EL CONGRÈS.

L’Ego Sum Pauper, l’Egus per als amics, com cada matí des de que es va jubilar anticipadament empeny la porta del la cafeteria-restaurant La Tasca, entra a dintre i cerca la seva taula per prendre un cafè i llegir el diari. 

He escrit això de la seva taula, perquè sembla ser de la seva propietat, el Marcel el cambrer, ja li guarda i procura que si per casualitat algú s’hi vulgues asseure, no ho faci. També es veritat que a les hores que va el senyor Egus, no hi ha gaire concurrència i ningú discuteix la propietat de la tauleta. 

Avui torna al bar més tranquil i alleugerit, després de la conversació mantinguda amb el cambrer, sobre la guerra de les dones i els homes, i comprovar en arribar a casa la no bel·ligerància de la seva estimada Marta . Malgrat tot, un malson l’ha fet estar inquiet durant la nit. Es veia lluitant amb la seva esposa, vestida amb una cuirassa i un elm com un sant Jordi femení. Brandava l’espasa que van comprar a Toledo, en viatge de noces, i amb el peu damunt del pit d’un drac verd i fastigós, que tenia la seva pròpia cara, li travessava el cor. S’ha despertat amarat de suor i tremolós però al veure la plàcida cara de la seva esposa dormint, s’ha aixecat sense fer soroll i ha iniciat la rutina diària.  

La pluja esquitxa el vidre de l’aparador. El carrer i també el bar són buits de gent. El Marcel com no té feina i si molta curiositat per l’anada al congrés de l’Egus, es queda cortesament palplantat al seu costat fins que el veu acomodat a la cadira i fent el primer glop del cafè, llavors li pregunta com sempre amb el màxim respecte.

¾    Sr. Egus, com va anar la vista al congrés de fa uns dies.

¾    Ui! Una presa de pèl.

¾    Però no presentaven un plec de demandes.

¾    Sí, un plec de coses per arreglar.

¾    N’arreglaran alguna, oi?

¾    Mira, fill meu, les demandes d’aquest any són les mateixes de les de l’any anterior, sinó que actualitzades.

¾    Aleshores, que feien, ...

¾    Doncs, presentar-les de nou i escoltar les intervencions dels ponents de cadascú dels departaments.

¾    I, ...

¾    Mira amic meu, tots, ho trobaven molt interessant i convenient per el millor i futur benestar de la gent del nostre país. Cadascun dels ponents, ho deia d’una manera diferent, i des de les perspectives dels propis departaments, però per a tots és molt adequada la nostres reflexions.

¾    I no va haver, ...

¾    Generalment, tot era molt seriós i transcendental. Un uixer ens va dir, quasi manar, com ens havíem d’asseure i si volíem parlar, com ho teníem de demanar però que no pensessin fer gaire preguntes.

¾    Caram! Si que era important aquesta reunió.

¾    Mira a destacar, un de no me’n recordo quin departament ens digué que ens admirava tant, com admirava el seu pares, que eren en una manifestació en protesta per la pujada dels bitllets dels autobusos i del metro. Ho va fer més amè que altres, que només van llegir un paper.

¾    Així va ser una parlada suau i discreta.

¾    Discreta dius, un altre, ens va endinyar el seu parlament en castellà i a l’escoltar el nostre xiuxiueig de malestar, la que manava i disposava va dir, que eren en un lloc públic, i el teníem de respectar parlés com parlés. Collons! Perquè no ens respectava ell a nosaltres que érem majoria.  A vegades penso que les persones d’aquest nostre país som massa educades i obedients.

¾    Finalment, ...

¾    Res només allò que es diuen el dret a la rebequeria i tornar-se a casa esperant ben bé no sé què. Tal com és la situació em faig creus pensant que tot això ens porti a res.

¾    Caram que malament ho veu.

¾    Veure-ho? Tu has llegit el Tenorio, doncs en una escena diu: “llame al Cielo y no me oyo”. Així sortí jo del congrés amb el peus freds i el cap calent. 

Miquel Pujol Mur.

EN SORTIR DE CASA AL CAURE LA NIT EM VA APARÈIXER UN GAT NEGRE. II.

Acomodats dins el departament, cama sobre cama, millor dit la nostra cama damunt la cama de no sabíem qui, les motxilles a terra com a soques immòbils, no ens ho permetien saber. Endormiscats, sense veure res a fora per l’obscuritat de la nit i el baf que entelava els vidres, escoltant el rítmic tram-tram del tren, feien camí cap el nostre destí somniat. Algú mig adormit parlava del Pedraforca, un altre li contestava que no, que anàvem a la Pica d’Estats. Bastanta estona després, va passar el revisor qui mirant-nos sorprès, va observar-nos no dues, sinó tres i quatre vegades, a nosaltres, a les motxilles i al bitllets.

¾    On van?- va preguntar inquisitorialment.

¾    Al Pirineu!- Va contestar aquell que sempre és el més ardit i de llengua més ràpida d’una colla.

