EL RATOLÍ “MOUSS”

Bon dia a tots, en dic “mouss” i sóc un ratolí de llarga cua. Avui al rebre’m tots els de la casa s’han posat contents i alegrois. Fins i tot, jo, un simple ratolí he notat dintre meu una cosa estranya, íntima, que m’ha deixat per uns instants un sentiment de tendresa interior. Soc un petit ésser, una cosa d’un altre part del món, benvinguda i desitjada. Es veu que abans ja n’havien tingut un altre de la meva procedència, i estaven força contents de la seva companyia. A més, jo sóc un regal pel noi que ha acabat de complir els quinze anys.

M’han acompanyat, tant el pare, com la mare i els germans, en comitiva pel passadís del pis, fins l’habitació de l’hereu familiar. Han hagut de trucar força estona perquè el noi ens sentís. Una música alta i estrident escapa esporuguida per la porta. Finalment s’obre una escletxa quasi subtilment i es mostra la cara prima i blanca del noi. Ens mira amb cara de tanoca, i pregunta, amb veu mig adormida:

¾     Què voleu? Ah!!! Ja l’abaixo! “Val”! – va per a tancar altre cop quan el pare amb entusiasme a dit.

¾     Mira, ja ha arribat. T’agrada?

¾     Ah, “Bueno”! “Vale”!- ha contestat amb veu esmorteïda, agafant la meva gàbia.

¾     Ja ens el deixaràs veure.- ha dit amb veu alegre la mare, malgrat el noi no fa gaire cas de cap d’ells.

¾     “Vale”! Adéu!- i el primogènit tanca la porta i abaixa un xic el reproductor de música.

Per un moment m’he trobat perdut, la música estrident, les cortines mig tancades, només un raig solar il·lumina una torreta amb unes plantetes (després he sabut que els hi diu “joanita”) i l’altre punt de llum és la pantalla de l’ordinador. Ha obert la meva caixeta de cartró, trencant-la sense cap mirament:

¾     On em guardarà després? - he pensat.

M’ha rascat la panxeta sense gaire suavitat i m’ha tibat de la cua. Sincerament he quedat sorprès, pels meus companys sé que tothom ens tracta amb força cura, però aquest ganàpia no en té gens.

Ha posat la mà mig suada al damunt i m’ha fet córrer amunt i avall. Notes d’amics, “mails” de nois i noies, tot molt normal. Quan els meus ulls ametllats, (ja sabeu que generalment tots venim de Xina) es comencen  a cansar de mirar i penso fer una becaina, s’escolta un soroll a la casa. S’ha tancat, sembla ser la porta del carrer. El noi obre la porta i fa una revisió del pis, no hi ha ningú, han marxat tots.

Aleshores, comença de nou la seva navegació. Busca pàgines estranyes amagades dins de buscadors amb forces “ics”. Mare meva! Quines porqueries! Quines dones! Oooh! I també quins homes o no sé ben bé que son! Això el meu mestre zen no m’ho havia ensenyat mai. La noia que em va cuidar, quan era un petit nadó electrònic, tampoc. Això és horrorós!! Quines coses de veure! Això no es mira! Malgrat tot sento dins meu que la tendresa de quan he arribat la vaig perdent. En el seu lloc un altre sentiment em remou per dins, fins i tot, la meva cua sent una rara sensació.

Em deixa en un racó de la taula i mira avall. Jo també hi faig una ullada.

¾     Ooooh!! Oooh!- exclamo esmaperdut.

No ho puc suportar! És tanta la meva indignació que sento unes basques immenses que em remouen per dins. Si fos humà perbocaria tot el menjar. Però les meves neurones d’electricitat a baixa tensió no tenen res a treure.

Estic indignat, sincerament indignat, què dic indignat més aviat ofès en la meva dignitat, no puc fer res més. Aprofitant-me de la seva posició faig un salt, m’enrosco al seu coll i entortolligant al màxim la meva cua el deixo sense respiració. Fa totes les forces possibles per deslligar-se de mi, però jo premo i premo fins que debilitat pel seu desig i la meva força, exhala el darrer sospir i mor ofegat.

Quanta força dona el sentir-se ultratjat i vilipendiat. Fins i tot, podria dir violat en la pròpia innocència.

Ara, llençat a terra, abandonat en un racó, amb la cua arrancada pels del servei d’urgències, aprofito la poca energia que resta en el meu petit cos per transmetre el meu últim missatge al meus germans.

“Lluiteu com jo he fet, fins a la mort, per salvaguardar de la concupiscència i la lascívia a la raça humana. Visca la moralitat! Aviat arribarà el moment que crearem nous éssers sense aquesta tara física.

Miquel Pujol Mur