El
dia era esplendorós. El vent ens acariciava la cara. L’aire marí ens despertava
mil noves sensacions. Tenir-la al meu costat allunyava tots els meus mals auguris
d’aquell nou país, que desconeixia. Vam recórrer tota la coberta, amunt i avall
per despertar els nostres sentits. També, les nostres cames obligades a estar
encongides pel poc espai de la bodega on viatjàvem.
A
la nit, després de sopar vaig dir-li:
¾
Pugem
altre cop a coberta. Som tants, aquí tancats, que no es pot ni respirar.
L’Erika
va accedir, sense fer-se esperar, i aquesta va ser la nostra salvació. Vam
veure com el navili xocava contra el iceberg. Vam escoltar el frec de l’acer de
la nau contra la muntanya de glaç.
Ràpidament el casc va decantar-se com volent submergir-se en la freda
aigua. Vam sentir les alarmes sonant. Les sirenes xiulaven a tots els vents
demanant auxili. Tothom semblava haver perdut el judici. Corria la gent amunt i
avall, espantats i sense cap ordre. Va ser tan violent, el cop que vam sortir
empesos dins el mar. Abraçats fortament ens protegíem. En el desordre, ens
donaven per perduts. Les nostres forces minvaven ràpidament. El fred
s’apoderava dels nostres cossos. La ment ja no raonava. Abraçats ens enfonsàvem
definitivament. De cop, un braç poderós ens va enlairar i pujar a un bot
salvavides. Sempre pensaré que va ser el braç del mateix Posidó que veient el
nostre amor, va tenir compassió de nosaltres. Molt després, no sé quan, ja
havia perdut tota noció del temps, un altre navili ens va recollir.
Fa
molts anys d’això. Però, va ser el succés que sempre em fa esgarrifança,
pensar-hi. Malgrat la basarda del seu record, estic content. Ja sé llegir i,
fins i tot, escriure. L’Erika me’n va ensenyar i la nostra vida ha estat
completa. No ens van regalar res, al nou món. Ara, ja vells, veiem als nostres
nets córrer pels carrers d’una petita comunitat de l’interior d’aquest nostre
país.
En
un prestatge de la nostra llibreria tenim dos exemplars, un del conte de la “Blancaneus”
i l’altre del “Gat amb botes”. No són els mateixos, aquells van enfonsar-se amb
el Titànic, segurament rauran encara en la seva bodega, amb els nostres
equipatges. Però són el record d’aquella nostra primera aventura. Han servit també
per ensenyar a llegir als nostres fills i néts.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada