Em
dic Pere i soc l’hereu d’una gran masia de la contrada. Què us puc dir: Soc
jove, una mica més de vint anys, fort i valent. Soc eixerit i entremaliat.
Sempre estic enmig de totes les gresques i saraus del poble. També per què no
dir-ho el més ben mirat per les noies. Al mateix temps el més odiat pels pares.
Alguna que altra criatura, que corre pels carrers del poble, té la meva mateixa
fisonomia. Però avui, no us vull parlar de les meves trapelleries i gentileses,
us vull explicar el que em va passar.
De
veritat quines coses més rares que em passen, ahir em vaig trobar una
sargantana a la butxaca. Bé, haig de dir que jo sempre tinc les butxaques dels
pantalons foradades. La feina que vaig tenir per trobar-la entremig de tot allò.
Com que és més gran, sempre trobava la mateixa cosa. Finalment, ho vaig
aconseguir. No era precisament una sargantana petita, sinó que tenia la seva
mida. Ep! No us penseu, tan grossa, no!
De
seguida vaig adonar-me que aquella bestiola no era un animal qualsevol. L’havia
agafat pel cap perquè no es fes mal. Ja sabeu que aquest animalons, si els
agafes de la cua són capaços de trencar-se-la i fugir. Jo la tenia agafada del
cap, i com que em vaig descuidar, em va donar una forta queixalada. I, abans
que jo pugues tornar a immobilitzar-la, més fortament, em va parlar.
¾
Pere!
Tranquil que tu i jo hem d’enraonar.
¾
Òndia!
Si parles. Mai no m’ho hauria pensat. Una sargantana que parla. Què em vols
dir.
¾
Mira
jo estava a la habitació de la Constança, quan vas pujar per l’heura de la
façana. Una mica més m’agafes la cua al trepar-hi, sort que vaig fer un bot i
vaig amagar-me en una altra branca. Ara, després d’aquest preàmbul, t’haig de
dir que fent l’amor- diguem-ne amor per no dir una altra paraula més grollera-
ja veus que sóc força educada, ets un graponer. Pobre noia! Que disgustada la
vas deixar. Sort que t’estima que sinó. T’hauria de haver donat una puntada de
peu a allà on jo sé.
¾
Què
vols dir? Va quedar força contenta, i no era primerenca! Altres cops ja havíem
jugat a pare i mare.
¾
Però,
Pere! No et vas adonar que vas entrar a veure l’estimada, per cert bona noia,
com si fossis el setè de cavalleria, ja amb la baioneta desembeinada, com si es
tractés de travessar als pobres “pell roja”. No! Així no! La mossa esperava més
coses de tu. Necessitava que l’acaronessis per tot arreu. Volia sentir els teus
petons al llavis, i a tot el cos. Fill! Que hi ha molts raconets per acariciar.
Volia que li mosseguessis un xic les orelles i li petonegessis el coll. Esperava
escoltar paraules dolces i li diguessis que l’estimaves. “Anda ya”! Tu, a preu
fet!
¾
Tan
malament ho vaig fer?
¾
Tant!
I tant! Què tenies por? De qui?
¾
De
qui dius? Collons! Del seu pare. Tu creus li hauria agradat trobar-me al llit amb
la seva filla? Jo, soc un pagès de casa bona. Ell, el més ric del poble. Sé que
vol casar la Constança amb un senyor noble, però arruïnat. Allò del títol
nobiliari. Ell, el sogre del senyor marquès; la seva filla, la marquesseta
jove. Ja no se’n recorda, de quan vigilava els porcs a casa dels meus avis.
Total, la fortuna li ve perquè una vegada va tocar-li la loteria. Aleshores, es
convertí en un escanyapobres.
¾
Doncs,
anem bé, perquè d’aquí vuit mesos, no podrà amagar la panxa de la seva filla.
¾
Què
en saps tu, de tot això?
¾
Home!
Amb tot el que has deixat a dins! A més, si jo fos una vulgar sargantana, creus
que estaria parlant amb tu.
¾
Què
faig pobre de mi? Aconsella’m. Oh, reina de les fades sargantanes!
¾
Pere,
de moment fuig! No paris per a agafar res, ni vagis a casa teva. Quan s’adoni del
“bombo” tal vegada canviarà d’opinió. Però aleshores, ja ho saps s’ha acabat la
gresca.
I
seguint els consells de la sàvia reina sargantana vaig posar els peus en
“polvorosa”, com diuen per aquestes terres a on visc ara. I, a esperar, a veure
si tot surt tal com em va vaticinar. Ara, per si les mosques, en aquest país he
vist una noieta força maca, que es diu Milagros. Potser sí que, provarem de fer-ne
un, de miracle. El seu pare, també és molt ric, un “ricachón” de poble amb força
doblers d’or. Qui sap, total, només hauré de canviar d’idioma. A veure:
“hermosa”, “bonita”, “reina de mis ojos”, “música de mis oídos”. Bé, no ho faig
malament, i sona bé. Aquest cop, miraré d’aprofitar les lliçons de la
sargantana. Seré més delicat i amorós, més profundament enamorat.
Aprofitant
que he agafat la ploma per explicar-vos una part de la meva vida, vaig a
demanar al pare que em remeti diners. No sabeu el que es gasta quan no es clava
ni un clau.
Miquel
Pujol Mur