¾    A sí...- va contestar el mosquejat home guaitant altre cop els bitllets- amb un tren que va a Llafranc?

¾    Com?- vam exclamar tots a l’uníson. Va fer-nos un ràpid esguard com qui pensa: - Què babaus! Infeliços!- Amablement, suposo perquè també devia ser un pare de família amb fills tant despistats com nosaltres, va dir-nos.

¾    No els vull ni veure, ni tant sols saber on van, a la propera parada baixin del tren i si pot ser no passin per l’entrada de l’estació, que jo no vull cap compromís. Desapareguin sense deixar cap rastre, sinó, haure d’avisar al cap del tren i la Guardia Civil el empresonarà.  

Ostres! Altre cop la presó davant meu i aleshores pensà que  en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.  

El nostre destí per bones o dolentes va complir-se, vam baixar, o fugir del tren, com els indis americans quan encerclen la caravana en el darrer moment de la pel·lícula, i fugen quan sona la trompeta, malgrat sigui llunyana, llavors és el moment en que arriba la salvadora cavalleria ianqui. Igual que els pells-roges, o més aviat com els bisons quan són perseguits per aquests mateixos individus cridant pels descosits, vam travessar les vies. Ja érem arribats, no a les frondoses valls del Pirineu, sinó a la badia de Roses. Estàvem enmig del passeig que dóna a la platja de suaus onades i fina sorra negra. Segons el “profe” a causa d’un volcà que va formar part d’aquella costa. Les motxilles, deixades de la mà de Déu, mig llençades pel pedregar i nosaltres amb l’ànim tan per terra com elles. Dimonis! Ja ho deia la dita que hauria d’haver tornat al llit quan en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

Quan els nostres pensaments eren en l’orbita de que bé estaríem dormint al calentó llitet de casa, va ressonar escandalosament i molt a prop nostre una botzina d’aire, d’aquelles d’alegre tararí-tararà-tararí-tararà, (nas de barraca sant boí) que ens va desvetllar  dels nostres negríssims mal somnis. Un xiscle dels pneumàtics al frenar sobtadament, i vam escoltar unes veus femenines que en una meravellosa, a les nostres oïdes, barreja d’idiomes: anglès, francès i català cridaven: Hello boys! Una altra xiuxiuejava: Mon petits garçons! Qui’ls on jolis! I la darrere veu, un més entenedor: Ei, nois que feu? Voleu vindré? Aleshores motxilles, Pirineu, alta muntanya i sortida com a prova de maduresa, van anar en orris. Van assabentar-nos ràpidament que eren unes noies que estudiaven a l’estranger: unes de la terra, altres angleses convidades i les altres franceses afegides, que acampaven al càmping de la sortida del poble. Anàvem en una furgoneta Volkswagen, prestada, a una discoteca que no tancava mai, ni de nit, ni de dia. En veure’ns tan desemparats, esmaperduts i amb les grosses motxilles, els hi vam fer llàstima i ens convidaven a anar a ballar i moure l’esquelet amb elles.  Ni ens ho vam pensar, ràpidament les motxilles pujaven a la baca de la furgoneta, elles i nosaltres, tots ben apretadets dins la “furgo” i rumb a la “disco”. No sé si us imagineu el que va succeir: moure’ns, suar, beure, dansar,... Va estar una bona prova de joventut i de més coses que més val no parlar-ne. En totes aquelles hores ni em va passar pel cap que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.

¾    Betty, my love, you know where is our beautiful black cat? “Betty, amor meu, saps on és el nostre formós gat negre”- Així va acabar al cap dels anys la nostra primera prova de maduresa. 

Et aquí la història del gat negre que la meva mare va fer saltar del terrat de casa quan marxava, per fer-me penedir de la sortida al Pirineu. 

Miquel Pujol Mur

EN SORTIR DE CASA AL CAURE LA NIT EM VA APARÈIXER UN GAT NEGRE. I

Aquestes paraules em porten el record d’una tèrbola i divertida situació viscuda en el passat. Era jo un jovenet sense intimitat pròpia, vull dir que vivia a casa i a costa dels meus pares, i aquella era la primera vegada que amb la colla sortíem de nit. La causa de la nostra nocturnitat era per agafar un tren que a altes hores del vespre ens portaria al Pirineu. Volia, i volíem tots, marxar a la alta muntanya, fins i tot, com una prova de maduresa i en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

A més, no solament això, sinó, que només havia caminat deu metres més enllà del portal, per anar al punt de trobada, quan sense adonar-me vaig passar sota l’escala d’un electricista municipal que enfilat  a dalt intentava fer que la llum del carrer funcionés. Però, com jo no m’hi veia, donada la foscor, em vaig trobar ben bé enmig i a sota dels dos varals oberts. Si em descuido la motxilla ensopega amb una de les potes i faig caure a l’electricista i aleshores, no sé que m’ho hagués passat. Potser, hauria estat acusat d’un atemptat als béns i al personal municipal? Segurament, les forces públiques m’haurien apressat i tancat dins una cel·la tenebrosa amb malfactors que haguessin abusat de mi, un indefens i pobre noi jove. Ai! Quin horror! Déu meu! Sol i desvalgut davallant pel negre abisme de la perdició. Per un moment vaig recordar-me que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

