El caminant de pas imprecís
puja pel camí. Aquest va començar fa forces anys i primerament va ser planer i
alegre a l’empara dels murs que el protegien dels vents que bufaven en aquells
anys d’infantesa.
Després van arribar les
cabòries i els mals entesos com es produeix sempre en els camps nous i poc
treballats de la vora del camí. La pujada és més costosa, però la sang és
briosa, i cal donar-li embranzida a la collita.
Joiosament més tard, van vindré els anys de
les flors, el camp lluïa esplendorós i tot era cercar i buscar fins a trobar la
quintaessencia de la vida. La flor va fructificar i el gra va omplir els
graners plens d’il·lusions. El camí feia costa amunt però l’afany feia oblidar
la pendent.
Així poc a poc el camí va
pujar i una vegada dalt va iniciar-se la davallada com quan la palla minva al
ser utilitzada a l’hivern.
Poc a poc sense adonar-se, el
camí puja i baixa segons la ruta que es vol seguir. Les pedres entorpeixen el
pas i moltes arrels fan que el caminant vacil·li en la seva llarga singladura.
Però entremig de les penes hi ha alegries i el camí-vida és suportable.
Ja finalment el sender davalla
fins els fons però encara la força de l’esperit fa que el caminant segueixi poc a poc amb les cames tremoloses però gaudint de la natura que
l’envolta com una resposta als seus treballs.
La natura com la vida segueix
el mateixos passos del temps: primavera, estiu, tardor i hivern. Primerament unes
simples fulletes, després un flexible tronc que poc a poc s’enforteix, li
neixen branques i seguin els curs de la vida, dóna fruits i perd les fulles,
una a una, fins la propera primavera on reneix, poc a poc rodola per la vida, any rere
any, fins que el vigorós tronc cau i s’esmicola damunt la terra.
El caminant com els demés farà
el seu camí fins on les forces li permetin i després... segurament el punt
d’arribada i el cicle vital seran complerts.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada