EL RELLOTGE PARAT

La paret davant meu és blanca. Enmig de la seva superfície hi ha un rellotge. El seu color es difumina en la paret. Només s’hi destaquen les busques, d’un color apagat. Malgrat que presoner de la cadira on m’assec, cerco trobar algun detall de diferent color. Tal vegada una simple taca, que trenqui la monotonia de la paret. No n’hi ha cap.

No hi ha finestres. La resta de les parets visibles són igualment pintades del alb color. Intento visualitzar la resta de l’habitació, però captiu com soc, m’és molt difícil. La cadira fixada al terra no m’ho permet. Tampoc tinc clar si hi ha una porta al meu darrere. Però penso, que si no m’he tornat boig, per un lloc o un altre m’han entrat a aquest habitacle.

Miro el rellotge per saber el temps que he passat en la meva presó. Les agulles juntes marquen les dotze. Però, si no estic mal fixat, la primera vegada també assenyalaven la mateixa hora. Pot ser possible que, amb tant temps com ha passat, no hagin fet cap camí? O m’ho sembla que les hores han transcorregut sense adonar-me de la quietud de l’espai. 

El silenci és total. Observo les rajoles del terra blanques, impol·lutes i sense cap senyal d’haver passat cap persona. El silenci se’m fa pesat, opressiu, més aviat, fins i tot, corrosiu. Hi ha alguna cosa que es remou per dins meu. Pot ser por, o remordiments. Tampoc ho sé. Ho ignoro tot. Per què soc aquí?

Els meus ulls, secs i enrogits, tornen a mirar el rellotge. Res, quiet, impàvid, sense vida, continua marcant les dotze. Desesperat, giro els ulls en totes direccions. Finalment, em fixo en les parets. A les cantonades, crec entreveure un color diferent. Un somriure entreobre la meva boca, com si això fos un detall de salvació. Però aviat, el miratge s’esvaeix. Només és un reflex del llum del sostre.

Blanc, per damunt de tot, blanc i, més blanc. Sense donar cap motiu a la imaginació. El meu cos es rebel·la. Una angúnia  íntima, irreal es menja el meu valor, si alguna vegada n’he estat, de valent. Angoixa i ofec, obnubilen el meu pensament. Somric de la mateixa angunia.

Vull pensar en altres coses més plaents. Aleshores, el trist somriure d’abans es converteix en una riallada grotesca, estrident, que ressona a les meves orelles i em fa riure encara més. Ric i ric, sense seny.   

Les manetes del rellotge, són quietes. Els meus ulls, no miren. Les meves orelles, no escolten. Solament, la meva boca, riu i riu, sense parar i sense saber per què. Sense cap gràcia. Poc a poc els ulls que no veuen. Les orelles que no escolten. Finalment la  boca que ja no riu. No miren, no senten. No riuen. Callen!

El silenci i el blanc de les parets m’aclaparen. El meu darrer esguard és per al rellotge de busques parades. Dominat pel cercle blanc acoto el cap i callo. Les meves últimes paraules es confonen amb el blanc de les parets.

Silenci...

Miquel Pujol Mur