Ja en l’estació i reunits tots els companys expedicionaris, dels que feia molt poques hores que m’havia separat, preparant i planejant-ho tot per gaudir força de la nostra sortida pirinenca. Després de les pertinents salutacions i les expressives abraçades, ve ser també l’instant de les consegüents bromes sobre el magnífic aspecte de les voluminoses motxilles que tots arrossegàvem i que feia pensar que el nostre destí fos l’Himàlaia. A la majoria ens l’havia fet la mare, amorosament, i no sabeu la quantitat de roba, estris per menjar i aliments preparats de tota mena, que per si fos necessari, havien sabut entatxonar a dins. Aquest entrepà, per si tens gana pel camí. Té he posat vuit parells de mitjons gruixuts per si et mullessis els peus, ja saps que et refredés molt aviat si se’t mullen. He posat, nen,  també el jersei gruixut verd i el vermell, tu no ho saps, però al Pirineu fa molt fred. I moltes més coses! I moltes més andròmines que, probablement, tornarien a casa sense sortir de dintre, ni fer cap servei, només per si fes falta. Va sonar el pito del tren i en aixecar la motxilla de terra em va venir el pensament que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

Tots corrents per l’andana, carregats com camells d’una sola gepa i amb el cap cot, clar amb els pes de la nostre carrega no el podien aixecar, i el pito sona que sona, i nosaltres vinga a córrer vorera enllà. La gent s’apartava espaordida per l’allau de cames, cossos i embalum que corria per prendre el tren. A més a més de camells, també semblàvem un ramat de bisons de les pelis americanes. A la fi, després de pujar per l’estreta escaleta del vagó empenyent-nos els uns als altres, tibant-nos els uns al altres, ajudant-nos i entrebancant-nos els uns als altres, vam trobar un departament buit que vam fer nostre. A l’asseurem un núvol d’idees va tornar a dir-me que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

CONTINUARÀ. 

Miquel Pujol Mur.

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR.

El pregoner surt de la taverna una mica animat de cara i camina fent alguna que una altra ensopegada. Situant-se enmig de la plaça del poble va sonar la corneta anunciant en el seu estrident so un anunci d’interès general. Es moca el nas, s’aclareix la gola, escup i amb una veu, una més suau que la corneta comença la seva cançoneta.  

De part del senyor alcalde vaig saber:

Conciutadanes i conciutadans!

Dones i homes, i prou ara, no m’emboliqueu amb més xafarranxos.

L’alcalde m’ha dit que us he de comunicar que el proper dia 25 comença la Festa Major del poble.

Mariano!! Què li has fotut al vi, que se’m trabuca la llengua.

El 25, repicada de campanes a càrrec del Rafel, el tocacampanes del sagristà.

El 26, Santa Missa, amb tocada d’harmònium pel mossèn. Ei! No em refereixo al sermó.

El 27, ball a la plaça, tots, que som quatre i ens coneixem. Ja ho sabeu porteu-s’ha bé que si no el mossèn el diumenge a missa farà un repàs general. Res d’arrambar-se massa, que després en arribar a casa,...

El 28, a la nit, traca i coets, cadascú porti els petards i els llumins, l’ajuntament no té “calderilla” a les arques per aquestes despeses, ni per altres.

I el 29, al matí, la brigada municipal, és a dir, tots nosaltres, a netejar els carrers i la plaça.

El diumenge venen els turistes i no poden veure un poble tan tèrbol com l’any passat.

Amigues, amics, germans, bona Festa Major.

I visca el senyor batlle!

Quatre aplaudiments assenyalen l’aquiescència del públic congregat i aleshores el pregoner tornant-se cap la taverna  crida:

¾    Mariano, posa’m un altre got de vi que encara em falten quatre parades. Fa un fred!!!

 

Miquel Pujol Mur         

DONES I HOMES.

El senyor Ego Sum Pauper, l’Egus per als coneguts i amics, com cada matí de l’any, si no hi ha cap cosa extraordinària que ho impedeixi, sigui malaltia, per vivències familiars o trobades amb amistats, pitja la porta i entra a la cafeteria La Tasca.  

Més el dia d’avui hi ha alguna cosa, en primer moment indefinida, que no rutlla com sempre, en lloc d’asseure’s a la seva habitual tauleta vora el finestral ha cercat una tauleta en un racó de l’establiment mig amagat.  

En Marcel, s’ha estranyat però com no vol enemistar-se amb ningú i menys amb un client tant assidu, només el veu, li fa el cafè i li porta. La raresa és que la taula és l’anomenada taula dels enamorats  de tan amagada que és i també és la preferida de les parelles que fan manetes i on es dissimulen els petons més o menys fugissers. 

