Només
l’encapçalament del treball em mareja. Per què? Ja n’he començat un de relat
que no m’ha convençut i que ha anat a la paperera. Pura deixalla de lletres i
lletres sense cap ni peus. I amenaçà el tema, que tornaré a omplir fulles, (sí, a l’omplir
pàgines, sense tocar vores). D’aquest segon escrit no crec que tregui més
profit que del primer. Alguna petita cosa sí, potser alguna que altra coma,
però el temari no em permet gaires idees filosòfiques.
Primer
apartat que vull fer significatiu, és que “basura”
no és una paraula catalana, més aviat el correcte serien deixalles o escombraries,
també brossa. Això no vol dir que els catalans ens salvem de tenir porqueria a dins
de casa. Temo que per extensió popular televisiva alguna vegada veurem en el
nostre diccionari lingüístic la incorporació de tan freqüent paraula:
tele-basura.
Com
que en les cases modernes la distància de les dues cambres són dues o tres passes.
Imagineu-vos un pis de 40 m2 , ideal segons la ministra, quina és la
separació, i menys si és amb cuina americana. A més moltes famílies també tenen
televisor a la cuina. Aleshores, molta distància no existeix.
Ja
posats a fer aquest treball he aprofitat per repassar el contingut d’aquests
programes de màxima audiència. I la idea que m’ha assaltat és que ha de ser
molt baixa la cultura d’un poble que s’entreté amb les xafarderies dites en veu
alta i amb públic. Del “cotarro”,
cercant una expressió castellana de fer bugada, de les misèries morals de la
gent (normalment pagada). No hem de pensar que és solament un problema cultural
de la pell de toro, a altres països veïns també es produeixen programes
similars.
Ara
un exemple:
Una
senyora endiumenjada, però mostrant que el vestit no és cap mostra de cultura,
es presenta al programa. A l’altra part d’una mampara una altra senyora de
similar semblança espera asseguda.
El
presentador/a saluda a la nouvinguda i li pregunta:
¾
Què
és el que vol dir a la seva cunyada- i de seguida la dona comença el seu
soliloqui.
¾
Cunyada,
només volia fer-te un petit prec. El meu home, com les dues sabem és mort, i
ara el teu, germà del meu, té Alzheimer i segurament no se’n recorda gaire.
Veuràs el teu home i jo durant molts
anys hem estat anant-nos-en al llit junts. Sé què no ho sabies, per què sinó amb el
teu caràcter ho haguessis fotut tot en orris. Però ja ho saps, en l’assumpte de
la jod... no hi ha esmena. El teu home anava valent, deia que tu no valies
gaire, i el meu sempre estava cansat.
Bé amb tot això vull dir-te que
segurament algun fill meu deu ser del teu home. Res, més que res, que al fer el
testament no se n’oblidi, per què jo amb la pensió del meu Andreu, vaig una
mica justa, i com que vosaltres teniu un bon patrimoni, pensava que alguna petita
ajuda, no va malament a ningú.
CONTINUARÀ...
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada