LA PLUJA. II

Sobtadament els llums s’apaguen. El televisor que era com un mostrari de colors, també ennegreix la seva pantalla i amb un estrany soroll calla. Maleïda tempesta! 

Vago per la casa fent tentines. La foscor m’atemoreix. Veig sortir espantosos rostres entremig de les ombres, que no sé qui són. M’acosto al finestral i els meus ulls no veuen res a causa de l’espessa cortina d’aigua. El cel és completament negre. 

Noto un frec a les cames, una cosa fina i sedosa s’entortolliga a la meva carn. Crido esparverada, neguitosa i absent. El meu cos es frisa per qualsevol causa.  

Espantada la cosa fuig de mi i desapareix en la foscor. El gat, penso alleugerint la meva tensió. Quin gat? Hi havia gat? On era el gat? 

No puc més. A les fosques, amb temor a les ombres, als mobles, a les cadires i als racons camino. Finalment caic de genolls i m’arrossego fins el lavabo. M’alço, agafada a la pica, i regiro nerviosament el contingut de la farmaciola del costat del vidre. Les píndoles pels nervis, quines, no ho sé, n’hi ha tantes.  

Cerco un got per l’aigua amb el palmell de la mà ple de medicaments. No n’hi ha cap. Recorro de nou el passadís fins a la cuina. Tanco els ulls, no vull veure ni fades, ni bruixes, la determinació ja és presa. Prenc un got, brut o net, tant si val, i l’omplo d’aigua de l’aixeta i m’empasso la primera de les píndoles.  

Mentre se m’acut un estrany pensament. Et trobaran caiguda de qualsevol manera, farà lleig. Quin pensament més banal quan no vols veure el demà i res no importa. 

Torno lentament a la sala i em deixo caure al sofà. Poso el got a la tauleta i obro la mà per reprendre l’empassar-me tot aquell verí farmacèutic. De cop sona el telèfon. Estrany so quan no hi ha llum. Estiro el braç i agafo l’auricular. Deixo anar un “digui” nerviós i no contesta ningú, penjo decebuda. Obro la mà per agafar-ne una o dues. Novament el ring del telèfon ressona a la fosca sala. Una, dues o tres vegades trenca el silenci. Despenjo, més que més, per no sentir el soroll que em neguiteja, me l’apropo a l’orella i dic un fluixet: sí.  

 

Aquest cop sí que hi ha resposta. Una veu infantil, de nena, em diu:

¾    Què fas, mare?

¾    Jo...bé. I tu?

¾    Molt bé! M’ho passo “xupi”.

¾    T’estimo, filla.

¾    Quan vindràs? Et trobo a faltar.

¾    Aviat, filla, aviat. Ara sí que vull trobar-me millor!

¾    Així m’agrada, mare. Petons.

 

Mentre parlava la mà se m’ha afluixat i les píndoles han rodolat pel terra. És igual, ara sé que tinc un passat, un present a millorar i un futur que m’espera.

Miquel Pujol Mur.