De cap manera és un lloc apropiat per una persona tan assenyada com l’Egus. El Marcel al servir-li el cafè el veu neguitós i com acovardit, mira a l’exterior amb recança i com si temés algun succés perillós.

¾    El seu cafè, senyor Egus.- Malgrat hagin anat junts a buscar bolets en una o dos ocasions, quan el client entra a la cafeteria, sempre és el que mana, per això paga, hi ha que servir-lo i respectar-lo.

¾    Calli no cridi tant!- l’etziba amb veu tremolosa.- Què no ho sap estem en guerra.

¾    Però que diu, en les notícies no han dit res. Contra qui?

¾    Baixi la veu i no cridi, que no es vegin.

¾    Contra França? Ah, ara caic, amb Espanya per la independència.

¾    Però que diu! Contra les dones i portem les de perdre!

¾    Caram! És molt fort el que diu, la mare no m’ha dit res i la xicota ahir tampoc i miri que ens ho van passar bé. Deu ser una notícia de darrere hora.

¾    Com de darrere hora! Jo em vaig assabentar ahir al migdia.

¾    El Telenotícies tampoc va dir-ne res. Ahir, vostè va anar a una assemblea, no? Devia ser una notícia encara no confirmada, veritat? Potser han fet les paus.

¾    No que la presidenta ho va comentar força segura i a més donant-la per guanyada.

¾    A sí! Expliquis que va comentar aquesta senyora.

¾    Ens va dir que aquest any han donat el premi a tres dones, per tant són més intel·ligents. Després que en la mitja de vida també ens han guanyat, nosaltres els homes 79 anys, les dones 84. Fixis 5 anys més!

¾    Caram és seriós tot el que em diu. Però la guerra?

¾    Sí, sí,... Havia comptat l’assistència hi eren 84 dones i 67 homes. Per tant, eren majoria.

¾    Bé, en aquestes reunions sempre n’hi ha més dones que homes.

¾    Sí! Que malament ho tenim els homes. Però després de donar un cop de palmell damunt la taula va acabar amb aquesta frase: Per fi guanyem les dones!

¾    És molt fort el que diu.

¾    I tant, ara comprenc per que la Marta va al gimnàs. Per vencem i esclavitzar-me.

¾    I vostè que opina?  

¾    Mira jo no em considero un masclista, admiro a les dones i les seves activitats perquè considero que homes i dones són complementaris. També admiro les activitats de la casa repartides entre la parella. Però no m’agraden les reivindicacions ni feministes ni masclistes. En aquest moment no s’ha de veure qui guanya o perd, el que s’ha de fer és construir un món millor pels nostres descendents.

¾    I tan! Tant malament com està la situació i la feina. Segueixi,...

¾    Serem capaços d’apartar obstacles i construir una societat on els drets humans siguin respectats tant els femenins com els masculins. També estic en contra de la violència sigui del gènere que sigui. No voldria que passéssim d’un masclisme a ultrança a un feminisme que tampoc consideri persones als humans de l’altre sexe. Respecte per a tots.

¾    Veu amb aquestes idees no perdrà mai la guerra. Quin respir em dóna. Jo pensava que no podria tornar a casa i la Isabel en compte d’un petó em donaria un cop de puny. I la resta de la reunió com va anar.

¾    Ui! Això encara és més enrevessat. Mira tu explico demà. 

Més tranquil l’Egus marxa de la cafeteria a casa, per fer-li quatre moixames a la Marta, que aquest matí amb la por de la guerra ha marxat sense fer-li cap i sap que li agraden. 

Miquel Pujol Mur

AMISTAT

Què espereu, us torni a explicar una altra escena del meu amic en aquest escrit, doncs no: “aquest cop no toca”, com va dir cert veterà polític català vers un tema del que no convenia parlar-ne. 

Bé, i si no parlo d’ell, en aquesta narració de qui enraonaré... D’una noia que viu feliç amb la seva parella? Ui! Em preguntareu qui és aquesta noia que m’atreveixo a dir que viu feliç amb un home, potser la seva filla. La filla petita, en tot cas, ei! Que la gran ja té els seus problemes, però els conflictes no són d’una part o l’altra, ni per què una sigui dona i l’altre home, ni per masclisme ni per feminisme, no, el quid de la qüestió són tots dos caràcters.  

Bé, punt i final, i tornem a començar, sí parlaré d’ell però no...No, com a personatge fictici sinó més aviat com l’amic íntim, com l’altre jo. Però sense ser jo, clar. I si fos jo mateix... 

No pensareu que m’anava a cercar per les infinites galàxies llunyanes del pensament altre personatge enraigat tan profundament dins el meu particular tarannà. Ni molt menys! Trair el meu ídol, aquell que parla amb la meva veu. Aquell de qui em serveixo per expressar-me i que naturalment com carn i ungla que som, seguim junts el camí que ens portarà a l’anorreament final, esperem que d’aquí forces anys.  

Tots dos, sempre amics entranyables, d’amistat ferma i segura, esperant i respectant l’un les paraules de l’altre com si fóssim pròpies. A més, com som únics, intransferibles i a més a més unigènits, mai les nostres idees particulars molestaran les opinions més fondes d’aquella part íntima, tabú, recòndita i amagada dins la nostra pròpia realitat. Guardarem junts en silenci el remot lloc on les perversions, les vergonyes, les males passions i tots els desitjos inconfessables són empresonats sota set panys i encadenats amb les cadenes roents del particular caràcter de cadascú i on si sortissin al descobert, les nostres galtes enrojolarien de vergonya, i, amb el cap cot i la mirada baixa fugiríem enllà de les persones conegudes.  

Amic, parlant del tu i del jo interior, ens hem oblidat de parlar de la noia, un altre cop serà. Una abraçada amic, la nostra amistat aferrada d’anys de comunió d’idees fa innecessari parlar de ningú, tu és jo i jo sóc tu. Sempre serem anellats dins el cercle lluminós de la vida fins el túnel devorador i opac del descans etern. 

Seguidament, al reunir-nos en aquell lloc de pau i esperança ens fondrem amb un, com els fills de Hermes i Afrodita que en recerca de l’amor es fusionaren en un sol esser. 

Tu i jo, jo i tu, tots dos som dues persones amb una sola imaginació. 

Miquel Pujol Mur

EL CAMINANT DE PAS IMPRECÍS.

El caminant de pas imprecís puja pel camí. Aquest va començar fa forces anys i primerament va ser planer i alegre a l’empara dels murs que el protegien dels vents que bufaven en aquells anys d’infantesa.

Després van arribar les cabòries i els mals entesos com es produeix sempre en els camps nous i poc treballats de la vora del camí. La pujada és més costosa, però la sang és briosa, i cal donar-li embranzida a la collita.

Joiosament més tard, van vindré els anys de les flors, el camp lluïa esplendorós i tot era cercar i buscar fins a trobar la quintaessencia de la vida. La flor va fructificar i el gra va omplir els graners plens d’il·lusions. El camí feia costa amunt però l’afany feia oblidar la pendent.

Així poc a poc el camí va pujar i una vegada dalt va iniciar-se la davallada com quan la palla minva al ser utilitzada a l’hivern.

Poc a poc sense adonar-se, el camí puja i baixa segons la ruta que es vol seguir. Les pedres entorpeixen el pas i moltes arrels fan que el caminant vacil·li en la seva llarga singladura. Però entremig de les penes hi ha alegries i el camí-vida és suportable.

Ja finalment el sender davalla fins els fons però encara la força de l’esperit fa que el caminant segueixi poc a poc amb les cames tremoloses però gaudint de la natura que l’envolta com una resposta als seus treballs.

La natura com la vida segueix el mateixos passos del temps: primavera, estiu, tardor i hivern. Primerament unes simples fulletes, després un flexible tronc que poc a poc s’enforteix, li neixen branques i seguin els curs de la vida, dóna fruits i perd les fulles, una a una, fins la propera primavera on reneix, poc a poc rodola per la vida, any rere any, fins que el vigorós tronc cau i s’esmicola damunt la terra.

El caminant com els demés farà el seu camí fins on les forces li permetin i després... segurament el punt d’arribada i el cicle vital seran complerts.

Miquel Pujol Mur.

LES CEBES DEL BERGUEDÀ.

L’home cansat de treballar a la fàbrica, torna a casa, damunt de la bicicleta, després de la jornada laboral. Marxa content perquè a més de trobar-se de nou amb la família, podrà feinejar en el seu hort. Sap que tret de algun petit comentari mentre berena, en poc temps estarà al camp del seus anhels. Sap que la Martina, la seva esposa, sempre enfeinada amb la casa poca conversa li donarà. Els nens estudien, i poca cosa més farà que un petó al anar a veure’ls, mentre llegeixen i repassen les lliçons. Però el motiu que encara el fa afanyar més la seva lleugera pedalada es aquell hort que té darrer la casa. Per fi podrà, avui que ha plegat d’hora de fer el jornal, dedicar-se a recollir les cebes i preparar demà la terra per la nova sembra. 

Pensa que com les seves cebes no hi ha altres en tota la comarca. Ja siguin tendres, acabades de collir per amanida o més tard quan ja s’assequen per cuinar: l’olor, la suavitat de la seva carn i el seu magnífic sabor, tan crues com cuinades, mereixen la dedicació que els hi ofereix. 

A més ara li han ofert un planter de naps de la Cerdanya per plantar ja què per Nadal es podrà recollir i menjar. També pensa que la seva afició també li comporta uns lleugers beneficis perquè els companys de fàbrica, sabent la qualitat de les llavors i el seu treball, li compren una part de la collita. 

Entra al portal i deixa la bicicleta en un racó. Puja a dalt el pis i després de donar l’habitual petó a la Martina i treure el cap a l’habitació dels nens, el Fabià i la Mireia, agafa un mos de pa i una mica de tastet sec i baixa adelerat a la part de darrera casa on té el seu petit i ben treballat terreny.  

