Per
fi he trobat la meva primera feina, he trobat un treball com a missatger. Com a
prova m’han donat un paquet per entregar en una direcció i hora puntual, a 2/4
de vuit del vespre.
La
vella nau industrial em fa por per la seva foscor, però una llum llunyana
il·lumina el seu final com una estrella apaivagada. Entro decidit a tot per
poder aconseguir el necessari treball. Llavors la negror del local en rodeja
completament. Malgrat la meva decisió, la por em fa deturar el pas i romandre quiet.
De sobte una grossa i forta mà m’empeny per darrere llençant-me a terra com a un
espantall a qui se li trenquen les cames. No he estat mai un xicot fort i el
pes del seu cos em domina.
Noto
l’olor de la pols penetrant-me en les narius mentre la mà em prem fortament el
cap a terra. L’altre mà del meu assaltador m’arrenca els pantalons i poc desprès
noto que em vol penetrar, tot esquinçant-me per la seva pressió. Ploro i crido,
implorant ajuda, però ningú m’escolta.
Una
sensació de malestar envaeix el meu estómac i amb la boca arran de terra vomito barrejant-se al
mateix temps amb les llàgrimes. el dolor i la vergonya. Mentrestant noto en la
meva carn que ha consumat el seu intent i el seu moviment dins el meu cos em
cremà. Torno a plorar i a cridar, però la meva indefensió vers l’individu és
total.
El
seu plaer i el meu sofriment són inversemblants, contra més forts són els meus
crits i els meus plors més assemblen satisfer el seu libidinós goig. M’ha girat
i ara amb una mà masega les meves parts mentre amb l’altra, ampla i aspra, tapa
la meva boca, mig ofegant-me, i també els meus ulls. Malgrat tot, reconec la
seva fisonomia com la de l’home que m’ha ofert la feina.
Intento
defensar-me, tant com puc, però la seva força fan impossibles tots els meus
intens de lliurar-me. No sé quina és la solució al meu intens sofriment. La
meva ment vol implorar, el meu cos em demana cedir i satisfer els seus grollers
desitjos i aleshores fugir.
Però
la seva força és molt superior a la meva debilitat. Amb una estrebada em
retorna a la posició supina i altre cop vulnera novament la meva carn amb un
moviment incessant. El meu feble cos, oprimit pel seu pes, premut a terra per
la seva força, deixa de oferir resistència. Com un feble cadell, sóc un joguet
a les seves intencions i sucumbeixo a la seva voluntat.
Amb
un fort gruny, finalitza el seu desig i vessa la seva infame llavor damunt meu.
Penso que tot s’ha acabat i podré marxar, ferit en la ment i el cos. Completament malmès, moral i
físicament, però viu.
Més
aleshores noto com rodeja amb les seves mans el meu cap i amb un ràpid moviment
trenca el meu coll. Només sento el crec de les meves vertebres i un abandó
total dels meus sentits. Els meus ulls entren en un túnel negre i oblido tot el
meu anterior passat i el malèfic darrer instant.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada