A BUSCAR BOLETS.

L’Ego Sum Pauper, l’Egus pels amics, aquesta vegada ha trencat la seva habitual costum i ben d’hora espera a la cantonada de casa. Ha quedat amb el Salvador i el Marcel per anar a buscar bolets aprofitant el dia de festa setmanal de la cafeteria.

L’Egus espera vestit amb un pantaló d’aquests de pedaços negres, que diuen que fa d’excursionista, a més de les esportives de marca, no pot ser menys seguint els designis de la nova moda instaurats per la Marta, i completant la seva vestimenta, una camisa de franel·la i un jersei gruixut. No podia mancar tampoc el consegüent bastó, ja què la Marta li ha dit que sense bastó no es pot caminar pel bosc i al mateix temps el pot fer servir per defensar-se de les feres. Pensa interiorment: “Seran les vaques, les feres que m’han d’atacar?”

Palplantat, tal com van quedar espera a la cantonada propera a casa. Recorda que fa molts anys va anar a cercar bolets amb el seu nebot, més a plogut força des d’aquell dia d’infaust record. Fa un moviment de cap desistint de la recordança i mira a tort i a dret per veure l’arribada dels companys boletaires.

Puntualment arriba un cotxe gros i luxós conduit pel Salvador, amb el Marcel assentat al seient posterior. El primer pensament de l’Egus és: “Ostres! Si que dóna el cafè que prenc cada matí”. Aleshores recorda el seu petit i vell cotxe guardat a casa d’un amic i se li remou la panxa.

¾    Pugi, amic Egus!- Diu quasi cridant tot exaltat en Salvador- Ara, volarem cap un lloc que els bolets sortiran a esperar-nos. 

Caram! Com corre el cotxe i també quan és d’espaiós i còmode. En Salvador condueix i al mateix temps parla:

¾    No cregui amic Egus, aquets cotxe malgrat sigui tant gran és una ganga, és hindú i barat. Em van donar una barbaritat del meu vuit cents cinquanta i amb el pla aquest del govern i amb aplaçaments a  vuitanta mesos enseguida el tindre pagat. 

L’Egus, que ha treballat a la banca, s’esgarrifa pensant en la quantitat d’interessos a pagar, però calla no sigui que el Salvador s’ho prengui malament.

Finalment, per allà on s’acaba el país i després de trenta mil viratges, el Salvador deté el cotxe saltant-se abans un marge i ficant-se per una pista de terra.

¾    No nota quin flaire a bosc i a bolets!- Pregunta el Marcel que ha romàs callat tota l’estona, mig endormiscat, durant viatge. 

Si, fa bona olor, rumia mentre mira la merda de vaca on ha posat el peu.

¾    Ànims! Que avui és un gran dia- donant-li una grossa cistella.  

Fa tres hores que caminen i la cistella continua buida, els seus companys tampoc han estat gaire més afortunats. Quatre boletets mal comptats i res més. La cistella amb una mà li comença a molestar, el bastó li fa nosa i les sabates emmerdades i brutes, com són noves, també li fan mal.

¾    Ja sé on n’hi ha!- mussita el Salvador. Amb una veu baixeta com qui tem que tot els bosc sigui ple d’orelles en recerca de les paraules i els bolets d’en Salvador. – Anem-hi! 

Aleshores, vinga muntanya amunt, vinga pedres, vinga pendent i amunt. Una vaca el mira malament més després d’un muuu sonor torna a pastar tranquil·lament. I l’expedició continua costa amunt i més amunt. Els peus tornen a fer-li mal. El bastó és un pes mort que arrossega per terra.

¾    Aquí, aquí, quasi ja hi som.- L’aquí, l’allà, a dalt a baix, dreta o esquerre sonen inútilment a les orelles de l’Egus. Només ja camina per intuïció, com un soldat torrat, els bolets deuen corre per la muntanya lliurement sense presentar-se davant dels seus cercadors. 

Quan han arribat dalt del cim el paratge és formós, però l’Egus ni mira i menys somriu a la foto del Marcel. 

En tornar dormisqueja postrat en el seient, mentre pensa amb la Marta i el que dirà quan el vegi cansat, sense esma, les esportives brutes, empolsinat i portant gràcies als companys un bolet blau. Li han dit que és molt bo però la Marta creurà que ha robat la caseta a un patufet. 

Miquel Pujol Mur.