LA PLUJA. I.

Avui plou. Rere el finestral veig com degota l’aigua dels núvols. En sento “vaga”, com expressió de vagància, de sentir el cos lassat sense ni esmà per moure’s. El cel encapotat d’un gris apagat i lleig minva els meus pensaments. 

El retrat de la mare em mira mentre vagarejo perduda per la casa. Camino arrossegant els peus damunt les rajoles. Les sabatilles, també grises com les meves idees i el temps, amorteixen el soroll dels meus passos.  

Agafo el diari, un de qualsevol, d’avui, de demà, tant se val. Tal vegada demà tornarà a ploure i les meves idees seran les mateixes: grises, fosques i mandroses. 

M’assec al sofà i fullejo les pàgines, les notícies velles i noves són les mateixes  d’ahir, d’avui i de demà. Polítics corruptes, assassins implacables, guerres injustes, tot en un món sense raó de ser. Un món de fira mediàtica i programes televisius sense cap ni peus. Només per donar de menjar a la fera que tots portem a dins el cos. Alimentar el públic del circ romà, abans, actualment d’un món global. 

Potser fer el Sudoku serà una solució per oblidar. Oblidar! Una riallada amarga brota d’un racó amagat del meu ser.  Que puc oblidar, sinó tinc passat, només present i un demà incert. 

Agafo un llapis i m’esforço per sortir de la meva mandra innata. Del meu no res, com un llibre del que he obert la portada i em vol evadir cap el futur. M’he perdut en el present, agafo el llapis i faig un “reset” de les meves idees.  

No em surt- exclamo decebuda- i llanço el llapis damunt de la taula amb ràbia. Rebota amb un trist clic i cau a terra. Un plor arrenca de dins el meu cos. Noto llàgrimes calentes als ulls. 

Ahir què vaig fer? On he de reprendre l’avui? I si demà no hi ha avui, la meva esperança de sentir no existeix. Avui plou, i demà segurament també La pàgina en blanc de la meva existència tampoc tindrà passat. 

Agafo fortament el batí i el faig servir com a defensa de la meva carn en aquest món irreal. La mà involuntàriament acarona el meu propi cos, no en tinc ganes, quins records puc fer servir per acariciar-me, sinó n’hi ha cap a la meva memòria. 

Faig un esforç i m’aixeco. Aleshores com una fantasmagòrica ombra, amb una curta cadena lligada als turmells, pas a pas, balancejant-me a vegades, camino cap a la cuina. 

Miro l’aigüera, els plats, els gots i les culleres bruts que empastifen la pica. De quan? Amb qui? Regiro els circuits del meu cervell sense trobar cap idea. No tinc passat, ni família, ni records, solament la mirada de la meva mare, SUPOSO, que impassible i rigorosament seriosa, vigila les meves passes. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.