Agafa la aixada i camina mirant orgullós les plantes ben alineades i de tija dreta. Alguna comença a marcir-se, potser no les va regar amb suficient aigua ahir, però avui les ha de collir i no val la pena fer-se cabòries. 

Mossega el darrer tros de pa i encara mastegant-lo clava lleugerament l’aixada per no ferir el bulb.

¾    Ostres, que és això?- exclama sorprès. 

....................... 

¾    Mare, el pare encara no ve a sopar? pregunten a la Martina els nens estranyats per la tardança del seu pare.

¾    Teniu raó. Au, Fabià, baixa a l’hort que segurament se li han passat l’hora. Manoi! Aquest home i els seu hort.    

El nen corre escales avall a cercar els pare i poca estona després puja tot alarmat, en arribar a la cuina diu mig estossegant per la carrera.

¾    Mare, baixi que el pare no sé que li passa, esta assentat a una vora de l’hort pronunciant paraules confoses i amb una tija de ceba a la mà.   

La Martina davalla les escales i talment com li ha dit el nen troba al seu home assegut en un marge del petit camp. Ell la mira i no fa res més que mostrar-li la tija de la ceba sense el bulb. La Martina, sense paraules, només amb un gest li pregunta que li passa i l’home ensenyant-li altre cop el tros de ceba crida amb veu ofegada.

¾    Martina , ens han robat. 

Malgrat sembli inversemblant aquest història té com a base una notícia escoltada a Radio Berga que parla d’un pagès que li han robat les cebes deixant-li plantades les tiges. 

Fins ara les meves idees de robatori eren simples i potser la meva imaginació anava lligada als clàssics robatori ciutadans perpetrats per mans àgils que ràpidament tallen la roba, estiren una bossa i simplement roben els diners d’una butxaca, més aquest robatori m’ha deixat  confós.  

També he escoltat que hi ha una plaga de robatoris de maquinària agrícola i útils agraris. 

Més això d’arrencar les cebes, tallar-les i tornar a plantar la cua i emportar-se el bulb ho trobo com el súmmum de la picaresca. 

Miquel Pujol Mur.

SENDER 42. PONT DEL DIABLE. MÚSSER.

El dia era bo per fer camins, el nostre desig també, havia sortit el sol, però no amb gaire força, i un vent suau refrescava l’ambient matinal. Con moltes vegades, quan podem,  vam decidir anar a caminar i quin lloc més formós que la Cerdanya per fer una mica d’exercici.

Ens arribarem a Músser on anteriorment havíem visitat la seva església i donat una volta pels seus carrers d’origen medieval i on en veure un cartell de rutes vam treure la idea de fer el camí que des d’aquest petit poble de la Cerdanya amagada porta fins a Lles de Cerdanya. Des mateix poble surt una pista de terra que condueix fins a Arànser.

Ja aparcat el cotxe i nosaltres vestits per l’ocasió i un xic abrigats per defensar-nos de l’aire fresquet que venia de la muntanyes properes: Monturull, Perafita...vam iniciar la nostra caminada que ens portà fins el pont del diable.

La ruta és fàcil, tret d’algun indret on l’aigua enfanga el camí, i notes com les botes s’enfonsen en el llimós terra, però si, com és convenient portes de canya alta no hi ha cap problema.

Entremig del bosc, rodejats d’arbres de fulla caducifòlia, hem seguit el caminoi. Una suau brisa envoltava els arbres, i com una pluja de llàgrimes perdudes, les fulles grogues  voltaven en l’aire i queien al terra. L’ambient és de tardor i el paisatge és emmarcat per les tonalitat grogues, vermelles i verdes del arbres com un bella simfonia de colors dins el marc fosc de la muntanya.

Aleshores hem arribat al punt desitjat, el pont del diable. En un cartell informatiu, a  l’entrada del pont, la llegenda que va lligada, com es habitual  on els noms van lligats amb el dimoni.

Aquest llegenda, signada per Quim Guasch, tal com ell la va escriure us la faig arribar:   

Diuen els que ho diuen, que a Músser hi vivia el “moro Mussa”; que era molt atractiu i elegant, tant que la bruixa que vivia al poble se’n va enamorar i amb el temps van tenir una nena. Aquesta relació va ser molt mal vista per la resta de les bruixes de les contrades veïnes d’Aransa, Lles, Aristot, Montellà... i per aquest motiu van decidir destituir-la del càrrec de capitana que posseïa. 

La bruixa de Músser, a l’assabentar-se se’n es va voler escapar amb la seva filla, però les bruixes del Baridà havien bloquejat tots els camins. Es va sentir tant impotent que es va donar al dimoni. El diable li va oferir un pacte: l’ajudaria a canvi que fos seva sempre més; ella s’hi va avenir. 

Així doncs, que el dimoni va construir un pont a mig aire del camí perquè poguessin creuar el riu i escapar-se. D’aquí, per la solana, es van dirigir cap a Meranges, van creuar el Puigpedrós i es van instal·lar a França. La bruixa de Músser però, va ser sempre més esclava del dimoni i la seva filla, la bruixa més important del Pirineu. 

