NARRA-PIZZA.

Sabeu què? La teacher Anna ens l’ha tornat a fer. Si, sí! No, home, no. Igual no; ara pitjor. Del regle? Em pregunteu? Ui! Que va ser fort! La feina que tinc ara per a pentinar-me la clenxa d’una altra manera per dissimular la ratlla del cop que em va donar. Clar! Com tinc tan poc cabell! Sí , sí! Ara em veig obligat a portar boina. 

Sabeu quina ens ha fet, vol que fem una narra-pizza. Sí! Però no ens ha donat res d’allò més normal: farina, aigua i sal, per fer la pasta. Ni tampoc res d’especial per guarnir-la com: tomàquets, formatge tipus mozzarella, pebrot o tonyina. S’ha dedicat insistentment a treure’ns paraules inversemblants. 

Ah! I aquest cop, la Rosa n’ha estat còmplice, ja què quan ha entrat a l’aula no ha gosat ni dir paraula per defendre’ns. Ep! Rosa, aquest cop he escrit gosat i no ossat, poc a poc, en vaig aprenen. Molt lentament, ja ho sé, però que hi farem. 

Mireu quin reguitzell de paraules mes estrafolàries, verbs com: treballar, patir, somniar i disfrutar. No! Aquest no, ha dit gaudir i jo m’he quedat sense fruir. 

 

Després sabors: Dolç, picant, calent i ennuvolat. Així he restat jo, ennuvolat com si portes una cataplasma. Ui! Com pica i està calenta!

 

Aleshores els connectors. Què tindran que veure les connexions amb una pizza? Bé! Ja ho poso, ja què sóc força obedient: Aleshores, a sí que, malauradament i perquè. Per què? Em pregunto jo.

 

Llavors, altre vegada connectats ens ha tret unes frases més incoherents encara, així com: camí estret de muntanya, vora del riu. Ai, amiga meva! Aquí s’ha t’ha vist els ancestres berguedans. I per acabar: pista de tenis. Però vosaltres, us creieu que un camí estret lliga amb una pista de tenis? Ai, senyor! 

Ja per acabar sense refrenar el seu sadisme intel·lectual, amb un somriure a la boca, ens ha arrancat les darreres paraules amb un profund sospir: Blanc, blau cel. Ai, que romàntic! També cafetera, aquesta si que era endevinada, potser era l’hora d’un bon i tonificant cafè, i per rematar tot, llapis d’ulls. Ai! Ja t’has descobert! Tu vas veure el festival de la Conxita, la noia barbuda i repintada d’ulls que va guanyar potser per què segons males llengües era diferent dels altres. Ep! Va cantar molt bé! 

I què sé jo de portar-me coses a una illa deserta! Curt que és un, intimidat per les seves meloses i engrescadores paraules, babau més que babau, he dit llibre, gat i ventall. M’he vist en una paradisíaca illa, davant del mar, llegint un llibre, amb un ventall per refrescar-me i amb un gat al meu costat fent run-run. Ai, noi! Sinó m’he embarcat mai amb cap vaixell i no sé nedar, fotut ho tinc. Per menjar, m’hauré d’espavilar! Com! Què tampoc hi ha restaurants en la illa? Malament anem!  

Ara per finalitzar les paraules del meu sempitern company, quan no va en bicicleta, les faré servir per acomiadar aquesta disbauxada narració. 

Rosa! Quan has dit, Déu vos guard, per què no ens has guardat del turment. Si us plau, tingueu consideració d’aquest pobre i eixelebrat vellet!  

Ostres! Ostres! Ostres! Hi ara que faig amb la sabata vella. Ja està la poso a dalt de la pizza i amb el seu aroma a suat ens magnetitzarà a tots. 

I per acabar d’estrènyer la sivella, màxim una pàgina. Adéu-siau. Marededéu, quin merder!  

Miquel Pujol Mur.