De
primer pensava que m’anava a demanar una almoina. Mal assumpte perquè sempre
vaig curt de diners. Si li donava no em podria pagar l’entrada. Però, i si m’hi
negava. Aleshores me l'imaginava amb un gran ganivet foradant-me l’estòmac. Malgrat
la seva aparença, cabells llargs i estufats, una gran barba negra i la roba
bruta, amb molles de pa enganxades a la samarreta, simplement va donar-me un
full de paper.
Vaig
agafar-l'hi ràpidament i vaig respirar alleujat. Uf!! Per un moment quina por
m’havia fet. En acabar de pujar les escales en el replà davant el museu d’Art
vaig donar una ullada al full. Simplement un full blanc, de paper barat, imprès
amb tinta negra a les dues bandes.
Vaig
llegir: l’art és de tothom, pertany al poble i no s’ha de pagar per admirar-lo.
Les fortunes que l’han comprat negocien amb el seu valor. Així amaguen els seus
diners, moltes vegades. aconseguits oprimint al poble treballador.
Em
vaig dir:
¾
Mira
estaria bé, m’estalviarà els deu euros de l’entrada.
De
totes formes vaig haver de passar per la taquilla i pagar, a pesar de ensenyar
el full que m’havia donat el jove malgirbat. No vull comentar gaire el somriure
de hiena que em va fer la mossa del taulell, ni l’avidesa com va moure les
mans per agafar el diners. Semblava, ben bé, que tingués por que no els hi
donés.
Bé
vaig anar a la pinacoteca. La meva intenció era admirar la pintura dels mestres
flamencs. Sí, els pintors de formes voluptuoses. Però davant d’una reproducció
de la Gioconda de Leonardo de Vinci, la vaig veure. Una noia maca amb el mateix
rictus al llavis que la dona del quadre. Aquell somriure mefistofèlic que no et
permet endevinar si és de satisfacció o de resignació.
Vaig
admirar la seva prestància, la seva elegància de moviments, el seu aire
desimbolt. La seva figura es difuminava amb la llum que reflectia el quadre.
Simplement, era com una mera còpia d’una verge de Praxíteles. Quant lluny de les
figures plenes de sacsons, dels pintors que jo volia admirar.
Em
vaig quedar assegut en un banc darrere seu absorbit per la seva presència.
Enamorat, corprès, perdut quan de cop i volta vaig veure que treia una ganiveta i feia un moviment per tallar el quadre. Em vaig abalançar per impedir-ho, em va
mirar amb el seus lluminosos i, assenyalant-me el full em va dir:
¾
No
creguis que és de veritat, Aquesta només es una reproducció. No farem gaire
mal.
Els
de seguretat van caure damunt nostre. Com que jo, per impedir la seva acció també
agafava el ganivet, vam anar a parar tots dos a la comissaria. S'hi va afegir
el seu germà. El que donava els fulls del “Boli Explosiu”. Tancats en una cel·la
per intent de fer malbé una obra d’art. Si arriba a ser l’original penso que ens afusellen.
Empresonat,
vaig pensar en un futur ple de penalitats. Fitxat, jutjat, condemnat a treballs
forçats i, quan sortís seria un paria de la societat. Vaig estar de sort, el
pare dels dos insurgents és un ric comerciant d’obres d’art. Va salvar els seus fills i també a mi, ja que
anàvem en el mateix lot.
Aquesta
circumstancial aventura no sé, ben bé, com acabarà. De moment, som amics. Cada
cop que la veig en quedo més enamorat. Però el seu somriure m’inquieta perquè,
com el de la Gioconda, no el sé interpretar del tot.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada