UN GANIVET ENSANGONAT

Em trobava desorientat. Caminava pel carrer sense saber a on anava. Ni per què hi anava. Alguna persona al passar, em saludava amb respecte. Per què a mi? La lluna il·luminava l’aigua opaca del canal. Uns fanals, pocs, donaven una mica de claror a la plaça. Ara ja buida després de la cridòria diària. El daurat color de les cúpules de la catedral reflectia la blancor de la llum lunar.

Em vaig parar enmig de l’enorme superfície de la plaça. En aquell moment no passava ningú. Ni s’escoltava cap soroll. Tot era silenci al meu voltant. De sobte, vaig escoltar les passes fugisseres d’algun veí que tornava a casa de matinada. Les arcades del meu entorn semblaven, tanmateix, ser com unes òrbites oculars, sense els ulls. Algun rec-rec de les rates i les seves passes, lleus i ràpides, era l’únic que trencava lleugerament el silenci.

Aleshores em vaig espitregar. Vaig llençar l’americana i vaig estripar la camisa. Despullat el pit; notant el fred humit de la nit, com un càstig a la meva ignorància; vaig plorar. Vaig allunyar la roba menyspreada amb una puntada de peu. Vaig escoltar, com un lament, el soroll que va fer la roba a l’arrossegar-se pel terra.

Vaig afanyar-me a recollir-la. Tal vegada en el seu interior trobaria la causa del meu desori. Vaig posar la mà a la butxaca i vaig trobar un ganivet ensangonat.

Un ganivet, ensangonat. Amb sang de qui? Quina havia estat la causa de la meva noctàmbula corredissa? Les mans em tremolaven mentre mantenia a prop dels meus ulls, l’afilada arma.    

Vaig quedar quiet i sense esma. Les idees voltaven i es confonien dins la meva ment. El meu cervell, com en un calidoscopi vell i atrotinat, transmetia molts pensaments encontrats. Qui era jo? Què feia mig nu en una plaça abandonada? Per què havia trobat un ganivet ensangonat en la meva roba? Tants dubtes m’enfollien encara més.

La lluna, com horroritzada per la sang, s’havia amagat entre núvols, àugurs de un negre  esdevenir. Vaig mirar les meves mans, de tan negres no es veien. Només la brillantor de la fulla, mig emmascarada per l’ombra de la sang, era visible.

Desgraciadament el meu intel·lecte va tornar a la vida. Llavors ho vaig veure tot tan clar, que em vaig horroritzar encara més. Havia caigut en l’arter parany de l’ambiciós Iago. Havia acceptat el seu punyal. Havia entrat a la cambra de la meva estimada, amb el cor menjat per la gelosia. Ella, al veure’m va obrir els braços amb un somriure feliç a la cara. No vaig ser capaç d’entendre la seva alegria. Falsa, mentidera, mala dona, bagassa, eren les úniques paraules que corroïen la meva ment obnubilada. Vaig clavar moltes vegades el ganivet en el pit que tant estimava. Però vaig ser incapaç d’esborrar el seu somriure. Després vaig plorar damunt el seu cadàver, olorant la  seva fragància. Desesperat volia emportar-me la seva olor com a record del nostre amor. Finalment, vaig adonar-me que havia segat per sempre la seva vida.

Perdut dins la meva bogeria, només havia estat capaç de fugir. Fugir, sí, absentar-me, córrer, amb el seny perdut, fins a la plaça on, ja calmats els mals instints, vaig comprendre la meva fellonia. El meu gran error va ser creure a un miserable.

Vaig alçar el ganivet fins dalt de tot. La lluna va fer brillar per un moment la fulla. Després, d’un cop sec, me’l vaig clavar dins el cor, mentre cridava, com en una pregària, el seu nom.

Desdemona, t’estimo!

Miquel Pujol Mur.