EL BOLI

Quan vaig entrar al museu, vaig sentir una estranya  sensació. Premonició o mala astrugància. No ho sé. Com tampoc la diferència exacta entre les dues paraules. Però sí que us haig de dir que, la primera cosa que no em va agradar gaire fou la mala imatge del noi, d’uns disset anys, assegut al pedrís de la part superior de l’escala.

De primer pensava que m’anava a demanar una almoina. Mal assumpte perquè sempre vaig curt de diners. Si li donava no em podria pagar l’entrada. Però, i si m’hi negava. Aleshores me l'imaginava amb un gran ganivet foradant-me l’estòmac. Malgrat la seva aparença, cabells llargs i estufats, una gran barba negra i la roba bruta, amb molles de pa enganxades a la samarreta, simplement va donar-me un full de paper.  

Vaig agafar-l'hi ràpidament i vaig respirar alleujat. Uf!! Per un moment quina por m’havia fet. En acabar de pujar les escales en el replà davant el museu d’Art vaig donar una ullada al full. Simplement un full blanc, de paper barat, imprès amb tinta negra a les dues bandes.

Vaig llegir: l’art és de tothom, pertany al poble i no s’ha de pagar per admirar-lo. Les fortunes que l’han comprat negocien amb el seu valor. Així amaguen els seus diners, moltes vegades. aconseguits oprimint al poble treballador.

Em vaig dir:

¾     Mira estaria bé, m’estalviarà els deu euros de l’entrada.

De totes formes vaig haver de passar per la taquilla i pagar, a pesar de ensenyar el full que m’havia donat el jove malgirbat. No vull comentar gaire el somriure de hiena que em va fer la mossa del taulell, ni l’avidesa com va moure les mans per agafar el diners. Semblava, ben bé, que tingués por que no els hi donés.

Bé vaig anar a la pinacoteca. La meva intenció era admirar la pintura dels mestres flamencs. Sí, els pintors de formes voluptuoses. Però davant d’una reproducció de la Gioconda de Leonardo de Vinci, la vaig veure. Una noia maca amb el mateix rictus al llavis que la dona del quadre. Aquell somriure mefistofèlic que no et permet endevinar si és de satisfacció o de resignació.

Vaig admirar la seva prestància, la seva elegància de moviments, el seu aire desimbolt. La seva figura es difuminava amb la llum que reflectia el quadre. Simplement, era com una mera còpia d’una verge de Praxíteles. Quant lluny de les figures plenes de sacsons, dels pintors que jo volia admirar.

Em vaig quedar assegut en un banc darrere seu absorbit per la seva presència. Enamorat, corprès, perdut quan de cop i volta vaig veure que treia una ganiveta i feia un moviment per tallar el quadre. Em vaig abalançar per impedir-ho, em va mirar amb el seus lluminosos i, assenyalant-me el full em va dir:

¾     No creguis que és de veritat, Aquesta només es una reproducció. No farem gaire mal.

Els de seguretat van caure damunt nostre. Com que jo, per impedir la seva acció també agafava el ganivet, vam anar a parar tots dos a la comissaria. S'hi va afegir el seu germà. El que donava els fulls del “Boli Explosiu”. Tancats en una cel·la per intent de fer malbé una obra d’art. Si arriba a  ser l’original penso que ens afusellen.

Empresonat, vaig pensar en un futur ple de penalitats. Fitxat, jutjat, condemnat a treballs forçats i, quan sortís seria un paria de la societat. Vaig estar de sort, el pare dels dos insurgents és un ric comerciant d’obres d’art.  Va salvar els seus fills i també a mi, ja que anàvem en el mateix lot.

Aquesta circumstancial aventura no sé, ben bé, com acabarà. De moment, som amics. Cada cop que la veig en quedo més enamorat. Però el seu somriure m’inquieta perquè, com el de la Gioconda, no el sé interpretar del tot.

Miquel Pujol Mur