els seus rostres no demostren cap interès en refer la situació, vers l’opinió de l’altre.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada