M’ENAMORA...II

Però, en la nostra tardor, casualment vam coincidir en aquella estació de tren. Va ser com l’inici de nou de l’antiga dansa, a la passió novament trobada va sumar-se la nostra amagada complicitat, la qual cosa ajudava a omplir de joia els nostres encontres. Moments escadussers, com escadussera és la vida robada dels amants. M’horroritza pensar si el teu home o la meva dona s’haguessin assabentat de les nostres trobades. El nostre secret ens pertanyia, com el so agut de la tenora acompanya els acords de la cobla.  

Ara tu i jo altra vegada sols en un món nou. Els nostres companys ja no hi són, van marxar portats per l’aire de la matinada a les terres del no retorn.  

I observo, altre cop, el moviment dels teus llavis quan em parles amb el teu graciós moviment de boca. Els teus cabells han perdut la tonalitat daurada del blat, ara els tons grisosos matisen el color. Però en l’hivern de la vida, en aquests moments que els passos són més curts, la mirada també flaqueja i el cos ha perdut el vigor i la força de la joventut, els meus ulls continuen veient en tu, aquella noia jove, quasi un infant que amb una faldilla nova a la sortida de l’institut feia bategar el meu cor amb força i desig. 

La necessitat de mostrar l’amor terrè que antany incendiava els nostres cossos ha passat a ser secundària. Però una carícia, el sentir les teves mans a la meva pell, notar la tèbia escalfor del teu cos al meu costat, trobar les teves rodoneses fan bategar encara amb força el meu cor i donar força als meus sentits. 

Els teus llavis es mouen prop meu, no aconsegueixo entendre les teves paraules però no puc menys que degustar-los amb la mateixa força d’aleshores.  

Laura, la sardana balla i salta amb l’amor d’un poble que es sent identificat i lliure, com tu i jo, units sempre i per sempre. 

Miquel Pujol Mur.