Per aquest motiu la nit de Sant Silvestre, que és la última nit de l’any, totes les bruixes i bruixots del Pirineu es reuneixen per fer congria en aquest indret. 

Si voleu veure-ho heu de complir dues condicions: venir al pont despullat, per abrigall només una camisa molla i portar una canya verda a la mà esquerra. 

De moment segons conten ningú no ha sobreviscut a aquestes condicions i no ho ha pogut explicar. Hom s’entorna mort de fred i sense poder-ho veure. 

Altre llegenda ens diu que segons la tradició, Músser va tenir un castell, el qual diuen va manar construir el cabdill musulmà Musa II, i el poble va créixer al seu redós. Es diu d'aquest cabdill que tenia una filla molt bonica anomenada Oria Ben Musa que, havent mort molt joveneta, fou enterrada al lloc anomenat prat d'Ambell. 

Com a curiositat cal dir que fins ben entrat el segle XX va ser l'únic municipi cerdà on es conreava la vinya. 

La llegenda i la història molts cops recorren camins diferents però la sortida i el poble ens ha agradat i pensem tornar-hi per acabar de fer altres rutes. La gent del poble ens ha estat molt oberta i ens han donat les indicacions que els hem demanat. 

Sort hem tingut de no trobar al diable ni a la seva filla, la fetillera més important del Pirineu, clar amb aquest pare no manquen gaire recomanacions. 

Miquel Pujol Mur.

A BUSCAR BOLETS.

L’Ego Sum Pauper, l’Egus pels amics, aquesta vegada ha trencat la seva habitual costum i ben d’hora espera a la cantonada de casa. Ha quedat amb el Salvador i el Marcel per anar a buscar bolets aprofitant el dia de festa setmanal de la cafeteria.

L’Egus espera vestit amb un pantaló d’aquests de pedaços negres, que diuen que fa d’excursionista, a més de les esportives de marca, no pot ser menys seguint els designis de la nova moda instaurats per la Marta, i completant la seva vestimenta, una camisa de franel·la i un jersei gruixut. No podia mancar tampoc el consegüent bastó, ja què la Marta li ha dit que sense bastó no es pot caminar pel bosc i al mateix temps el pot fer servir per defensar-se de les feres. Pensa interiorment: “Seran les vaques, les feres que m’han d’atacar?”

Palplantat, tal com van quedar espera a la cantonada propera a casa. Recorda que fa molts anys va anar a cercar bolets amb el seu nebot, més a plogut força des d’aquell dia d’infaust record. Fa un moviment de cap desistint de la recordança i mira a tort i a dret per veure l’arribada dels companys boletaires.

Puntualment arriba un cotxe gros i luxós conduit pel Salvador, amb el Marcel assentat al seient posterior. El primer pensament de l’Egus és: “Ostres! Si que dóna el cafè que prenc cada matí”. Aleshores recorda el seu petit i vell cotxe guardat a casa d’un amic i se li remou la panxa.

¾    Pugi, amic Egus!- Diu quasi cridant tot exaltat en Salvador- Ara, volarem cap un lloc que els bolets sortiran a esperar-nos. 

Caram! Com corre el cotxe i també quan és d’espaiós i còmode. En Salvador condueix i al mateix temps parla:

¾    No cregui amic Egus, aquets cotxe malgrat sigui tant gran és una ganga, és hindú i barat. Em van donar una barbaritat del meu vuit cents cinquanta i amb el pla aquest del govern i amb aplaçaments a  vuitanta mesos enseguida el tindre pagat. 

L’Egus, que ha treballat a la banca, s’esgarrifa pensant en la quantitat d’interessos a pagar, però calla no sigui que el Salvador s’ho prengui malament.

Finalment, per allà on s’acaba el país i després de trenta mil viratges, el Salvador deté el cotxe saltant-se abans un marge i ficant-se per una pista de terra.

¾    No nota quin flaire a bosc i a bolets!- Pregunta el Marcel que ha romàs callat tota l’estona, mig endormiscat, durant viatge. 

Si, fa bona olor, rumia mentre mira la merda de vaca on ha posat el peu.

¾    Ànims! Que avui és un gran dia- donant-li una grossa cistella.  

Fa tres hores que caminen i la cistella continua buida, els seus companys tampoc han estat gaire més afortunats. Quatre boletets mal comptats i res més. La cistella amb una mà li comença a molestar, el bastó li fa nosa i les sabates emmerdades i brutes, com són noves, també li fan mal.

¾    Ja sé on n’hi ha!- mussita el Salvador. Amb una veu baixeta com qui tem que tot els bosc sigui ple d’orelles en recerca de les paraules i els bolets d’en Salvador. – Anem-hi! 

Aleshores, vinga muntanya amunt, vinga pedres, vinga pendent i amunt. Una vaca el mira malament més després d’un muuu sonor torna a pastar tranquil·lament. I l’expedició continua costa amunt i més amunt. Els peus tornen a fer-li mal. El bastó és un pes mort que arrossega per terra.

