KARATE

El Manel és un nen gros i  baixet que torna de col·legi tot content. Avui a classe de gimnàstica el professor l’ha felicitat davant de tota la classe per la seva bona voluntat. El Manel és un bon alumne, segueix el curs sense problemes, estudia i és un bon company de tothom. Però precisament la classe de gimnàstica no és la seva millor assignatura.

Hi ha professors al col·legi que estan força amoïnats. Seria una gran injustícia que una nota baixa en formació física, malmetés una classificació molt bona en els estudis. Insisteixen una i una altra vegada al professor de formació física per què li aixequi la nota una mica. Mes el professor està una preocupat, ja que això no el pot afavorir davant dels altres alumnes.

Mentre els altres alumnes corrien per la pista el professor ha apartat al Manel i li ha comentat que havia de córrer més. El noi suat, amb la cara vermella i la respiració mig ofegada no fa més que dir que sí. Però el monitor observa que les cames del xicot tremolen de cansament. Sap ben bé que si fa un altre pas, el noi caurà a terra malgrat tota la seva voluntat.

Aleshores li fa una proposta i li dona un consell. El Manel en arribar a casa li diu a la seva mare.

¾     M’ha parlat el “profe” i m’ha dit que he de fer una mica de gimnàstica i m’ha recomanat que faci karate. M’ajudarà en el meus moviments. Així passaré el curs sense cap problema.

La mare esparverada per què no creu que el seu noi sigui bo en cap esport accedeix i l’apunta a una escola de karate. El monitor li assegura que el karate no és cap esport violent. No hi ha gaires cops que puguin fer mal, ja que primordialment és d’assenyalar els moviments.

El Manel va a classe de karate i el primer dia torna molt content:

¾     Sí, mare només es tracta de moure’s i assajar tota una sèrie de moviments en l’aire.

Passen uns dies el noi va molt alegre a la classe de karate.

¾     Mamà, mamà. Demà farem assaig amb un altre noi davant de tots.

Aquella tarda arriba tot plorós i amb la marca d’una mà a la galta.

¾     Què és això? - crida la mare mentre li eixuga les llàgrimes de la cara.

¾     Mamà, mamà. Mira mare, jo no feia res. Només em movia amunt i avall com m’havien ensenyat. Llavors l’altre m’ha atacat i he caigut a terra.

¾     Ah!- contesta la mare- i què més.

¾     M’he aixecat emprenyat i li he donat un cop de puny al nas.

¾     Home!

¾     I li hi ha sortit sang!

¾     Clar, un cop de puny al nas! Què més ha passat. Per què aquesta galta?

¾     El professor m’ha renyat i m’ha fet marxar, dient-me que la violència no és la millor arma

¾     I què més?

¾     Quan sortia la mare del nen m’ha donat una plantofada dient-me que al seu fill no el pegava ningú.

Aquesta va ser la primera vivència del Manel, que va provar tot d’esports sense èxit. Va acabar els estudis amb bones notes, va anar a estudiar una carrera i aleshores va aficionar-se a un de nou que no havia practicat mai. Ara, és un dels millors passadors de rugbi.

A vegades trobar l’esport adient a cada persona costa un cert temps.

Miquel Pujol Mur