¾    Aquí, aquí, quasi ja hi som.- L’aquí, l’allà, a dalt a baix, dreta o esquerre sonen inútilment a les orelles de l’Egus. Només ja camina per intuïció, com un soldat torrat, els bolets deuen corre per la muntanya lliurement sense presentar-se davant dels seus cercadors. 

Quan han arribat dalt del cim el paratge és formós, però l’Egus ni mira i menys somriu a la foto del Marcel. 

En tornar dormisqueja postrat en el seient, mentre pensa amb la Marta i el que dirà quan el vegi cansat, sense esma, les esportives brutes, empolsinat i portant gràcies als companys un bolet blau. Li han dit que és molt bo però la Marta creurà que ha robat la caseta a un patufet. 

Miquel Pujol Mur.

LA PLAÇA DE SANT JOAN A BERGA.

Les cinc de la tarda. El moment del dia en que creix el bullit davant del bar de cal Negre situat en una de les placetes més antigues del centre de Berga.

Estem asseguts tranquil·lament en una taula, parapetats rere d’uns gots i d’unes begudes.

 

Observem passar la gent com si fos l’escenari d’una obra de teatre i és veritat sinó que aquesta obra ens parla de la vida.

 

Si fóssim pintors voldrien dibuixar aquest blanc full de paper amb suaus aquarel·les de colors variats. Però com el nostre tarannà i les nostres dots pictòriques coneixem no són les adequades, simplement borronarem el paper amb frases més o menys encertades.  

Passa gent pel carrer, ja que malgrat ser un dia solejat, una agradable ombra permet passejar sense aclaparar-se per la calor. Potser l’altra causa d’aquest deambular és perquè a aquesta hora es comencen a obrir les botigues i el comerç en general, puja les persianes.

Uns coloms enmig de la plaça observen a les persones que passen, mentre picotegen pels vorals. 

Homes i dones vesteixen d’estiu, molts pantalons curs i samarretes que mostren els braços encara blancs, perquè malgrat som a les portes de juliol la meteorologia ha estat plujosa i freda, i no ha permès la pell agafi l’aspecte bronzejat habitual d’aquesta època de l’any.

Passen gent jove, i en passen de grans, uns amb el pas lleuger i elàstic, els altres amb el pas feixuc de l’experiència acumulada durant la vida.

Ha acabat els col·legis i pel estret carrer Major baixa la mainada fent salts i cabrioles perseguint-se entre ells. 

Més hi ha una cosa en comú, tant els uns com els altres, passen enraonant i un ambient de paraules soltes, de riures, de veus infantils crea l’ambient que ens embolcalla.  

Sonen les campanes, vibrant en l’aire de la tarda d’estiu, des del campanar de l’antiga església de sant Joan.

Miquel Pujol Mur

LA SECRETARIA.

La Noèlia és la secretaria de la immobiliària el Patufet.

Encara no fa tres mesos que ocupa el càrrec a raó de plegar la noia que ocupava la plaça per baixa de maternitat.

La Noèlia és una noia jove que no arriba encara als vint anys. D’alçada mitjana destaca al primer cop de veure-la per la seva cabellera tenyida d’un to vermellós amb metges daurades.

Després a mida que un s’apropa al mostrador es va observant altres detalls de la seva aparença. És una noia moderna, bufona de cara i porta un pírcing amb un brillantet a un costat del nas. Les seves orelles porten quatre arets d’argent.

Quan s’aixeca per demanar-te que vols acabes de veure els detalls de la seva indumentària.

Porta una breu falda, perquè sap que té unes boniques cames per lluir.  Dita faldilla molt moderna fa joc amb un suèter curt tan de dalt com de sota i segueix l’actual moda de portar un penjoll al mèlic. I que podem dir de l’escot, ja ho sabem, s’ha d’estalviar energia i la llana va cara. És gran i cridaner, un escot d’aquells que no saps ben bé si la roba serveix per tapar o és un ornament de l’aparador.

Porta un collaret amb pedres verdes de diferent mida i de l’espatlla sobresurt del suèter  un tatuatge que diu “Ricard t’estimo”. Donada la fragilitat de les relacions humanes segurament el nom de Ricard és deu poder esborrar, perquè si canvia d’acompanyant ha de ser molest veure el nom de l’anterior.

Unes sandàlies calcen els seus peus ni grans ni petits, amb les ungles pintades de color rosat a joc amb les ungles de la mans. Les mans són llargues i de dits prims.

Té una veu agradable, una mica atiplada però en acabar les paraules sap modular-la, amb un to greu, que sona com una promesa d’allò més íntima.

Mentre parla et mira amb un ulls clars que d’una revolada fan un examen ràpid de la persona que hi ha al seu davant. Es nota de seguida en el seu to de veu si és interessant o és un pobre ningú  sense un duro a la butxaca.

Una bona noia, jove, maca i desinhibida. 

Miquel Pujol Mur.